Girona està orgullosa del seu patrimoni artístic i arquitectònic. Però fora del Barri Vell, les desaparicions han estat nombroses, els últims anys.

Art públic

Als anys vuitanta i noranta, durant el mandat de l’alcalde Joaquim Nadal, es va portar a terme una Campanya Municipal d’escultures al carrer que posava cada any una peça d’art públic en carrers i places. D’aquesta manera els barris de la ciutat es van dotar d’un patrimoni escultòric de gran qualitat avui plenament incorporat a l’imaginari gironí: les lletres toves de Torres Monsó, l’Europa d’Andreu Alfaro, les dues obres de Marcel Martí, una prop del Trueta i l’altra a la Rambla Xavier Cugat, el Subirachs de les escales de la Pera, i tantes altres. Amb la marxa de Nadal la Campanya es va interrompre, i la última dècada només s’ha posat el monument a Josep Irla en una amagada plaça interior, alhora que ha desaparegut alguna de les escultures que s’havien posat.

El Barco de Santa Eugènia

El vaixell de grans dimensions que l’arquitecte municipal Josep Duixans va dissenyar l’any 1987 per a la plaça de Santa Eugènia que, des d’aleshores tothom ha conegut com la “del Barco”, va sucumbir fa una dotzena d’anys a una bretolada incendiària. No ha estat mai reconstruït i el seu lloc l’ocupa un simbòlic vaixell plastíficat. Idèntica desaparició ha patit l’altre obra popular de Duixans per un parc infantil, la Llagosta de la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís. Les senyes d’identitat dels barris es deixen desintegrar i després encara s’exigeix a la gent que s’identifiqui amb la ciutat. Amb quina ciutat? Només el Barri Vell?

Escultures en edificis privats

Imatges, capelletes i relleus que s’havien anat posant al llarg dels anys a la façana d’edificis privats, per iniciativa dels seus residents, han anat desapareixent per manca d’una ordenança de protecció efectiva o de capacitat negociadora de l’Ajuntament amb els propietaris. Algunes han estat simplement retirades de l’exposició pública i portades a àmbits privats, com la imatge de Sant Eloi, obra de Lluís Pelegrí, que hi hagué en una fornícula a la façana d’un taller metal·lúrgic del carrer Joan Bruguera, número 10. Però altres han estat destruïdes en fer-se reformes sense que l’Ajuntament hagi fet cap esforç per salvar-les i portar-les al museu o a un edifici públic. És el cas del mosaic de Torres Monsó que hi hagué el que fou Col·legi menor Bisbe Cartañà, al carrer Antic Roca, davant l’entrada al pavelló de Sant Josep, o el relleu, obra de Lluís Güell, a la delegació territorial del Departament d’Economia i Finances quan era a la carretera de Barcelona. I en podríem esmentar d’altres.

Fornells Plà

Ja abans que es portés a terme el trasllat de l’estació d’autobusos per les obres del TGV havia desaparegut una important peça d’art públic que s’hi havia posat el gener de 1985, poc després d’inaugurar-se l’estació original. Era un monumental vitrall mòbil, obra de Francesc Fornells Pla, un autor de prestigi internacional. Completament evaporat.

Làpides cementiri

La necessitat d’obtenir nínxols al Cementiri vell va portar l’any passat l’Ajuntament a buidar els més antics, no reclamats pels familiars dels qui hi havia estat enterrats. Les làpides, algunes amb un segle i mig d’existència, i de gran valor històric i artístic, van ser reciclades, en paraules textuals d’un dels responsables. Mentre moltes ciutats revaloritzen els aspectes patrimonials dels seus antics cementiris, aquí anem per feina i prima el valor pràctic.

Palau petit

Nom amb què era conegut en el seu origen, el primer terç del segle XX, el barri que s’estén entre els carrers d’Emili Grahit i Marquès Caldes de Montbui i fins i tot una mica més enllà. Era un barri de casetes de planta i pis, construïdes en bona part a base de conjunts homogenis que li donaven unes característiques úniques. L’especulació i la falta de voluntat municipal per salvar allò que es pogués han permès la desaparició de quasi tots aquests conjunts, substituïts per impersonals i heterogenis blocs de pisos.

Racionalisme

El racionalisme arquitectònic dels anys trenta ha estat un dels patrimonis més malmenats a Girona per desídia dels qui haurien hagut de vetllar per la conservació de les peces més significatives. Josep Claret Rubira, sobre qui el Col·legi d’Arquitectes va muntar fa un any i mig una exposició al Museu d’història, ha estat un dels arquitectes que més han rebut. El preciós conjunt de les cases Escatllar al carrer del Canonge Dorca es troba en un estat lamentable, la Casa Plà de la cantonada Maragall-La Salle (on hi hagué el bar La Oficina i la impremta Curbet) va anar a terra el 2002 després d’anys de degradació, i el Xalet Tarrús té encara un futur incert malgrat la protecció que l’Ajuntament li va atorgar el 1995 i que ha acabat costant-li quasi dos milions i mig d’euros. El bloc construït també per Claret el 1935 per als germans Francesc i Josep Pla al número 3 de la carretera de Santa Eugènia ha estat sotmès recentment a una neteja de façana, després d’anys de degradació, però en retirar les lones, com ha denunciat Manel Mesquita a El Dimoni, “ha desaparegut la petita escultura (50 cm d’alçària) que hi havia i que representa un nen que sosté una llarga garlanda”, probablement obra de l’escultor Jaume Busquets.

Trencadís Can Xargay

El dia 29 de maig de 2003 els mosaics de la façana de l’estudi d’Emília Xargay, al número 54 del carrer de Santa Eugènia, van ser destruïts. L’Ajuntament havia atorgar als hereus de l’artista morta el 2002 autorització sense limitacions per realitzar obres a la façana i aquests en va fer ús eliminant el que podia ser en el futur un impediment per a la seva lliure disposició de l’edifici. L’artista havia realitzat aquells mosaics en trencadís en la casa que havia començat a aixecar el seu pare, i com una manera de perpetuar-ne el record, ja que havia mort quan ella tenia només dos anys. Mentre que al Barri Vell les façanes gaudeixen d’una protecció molt estricta, en altres barris la llibertat d’actuació dels propietaris és la norma.

Xalet Coll

El mes de maig de 2008 era enderrocat, amb tots els permisos municipals i després d’un parell d’anys d’abandonament, el xalet que l’arquitecte Rafael Masó va projectar per al doctor Francesc Coll i Turbau com habitatge i consultori al carrer Joan Maragall, 29, davant de la Clínica Girona que Masó havia construït també per al mateix metge el 1935. El xalet es va començar el 1935 i al cap de poc Masó va morir en un llit de la clínica. El març de 1936 moria també el doctor Coll, que a més de metge havia estat alcalde de la ciutat en tres ocasions. Això, i la guerra, van deixar interrompudes les obres, que es van acabar als anys quaranta. Les denúncies de la premsa sobre el mal estat de l’edifici i el temor dels propietaris que fos inclòs al catàleg d’edificis protegits van portar a un precipitat enderrocament sense que exactament tres anys més tard encara no s’hagi fet res en el cèntric solar. S’assegura que els elements artístics que hi havia a la façana s’han conservat i es posaran d’alguna manera en el nou edifici de pisos que s’hi aixequi. Veurem. [La Vanguardia · Girona]