Pere Pagès i Pont va morir el passat diumenge -29 de gener- a l’edat de 95 anys; era casat amb Maria Pilar Reverter i Juncà i tenia dos fills; residia a la plaça de la Garrotxa de Santa Eugènia de Ter; l’enterrament es va celebrar dimarts, a la parròquia de Santa Eugènia de Ter.

Santa Eugènia de Ter era un poble i tenia el seu propi Ajuntament, encara que ara això costi de creure. Un Ajuntament amb els seus concejals, tal com s’anomenaven en aquella època els regidors. No s’elegien amb unes eleccions democràtiques, sinó que eren els cap de família els qui hi podien votar. Era el tercio familiar, els altres dos terços els triaven els Sindicats Verticals i directament el Governador Civil… Un dels votats pel tercio familiar va ser l’eugenial Pere Pagès i Pont (29 de gener de 1922 – 5 de febrer de 2017), membre de la Comissió d’Hisenda municipal d’aquella època

Quan ens va rebre a casa seva, ens va regalar els seus records d’una època molt diferent de l’actual. Temps de silenci imposat, així recorda els dies de l’annexió a la ciutat de Girona l’eugenienc Pere Pagès: “Si haguéssim pogut, hauríem protestat, però tenien el poder, l’exèrcit… ho tenien tot”. Eren temps de dictadura. El senyor Pagès ens recorda que era un dels pocs ajuntaments que tenia els comptes en positiu gràcies “al senyor Mata, que portava els números”. Una bona salut econòmica que era un estímul més per a qualsevol possible annexió.

Pere Pagès va començar a ser concejal amb 30 anys -en els anys 60 del segle passat- quan l’alcalde era Joaquim Soler (tiet de l’actual Abat de Montserrat, Josep Maria Soler). Els regidors es canviaven cada tres anys segons la normativa franquista.

L’Ajuntament de Santa Eugènia de Ter de la República (Pla de Ter) va comprar uns terrenys al Marquès de Camps. El pare de Pere Pagès, que era jutge, va dir que s’hi havia de construir “l’ajuntament o unes escoles”. Finalment, acabada la Guerra Civil, en un mateix local s’hi van acollir provisionalment les escoles, l’ajuntament, el jutjat, dues cases de mestres, una per al secretari municipal, i l’església parroquial. Recordava Pere Pagès com es “pujaven tres o quatre escalons” i a la part esquerra hi havia l’Ajuntament i a la dreta, la parròquia. Un edifici que actualment coneixem popularment com el Col·legi Groc, l’Escola Santa Eugènia.

Santa Eugènia de Ter com tots els pobles també tenia les seves festes. Com aquelles festes majors, organitzades per la Comissió de Veïns. Se celebraven en un envelat darrere de les escoles. Unes festes que més tard organitzaria l’Ajuntament. Un temps amb una gran rivalitat amb el veïnat de la Rodona. “Ui, les festes majors… Si els de la Rodona tenien una orquestra, Santa Eugènia encara que valgués més també la volia. Teníem com un odi, aquells dies no érem amics, ara passades les festes ho tornàvem a ser”. De fet, els veïns de Santa Eugènia no solien anar a les festes de la Rodona a causa de la “tibantor” que hi havia en aquella època de l’any.

Unes festes que duraven fins a les “2 o les 3 de la nit”. I com que es vivia en plena dictadura hi havia “una parella de la Guàrdia Civil” que vigilava que sempre s’acabés amb un “Arriba España!”. Eren altres temps…

“Les verdures, totes sortien de les hortes”, ens advertia Pere Pagès. Aquestes servien per alimentar la població eugenienca, però també per vendre l’excedent a Girona, com feien els de Can Pou.

