Leonard Orban, enginyer i economista romanès responsable de la cartera de Multilingüisme de la Comissió Europea, fa poc va deixar clara una vegada més la postura de la institució respecte a l’oficialitat de les llengües europees que, tot i ser oficials als respectius territoris, com el català, no tenen l’estatus de llengua estatal. “El procés perquè el català sigui oficial a la Unió Europea l’ha de començar Espanya, i no la Comissió Europea”, declarava Orban en una entrevista (Catalonia Today, El Punt, 14·04·07). Segons explica el comissari europeu, el multilingüisme afavoreix l’economia de les empreses (o, dit al revés, les que no utilitzen la llengua dels seus consumidors estrangers perden un 11% de negoci), i per això s’ha proposat que el seu departament promocioni les llengües europees dins les empreses de la Unió, igual que ho vol fer en els plans d’educació de cada país, i també en la relació entre la UE i els ciutadans.

“Les regles del joc diuen que totes les llengües es troben en pla d’igualtat, indiferentment del nombre de parlants natius de cada llengua; tots els països tenen el dret d’utilitzar la seva llengua a la UE, on són oficials. Aquestes regles són a la mateixa base de la identitat de la UE”, diu Orban en un altre passatge de la conversa. Si aquestes són les regles, semblaria que el futur de la llengua catalana -que, recordem-ho, es troba entre les deu més parlades d’Europa- és com a mínim esperançador, per no dir que és només qüestió de temps -poc o molt, ja es veurà- la seva ascensió a l’Olimp de les llengües reconegudes, que és el mateix paradís on s’esplaien feliçment les llengües no perseguides, no prohibides, ni discutides, ni minoritzades, ni ridiculitzades, ni menyspreades, ni oblidades, ni relegades, ni ningunejades, ni bandejades, i tampoc abandonades pels seus mateixos parlants (perversament empesos a avergonyir-se d’elles), i que tenen darrera un Estat que no solament no les deixa a la seva sort ni encara menys les puteja directament, sinó que utilitza tots els seus poderosos mitjans per protegir-les, potenciar-les i fer que tothom les respecti, dins i fora de les seves fronteres.

Què fem, doncs?

Podem somiar a pujar de categoria, dins un termini raonable? El català serà algun dia llengua oficial dins la UE? Resposta del comissari: “Des del 1958 la constitució de la UE és molt clara en aquest aspecte: per esdevenir oficial, qualsevol llengua ha de ser reconeguda en la Constitució de l’Estat en qüestió; l’estat membre ha de demanar a la UE d’incloure la llengua entre les altres oficials; després tots els estats membres de la UE han de votar per unanimitat aquesta decisió. En aquest cas, és Espanya qui hauria de començar el procés, i no la Comissió Europea”. Dutxa d’aigua freda, per tant: la nostra sort continua en les manasses d’aquest Estat amb ànima inquisitorial especialitzat a nedar contra corrent, com els salmons, i apallissar els petits de la casa que hauria de protegir, per llei natural, però en el cas de l’Estat espanyol per mandat constitucional, precisament. ¿I d’aquest Estat, que en comptes de protegir el català el trosseja en dos donant carta de naturalesa a un suposat idioma valencià inventat pels feixistes blavers, n’hem d’esperar que ens vulgui tenir campant per Europa, si dins d’Espanya malda per cruspir-se’ns vius?

Com fa periòdicament, aquest mes de maig ha aparegut l’acadèmic granadí de verb florit i d’idees verinoses Gregorio Salvador, disposat a reblar el clau: a denunciar que a les comunitats amb dues llengües (?), la castellana no hi és prou protegida, pobrica!, ni ben ensenyada a les escoles, i que, posats a perdre, és més pèrdua la d’una llengua que parla un fotimer i mig de gent que una que la parlen quatre gats, segons ell; que ja no ve d’aquí, vaja. Això, encara que no ho sembli, ho pensa i ho diu un senyor suposadament culte que posa el seu honorable cul en una de les selectes butaques de la Real Academia Española, aquella que fija y da esplendor. I bé, a aquest individu, que es pensa que és déu i que fa servir la llengua per dir parides de gros calibre, ¿qui li ha sortit d’entre les files dels seus col·legues lingüistes o literats o d’entre els polítics demòcrates del seu país que li hagi esmenat la plana? Ningú. I ara la terrorífica pregunta del milió: amb aquests vímets hem de construir el nostre futur? Aquesta és la gent que ens hauria de reconèixer com a llengua de l’Estat, primer, perquè després la UE ens la reconegués com a llengua d’ús a nivell europeu? Que és un acudit, això? Algú s’imagina Espanya acceptant que algun seu fill que parla en llengua no castellana s’expressi amb tota normalitat en aquesta llengua en els hemicicles espanyols? Algú s’ho pot imaginar, després de veure els xous que ha muntat el bo d’en Tardà al Congrés dels Diputats per dir quatre cosetes en català, amb el santcristo gros d’en Manuel Marín darrera seu comminant-lo repetidament des de la presidència a callar?

Aquests dies han fet un gran estrèpit les paraules desencisades del president Maragall, parlant amb la llibertat pròpia dels presidents enretirats, en el sentit que per fer aquest viatge de l’Estatut no calien tantes alforges, i que amb el seu Estatut de Miravet ha passat avall també la seva bonica idea d’un Espanya federal, on hi cabéssim tots. Consternació i sorpresa, sobretot entre la classe política activa, que ha de guardar les formes i callar sempre, encara que vegin clar que el rei anava despullat. I diuen que ara el senyor Maragall centrarà els seus esforços en la construcció d’una altra utopia encara més bella: la d’una Europa federal. “Ara el camp de joc és Europa”, ha deixat dit en la famosa entrevista a L’Avenç. No se sap què li fa tenir esperances que això sí i aquesta vegada sí que anirà endavant. Perquè el monstre que el nostre Sant Jordi de cabells blancs ha de vèncer -atacant-lo ara per dalt- és el mateix que el va tombar a ell i el va fer caure del govern, el mateix que li ha fet embeinar-se el federalisme, el republicanisme i el municipalisme, el bloc compacte, com diu la historiadora Marta Martín, que havia de canalitzar les demandes de les classes populars… Què se n’ha fet de la famosa equació 25+25+50 (percentatges per als municipis, les CC AA i l’Estat, respectivament) dels pressupostos generals anuals que el Pasqual Maragall alcalde predicava des de la trona de la Federació de Municipis de Catalunya?

Espanya està muntada sobre una enorme pila de cadàvers polítics, i Europa diu, arronsant-se d’espatlles -com va fer, salvant les distàncies, el 1936 i el 1981…- que els nostres problemes són afers interns d’Espanya, i se’n renta les mans. Si la Unió Europea ha d’esperar –per fer una bona Constitució per a tots els europeus, per exemple- que els pobles d’Europa arreglem primer les nostres diferències amb els respectius Estats, que només es mouen per quedar-se quiets, val més que s’esperi asseguda.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]