Per un cop a la vida un dels temes centrals de preocupació de la societat catalana és la universitat. Les protestes que estan duent a terme un grup d’estudiants en contra del que ells consideren com l’aplicació del Pla Bolonya ha portat el món universitari a primer pla. I la imatge que en surt és més aviat trista.

Les critiques dels estudiants tancats, manifestament inapropiades i inacceptables en les formes (excel·lent l’article de Salvador Cardús al respecte), resulten ser una amalgama de veritats, mitges veritats, mitges mentides i mentides totals. Per altra banda, el triomfalisme i el cofoisme de les administracions i institucions universitàries també provoca una sensació de clara incomoditat. Anem per pams:

Bolonya no és el papu

1. Bolonya no suposa la privatització de l’ensenyament universitari. La Declaració de Bolonya no parla en absolut de privatitzar l’ensenyament universitari. Anima els estats signants a incrementar el finançament universitari, però no en detalla les fonts. És clar que això pot obrir el camí a incrementar les fonts privades de finançament de les universitats públiques, però no obliga pas a fer-ho. A més, un augment d’aquest tipus de finançament, sobretot si va destinat a la recerca i s’acompanya d’uns mecanismes adequats de control, pot resultar fins i tot positiu per al funcionament de les universitats públiques. Que entrin diners privats a la universitat pública no implica inevitablement una mercantilització de l’ensenyament; les entitats financeres i les empreses poden estar interessades en injectar diners en la universitat pública tan sols com una qüestió d’imatge. Emperò, no cal dir que la primera opció ha de passar per una millora del finançament públic. I si us plau, no confonguem serveis de fotocòpies o de restauració amb universitat; la universitat no deixarà de ser pública pel fet que el servei de reprografia sigui una concessió privada.

2. Bolonya no suposa un encariment dels estudis que pugui impedir estudiar els fills dels obrers. Les taxes acadèmiques són fixades per les comunitats autònomes, en funció d’una forquilla determinada des Conferència General de Política Universitària, que està vinculada al Ministeri de Ciència i Innovació espanyol. Per tant, en la nova situació derivada de Bolonya, en el que es refereix als graus i postgraus públics, no hi haurà cap canvi marcadament rellevant, tot i que els preus dels màsters públics seran superiors als dels graus i les actuals titulacions; però aquest fet es pot corregir fàcilment amb una millora de les beques de matrícula. Una altra cosa són els màsters privats, però aquí el joc ha de passar per garantir una oferta suficient de màsters públics a preu públic, a més d’un bon sistema de beques de matrícula per a accedir als privats.

3. Bolonya no impedeix fer simultanis estudis i treball. O, almenys, la situació no hauria de variar tant respecte l’actual. Aquí novament ens trobem amb quina és la realitat actual i quins els canvis previstos. En primer lloc, les famoses 40 hores a la setmana de classe que imposa Bolonya són en realitat 40 hores a la setmana de treball per part de l’estudiant, que han d’incloure tota la seva activitat d’aprenentatge (assistència a classes magistrals, assistència a classes de pràctiques, repàs d’apunts,. tutories, resolució d’exercicis, lectures de llibres i articles, estudi previs als exàmens). Si pensem que una persona que estudia avui (pre-Bolonya) una llicenciatura en quatre anys fa unes 25 hores a la setmana de classe presencial (magistrals més pràctiques) i li sumem les hores de resoldre problemes, passar a net apunts, llegir llibres… veurem com si l’estudiant fa la seva feina li acabarà sortint una xifra molt propera a 40. És a dir, la càrrega total de treball no varia (millor dit, no hauria de variar, hauríem de fer que realment l’alumne estudiés durant 40 hores, no sobrecarregar-lo de feina), però sí la seva forma: major responsabilitat, major activitat per part de l’estudiant; menys classes magistrals, més tutories, una feina diferent per part del professor (ni més ni menys quantitat d’hores que ara). Voldria fer notar aquí que la tutorització i el control del treball de l’alumne no ha de confondre’s pas amb examinar-lo cada dues o tres setmanes; l’estudiant universitari és una persona major d’edat, no un infant o adolescent.

