Salut i pessetes, i lo demés són punyetes, deien els catalans pragmàtics, abans de l’era euro. Sigui quina sigui la versió moderna d’aquesta dita, que l’actualitzi amb una parauleta que rimi amb el nom de la moneda unitària (tot un prodigi d’enginy, diguem-ho de passada, a l’altura d’un Nemo per designar un peixet cinematogràfic amb 3 segons de memòria, d’un Roby per una criatura mecànica de joguina o d’un Dragui per explicar per TV3 als nens la història de sant Jordi i la resta de personatges i/o mites històrics del país…), la frase en qüestió sintetitzaria el tòpic que diu que els catalans som uns interessats –la pela és la pela…!-, uns agarrats, uns insolidaris, etc, etc.

D’acudits sobre catalans en corren un munt, i ara que hi ha internet… és un fart de riure. Ara mateix els en podria explicar mitja dotzena, però ens ho estalviarem… Ens concentrarem en un, només, per dues raons: perquè és el millor, i perquè se l’ha inventat un personatge insigne, una significada i significativa personalitat de la vida pública espanyola. Es tracta de José María Cuevas, president vitalici (fins que la realitat ho desmenteixi) de la patronal de patronals espanyola, la CEOE: ara fa poc el senyor Cuevas (que no és empresari, sinó una curiositat) va guanyar, per enèsima vegada, les eleccions a president de l’ens, com no podia ser d’altra manera després que l’únic contrincant que tenia, Joan Rossell, president de la patronal catalana Foment del Treball Nacional, va retirar la seva candidatura per motius relacionats amb el mal moment que estava tenint a La Resta d’Espanya tot allò que fos català, i particularment els productes fabricats a Catalunya, subjectes, fora del Principat, a un estricte marcatge i a un boicot salvatge i irracional, suposadament com a càstig merescut per haver tingut les penques de demanar una reforma de l’Estatut d’Autonomia, interpretat allà com a Declaració d’Independència: una pretensió intolerable que demanava una declaració de guerra (comercial, de moment). I la van declarar.

La Caverna, la Cueva i la Covacha

La reacció dels empresaris catalans no va ser -com hauria passat en altres latituds- indignar-se -emprenyar-se, fins i tot-, fer pinya i presentar en bloc una reclamació de desgreuge i una compensació per danys i perjudicis, i no ja al president de tots els empresaris espanyols (que Espanya, amb Catalunya a dins, és un país capitalista, se suposa…), sinó al mateix president del Govern estatal, que per més senyes és socialista: doncs ni aquest ni l’altre -que és més de dretes que el Codi de circulació- no van obrir boca, en tot aquell llarg període en què la Caverna, la Cueva i la Covacha espanyoles van dedicar-se amb una fruïció pornogràfica a escampar pels seus altaveus a sou calúmnies, tergiversacions, inexactituds i directament mentides podrides, i en definitiva el secular odi de tint racista de La Resta d’Espanya cap a Catalunya i els desgraciats habitants que la poblem.

L’empresariat català es va enfadar, sí, però contra els polítics del nostre Parlament nacional que havien decidit presentar, en hora tan inoportuna, la fotuda reforma estatutària, per culpa de la qual els catalans havíem assolit cotes d’impopularitat mai vistes abans (no?) a Espanya, que és el nostre mercat natural (sí?)… Cap comentari sobre els aspectes purament economicistes que el nou Estatut pretenia millorar, especialment l’agència tributària catalana i el consegüent control dels recursos i de les infraestructures productives del nostre país/colònia…

I mentre tot això passava, el nostre home va explicar el seu acudit: Lo saben aquél que diu que una empresa catalana de gas presentó una OPA hostil contra una empresa eléctrica nacional?… Pues era una OPA ‘a la catalana’: pagando poco y con el apoyo del gobierno de turno…. Val a dir que als empresaris catalans no els hi va fer pas gaire gràcia, però tampoc s’hi van posar pedres al fetge… Si fa no fa igual que quan la presidenta del govern autonòmic madrileny, Esperanza Aguirre, els va tractar com uns comanxes dient que si la seu d’Endesa vingués a Barcelona sortiria del territorio nacional… Al cap d’uns dies una empresa alemanya va llançar també la seva OPA sobre Endesa, i aquesta oferta, ves per on, va ser beneïda per tot el cor de detractors de la catalana…

I l’altre fort contrast de colors el va donar per aquelles dates l’aprovació sense més problemes (i sense cap reacció de fòbia enlloc, cal dir-ho?…) de l’Estatutet valencià, que consagra, amb la vergonyosa i incomprensible complicitat del PSPV, el secessionisme lingüístic, d’una banda, i la barrera electoral del 5%, de l’altra, per impedir l’accés al poder dels grups polítics que el poguessin revocar.

I ara, tornant al nostre estrenu i pràctic empresariat, no parlem de dominis lingüístics, de gramàtiques ni de denominacions de la llengua comuna. No parlem de punyetes, sinó de peles: als nostres empresaris, si es poguessin alliberar dels esquemes espanyols (que és molt suposar, ja ho sabem), els hauria d’interessar –i per tant l’haurien de reclamar-, molt més que la comunitat potencial actual de 6 o 7 milions de clients catalanoparlants, una altra de 10 o 11 milions, que estaria a l’altura d’unes quantes economies europees amb llengua pròpia, com la sueca, l’holandesa, la danesa, la finlandesa, etc, que produeixen i comercialitzen els seus productes –des de la planificació a les etiquetes- en la llengua del país, sense por que cap colla de cretins i gent de mala jeia els amenaci de fer-los boicot i d’ensorrar-los el negoci.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]