Si recordem -volgudament, per exercitar la gimnàstica històrica- que un altre 30 de juny, de fa justament 50 anys, tres municipis del Gironès (els de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter) signaven les diligències administratives, als seus respectius llibres d’actes, de la definitiva annexió a la ciutat de Girona no podem fer-ho sense contextualitzar el moment en què es varen produir aquestes agregacions: pur i dur franquisme, l’equador de la dictadura. Decret del Ministeri de la Governació de desembre de 1962. A 23 anys d’acabada la Guerra Civil. A 17 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques. Ben diferent és el cas de les posteriors annexions de Salt i Sarrià de Ter a la Ciutat dels Quatre Rius (CQR) que es produïren, efectivament, l’any de gràcia de 1975 (ja m’entendreu per què defineixo de graciós aquest any: “Españoles, Franco ha muerto”) i el 1976, respectivament. El març de 1983, un altre decret, aquest ja de la Generalitat de Catalunya, acordava la segregació d’aquests dos darrers municipis del de Girona.

L’acte institucional que, diumenge -30 de juny-, al migdia, ha tingut lloc al Saló de Descans del Teatre Municipal, a l’Ajuntament de Girona, per rememorar l’annexió dels antics municipis (els escriuré a la republicana manera) de Palau-sacosta, Vall de Gallegants i Pla de Ter, a càrrec de l’alcalde de Girona i dels representants de les associacions veïnals d’aquests territoris és la justa continuació de l’esperit de la moció presentada al darrer ple gironí -10 de juny- per aquestes entitats cíviques i aprovada per la unanimitat dels regidors i dels grups municipals.

“Qualsevol fet genera sentiments. Un fet com aquest no podia deixar indiferents els ciutadans dels pobles afectats. Va ser un fet massa important, d’extraordinàries conseqüències, executat sense cap mena de consens, com tants d’altres durant el règim franquista. Però recollim els sentiments no per desdibuixar la realitat, sinó per reforçar les repercussions que va tenir per als seus ciutadans l’obligada annexió dels nostres pobles. Uns ciutadans que arrosseguem un sentiment de desconsideració per part de qui ens va fer ser gironins per força. Un sentiment que també imaginem que és difícil d’entendre per qui no va viure l’annexió i les seves conseqüències, per qui ja s’ho ha trobat fet, o per qui només el coneix per referències. És per aquest motiu que demanem a tothom, i especialment als representants municipals, un esforç de comprensió i sensibilitat.”

Entre aquesta declaració aplaudida i l’acte d’avui, CQR -el quart poble d’aquesta història mancomunada- ha presentat el projecte Quatre rius i una sèquia. Mira que he buscat i remenat entre les fotos virtuals publicades i el vídeo editat, i res, que no he trobat boniques imatges futuribles ni del Galligants, ni del Güell, ni de la Monar; i el que he llegit (“cobrir el riu Güell des del c. Santa Eugènia a l’Auditori”) m’ha deixat garratibat. Continuaré cercant… amb el ritme d’Elisma i el seu videoclip Andar publicat a eldimoni.com.