Una altra cosa és que aquest sistema impliqui un major control de l’assistència a classe i de l’esforç de l’estudiant, i que això pugui dificultar la compatibilització d’estudi i feina assalariada. Però això ens porta a dues qüestions diferents: una de més filosòfica: és possible fer compatible estudis i treball? No és millor tenir estudiants a temps complet (o quasi complet)? Això lliga amb la política de beques, que tractaré després. Una altra de més pràctica: hi ha universitats a distància, que estan pensades per a la gent que treballa i que no pot assistir regularment a classe; des de les universitats presencials (les normals) es poden buscar mecanismes per a facilitar que una persona que treballa pugui continuar els estudis, a través dels horaris de les assignatures, de la semi-presencialitat o de garantir la possibilitat d’optar per un examen final (la creació d’una segona via). I en tot cas, les persones que treballen i que estudien a la universitat han de tenir clar que el seu ritme de progrés ha de ser més lent que el d’una persona a temps complet.

Bolonya no és Xanadú

Tant les autoritats universitàries (estat i govern català) com les universitats pròpiament dites han demostrat repetidament la seva incapacitat per a portar a bon terme la implantació de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior.

En primer lloc, el sistema universitari espanyol i català ha hagut de patir uns continus canvis d’orientació sobre com s’havien de concretar i d’articular les titulacions. Hem passar d’un dirigisme centralista per part del PP a una etapa de total indefinició per part del PSOE que va acabar fa un parell d’anys donant plena llibertat a les universitats per a definir les titulacions. A més, cal tenir en compte que s’ha comès l’error imperdonable de començar la reforma amb els màsters (postgraus) per a continuar després amb els graus. Això és com començar la casa per la teulada. Per no parlar de l’opció de fer graus de quatre anys en lloc de tres, que és l’opció majoritària a Europa. Pretendre convergir amb Europa nedant a contracorrent no sembla pas ser una bona idea.

En segon lloc, es pretén fer la reforma a cost zero, sense incrementar la plantilla de professorat. És obvi que un model pedagògic basat en l’autoaprenentage de l’estudiant i en els continguts pràctics i en la tutorització només pot funcionar si l’actual plantilla docents de les universitats (pensada per a la classe magistral a un nombre elevat d’estudiants) es millora. És inviable fer grups de pràctiques (de problemes, de comentaris de text) amb més de 25 alumnes, i tutoritzar un nombre major a aquest d’estudiants per grup. I amb l’actual configuració de les titulacions i de plantilles aquesta xifra se supera amb escreix. Pretendre implantar Bolonya a cost zero és un insult a la intel·ligència. Els cursos sobre mètodes pedagògics moderns són terriblement interessants i útils… si poden ser aplicats; si no, esdevenen un bonic però fútil exercici de keynesianisme mal entès.

En tercer lloc, un sistema com el que es pretén aplicar només pot rutllar si hi ha un bon sistema de beques i de préstecs tous pels estudiants. Aquests ajuts haurien d’anar lligats al rendiment acadèmic de l’estudiant, i li haurien de permetre d’alliberar-se de treballar mentre estudia, de pagar tant la matrícula com de tenir un estàndard mínim de vida. Les protestes dels estudiants aquí em semblen justificades. Vull fer notar també aquí que la proposta sobre beques feta pel professor Enric I. Canela en el seu bloc em sembla digne d’atenció.

Finalment, l’actitud de les autoritats universitàries deixa molt que desitjar. A l’aplicació caòtica de la reforma s’hi ha unit una política informativa més opaca que un forat negre. Que ara -desembre de 2008- nou anys després d’iniciar-se el procés, i després que uns pocs centenars d’estudiants s’hagin tancat en unes quantes facultats de l’estat, rectors, comissionada d’universitats, ministra de Ciència i Tecnologia parlin de la conveniència de discutir sobre el model universitari i descobreixin que la dotació de beques per estudiants és insuficient és un fet senzillament al·lucinant i inacceptable.

Afortunadament, i malgrat els advertiments d’algun post-leninista nostrat amb altíssimes responsabilitats en el món universitari català, la no aplicació en condicions dignes i en la direcció correcta del Pla Bolonya no implicarà l’afusellament de cap professor universitari català. Senzillament serà una oportunitat perduda, una altra, per un sistema universitari com el català i espanyol que necessita millorar urgentment.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG