Bona nit a les autoritats presents, amics, veïns, família, eugeniencs i eugenienques,

FOTO: JOEL MEDIR i HEREU

Fa dos mesos, vaig rebre una trucada de l’Associació de Veïns de Santa Eugènia de Ter que començava amb aquestes paraules: “David, ens agradaria que fossis el pregoner de la Festa Major d’aquest any: volem apostar pel jovent i creiem que series un bon representant”. Al principi era incapaç de creure-m’ho, però una sensació de respecte i orgull em va fer acceptar automàticament perquè era conscient de la responsabilitat d’aquesta tasca i, no ens enganyem, no hi havia millor lloc per a un eugenienc per fer el pregó que a casa seva.

Només tinc 18 anys i no sóc conscient de les grans transformacions que ha patit un barri que temps ençà va ser poble, però sí que és cert que he crescut aquí i espero mantenir sempre el caràcter eugenial: segurament no som aquells que tenim més recursos, però això no ens impedeix ser persones honestes, autèntiques, hospitalàries, tolerants, lluitadores… I creieu-me que podria seguir durant una bona estona.

La meva infància i adolescència s’ha repartit pel barri: a part de jugar al carrer com haurien de fer tots els nens i nenes, de petit devorava els llibres juvenils de l’antiga biblioteca Salvador Allende, quan encara es trobava a la seu de l’actual Ateneu Eugenienc, mentre estudiava als Maristes de Girona, a la Rodona, i aprenia anglès, escacs o hapkido. També de nen descobria les activitats que es feien per la Festa Major: quedava bocabadat amb gairebé qualsevol activitat, no importava si era un mercat de segona mà o una sortida dels motars Dimonis de Santa Eugènia, qualsevol d’elles era una excusa perfecta per sortir al carrer i descobrir aquells racons amagats de Santa Eugènia de Ter.

El CESET, la meva segona casa

Miguel García va presentar el pregoner d’enguany FOTO: JOEL MEDIR i HEREU

Ara, sense cap mena de dubte, si he de considerar algun lloc del barri com la meva segona casa, aquest ha de ser el pavelló municipal on juga el CESET (Club Esportiu Santa Eugènia de Ter), aquell club de bàsquet que ha simbolitzat, literalment, tota la meva vida. Amb prou penes era capaç de caminar i ja corria darrere d’una pilota taronja mentre el meu pare, en Manolo, jugava o entrenava a la pista. Anys més tard, quan tot just començava la primària, en Lluís Barniol em va engrescar a començar en aquest esport que, 12 anys després, encara és la meva passió i al qual espero seguir vinculat sempre que em sigui possible. Durant aquests 12 anys, he tingut diversos entrenadors que m’han ensenyat els conceptes del bàsquet per a ser millor jugador i una cosa encara més important: utilitzar els valors formatius d’aquest esport per ser cada dia millor persona.

Per aquestes raons, aprofito l’ocasió per donar gràcies a en Faust i l’Imma, en Manolo (el meu pare), en Claudi, en Genís, l’Isaac, l’Albert, l’Eloy, en Joan, en Rubén i en José per la seva tasca a la meva etapa formativa. Per altra banda, no em puc oblidar d’en Miguel García: una de les ànimes del CESET, que avui m’ha presentat, i amb qui he compartit innumerables moments al llarg d’aquests anys. També agraeixo enormement la feina realitzada a totes aquelles persones que han mantingut el club viu i amb bona salut des d’aquells temps llunyans on el meu pare jugava fins a l’actualitat, aquí no cal que digui noms, ells saben perfectament qui són.

L’eugenial Àngel Daban no hi pot faltar mai al pregó FOTO: JOEL MEDIR

Com a club, el CESET és la representació del caràcter eugenial que comentava abans: no som el club gironí, ni tan sols del barri, amb més recursos, però estem acostumats a fer malabarismes per tal de donar una formació, tant esportiva com personal, al jovent del barri per tal que estigui capacitat per portar les regnes en un futur. Malgrat tots aquests impediments, d’aquí han sortit jugadors que actualment estan a l’elit professional o estan lluitant per fer-se un lloc en ella: Marta Xargay, Yankuba Sima, Èric Vila… Tots ells van començar la seva carrera aquí, no ho oblidem mai. Per altra banda, la tasca del club no s’acaba amb l’esport federat o l’escoleta, sinó que la seva implicació va més enllà: els casals durant tot l’any i les colònies permeten arribar encara més al jovent per donar-los la formació que dèiem, igual que un servidor i molts altres joves la vam rebre en el seu moment.

Ens cal més inversió, malgrat ser un poble reconvertit a barri

Igual que explicava abans que mai han sobrat els recursos, per desgràcia sí que ens sobren aspectes negatius com la pobresa, una taxa d’atur juvenil elevadíssima i la manca de vigilància. Aquesta manca de vigilància no només la trobem al barri urbanitzat, sinó que també hi és a les hortes: el pulmó verd del barri que atrau gent de tota la ciutat a conrear-les i a gaudir del seu paisatge, ja sigui gent esportista, famílies que volen donar un volt o nens que hi descobreixen les primeres fruites i hortalisses. Per tot això, aprofito aquesta oportunitat per llançar un missatge als representants de l’Ajuntament de Girona: ens cal més inversió, malgrat ser un poble reconvertit a barri, nosaltres també necessitem més ajuda en molts aspectes.

Polítiques de formació per introduir el jovent en el món laboral, ajudes per acabar amb la pobresa i donar una vida digna a la gent gran, programes per preservar entorns envejables com les Hortes o la séquia Monar, seguir fomentant la pràctica de l’esport amb l’ampliació dels centres poliesportius existents, la reconstrucció del desitjat pont del Dimoni… Els veïns podem posar-hi tota la bona intenció per cobrir aquestes mancances però, de vegades, cal molt més que això.

Cooperació entre totes les generacions

Els pares d’en David, Teresa i Manolo, escoltant el seu fill FOTO: JOEL MEDIR i HEREU

Per altra banda, avui em veieu a mi fent aquest pregó, però jo no sóc res més que un representant de les noves generacions eugenienques, aquelles que en un temps pròxim agafaran el lideratge del barri i hauran de continuar la tasca feta per generacions anteriors per tal de mantenir les característiques positives que tenim, com la bona convivència en un entorn multicultural i multilingüe, i lluitar per millorar aquelles negatives, com les mancances comentades anteriorment. Però tot aquest futur que comento no serà possible si no se’ns dóna l’oportunitat d’introduir-nos a la gestió del barri ni desapareix l’estereotip del jove ni-ni, aquell que ni treballa ni estudia. L’única via que té Santa Eugènia d’avançar en el seu progrés és la cooperació entre totes les generacions: tan necessària és l’empenta i il·lusió de les generacions més joves com la maduresa i l’experiència que ens poden aportar aquells que han viscut molt més que nosaltres.

Però, eugeniencs i eugenienques, no ens oblidem que estem enmig de la nostra Festa Major, on hi ha activitats per a tots els públics: ballem amb els nostres gegants i capgrossos i amb els grups de música que cada nit ens acompanyen, juguem a la botifarra o als escacs, traiem la pols de la bici de la terrassa, anem al teatre o a la biblioteca i descobrim la gastronomia del barri… i no us oblideu de la trobada motera i del correfoc de fi de festa! La bona gent es mereix gaudir de la festa i passar-ho bé… i penseu una cosa: a Santa Eugènia som molt bona gent!

Visca Santa Eugènia de Ter, visca el CESET i visca la Festa Major!

El Grup Xàkara, eugenials!, en el concert de tarda previ al pregó d’en David FOTO: ELDIMONI.COM