Hi van arribar a haver dos ponts a Santa Eugènia de Ter, recordava Pagès: el de la Rodona i el del Dimoni. El de la Rodona va desaparèixer amb la Guerra Civil i el van haver de tornar a construir. En el del Dimoni “només hi passava un cotxe petit, un 600, o un carro”. Tot i això, era un pont que s’utilitzava sovint perquè els servia per anar a buscar el tren d’Olot. Això, però, no va evitar que el desmuntessin. No hi va haver cap protesta, “hi havia en Franco”. Després, Santa Eugènia va passar a ser un barri, només un barri més de Girona, però roman com un poble en la memòria col·lectiva i és present gràcies a persones com el senyor Pere Pagès i Pont. Descansi en pau.

Notes genealògiques d’una nissaga d’eugenials

Pere Pagès i Pont, regidor (concejal) de l’Ajuntament de Santa Eugènia de Ter, del 6 de febrer de 1955 fins al 5 de febrer de 1961, primer, amb l’alcalde Joaquim Soler i després, amb l’alcalde Francesc Estival i Cisa (Premià, 1901 – Santa Eugènia de Ter, juny 1969), nomenat el 25 d’abril de 1958 fins a l’agregació: el darrer ple eugenienc es va convocar el 26 de juny de 1963 i el 30 de juny de 1963, es formalitza la diligència de l’annexió a la ciutat de Girona.

Havien passat 10 anys d’un dels diferents intents d’annexió a Girona del poble de Santa Eugènia de Ter, en aquesta ocasió en temps de la Restauració, que va durar poc més de set mesos (28 d’octubre de 1888 – 6 de juny de 1889), quan el 1897 Miquel Pagès i Brunsó, fill de Banyoles, va constituir una societat per al comerç del vi a Santa Eugènia de Ter, ubicada inicialment al veïnat de la Rodona: 15 anys més tard, el 1912, l’empresa es va traslladar d’aquest veïnat al centre del poble de Santa Eugènia, al carrer Major núm. 37 (actual carretera de Santa Eugènia, 109-111).

Miquel Pagès (1868-1922) s’havia casat amb Maria Gurt i Ribas, de Girona, i eren un matrimoni molt actiu, que no dubtaven a llogar el Teatre Municipal de Girona per celebrar-hi festes de carnaval; tot i la seva empenta no varen tenir massa sort pel que fa al negoci i es van arruïnar. Primer varen anar a viure a Malgrat de Mar i, finalment, s’instal·len a la Rodona, el 1897. El 4 d’agost, Miquel Pagès i Josep Casademont i Ysern constitueixen una societat per a la compra i venda de vins al barri de la Rodona del poble de Santa Eugènia de Ter; i el mateix any de 1897 es dissolt i cadascun dels dos socis continuen l’activitat del comerç del vi per separat, tot i que ambdós van continuar operant a la mateixa zona.

L’any 1921, Josep Pagès i Gurt -fill de Miquel i Maria- es casa amb Antònia Pont i Piferrer, de Vilanna; el 29 de gener de 1922 neix Pere Pagès i Pont i, el mes de febrer d’aquell mateix any, mor l’avi Miquel Pagès, fundador de l’empresa Vins Pagès (Cellers Pagès, SL).

Josep Pagès (Pepitu), el 1927, amplia el negoci familiar i construeix una segona nau per a l’emmagatzemament de vi amb tines de fusta al carrer del Sol (actual carrer de les Gavarres) de Santa Eugènia; el negoci prospera i, el 1930, adquireix un nou camió. És un GMC de 21 cavalls, 6 cilindres, roda senzilla, que podia portar tres bocois (bótes). Enrere quedava el camió Pannard comprat el 1920, de neumàtics massissos, llums de carbur, procedent de les subhastes de material de la Primera Guerra Mundial. Corria a 20 km/h i carrega dos bocois de vi.

El 1941, la mort prematura de Josep Pagès comporta que el seu fill, Pere Pagès i Pont, de 19 anys, menor d’edat per a l’època, es fes càrrec del negoci i, amb la mare i les seves tres germanes, es posés al front de la família. El 1950, Pere Pagès es casa amb Maria Pilar Reverter i Juncà, de Banyoles, i tenia dos fills, seguidors de la nissaga.