A l’hora de redactar aquest quart i últim apunt sobre el viatge a Nicaragua del passat agost, el meu cor, savi i tossut i, alhora, més feble i desarmat del que jo voldria, em va demanar deixar passar unes setmanes fent reposar les emocions i el mar d’afecte que va inundar els últims dies niques. Encara avui no sé si podré transmetre fidelment una petita part de tot allò que vam viure en només tres dies. Ho intento… [FOTOS: BrigadaCNA35x35]

Cap a la Costa Carib FOTO: CNA35

Voy a morir
sigan ustedes
que la vida es hermosa
Es un animal en celo
la gran fiesta
verdadera

[Tomás Borge a Poesía clandestina reunida,
poema Esto no es un testamento, 1987]

Celebrant 35 anys de somnis i de lluita

La celebració del 35è aniversari de la Croada Nacional d’Alfabetització (CNA35), va reunir els millors ingredients de les grans celebracions de l’AEPCFA. Enlloc la majestuositat buida de la cultura burgesa o dels nous rics assimilats a les seves formes, enlloc els discursos neutres i sense contingut, protocol·laris i cerimoniosos, on tantes vegades allò més important és el bufet i el dispendi en menjar i begudes. Tot el contrari. Una escenografia radicalment popular, des dels adornaments amb palma, fusta, plantes i flors naturals fins a la decoració amb motius de la Revolució, l’Alfabetització, els Herois i Màrtirs caiguts lluitant per l’eradicació de l’analfabetisme o les victòries populars sobre la ignorància. Tot un curs intensiu de Memòria històrica i Alfabetització sociopolítica. I, per sobre de tot, el clima de l’acte, les paraules i els gestos units tocant el cor de tothom. Des de la presentació inicial del mestre de cerimònies, imprescindible en qualsevol activitat nicaragüenca d’aquesta mena, amb paraules magistrals, emotives, didàctiques, de l’amic Néstor Espinosa, a les diverses peces folklòriques, passant pels reconeixements i estímuls -recompenses no materials per valoritzar el compromís i la feina feta-: paraules i gestos alternats amb silencis emocionats i aplaudiments plens de passió.

I parlant de reconeixements he de fer necessàriament esment al que l’AEPCFA i el Maestro Pineda van fer, una vegada més, en aquest històric aniversari de l’alfabetització a la cooperació catalana. Amb el lliurament de l’«Orden 35 aniversario», «màxima distinció que atorga l’Associació a nacionals i cooperants internacionals en el camp de l’educació» al company Genís Otalora de l’AECFA-Barcelona, a Xavier Ruiz, representant del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament (FCCD), i a qui signa aquest text, de l’AEPCFA-Girona/Santa Eugènia de Ter, es va manifestar una vegada més l’agraïment al suport català al poble de Nicaragua en general i al seu esforç per l’eradicació de l’analfabetisme en particular. Però en l’ambient es respirava un interrogant: es faria efectiu el relleu del Maestro Pineda en la direcció de l’AEPCFA?, de fet, en la direcció de l’alfabetització en Nicaragua? I, efectivament, cap al final de la nit, Ornaldo Pineda Flores, amb el nucli de la Fonseca Amador present, l’Adrián, en Memo i l’Eveling, i envoltat d’una vintena de joves universitaris brigadistes que han acompanyat durant més de sis anys l’alfabetització de les comunitats indígenes de la costa carib nord i sud, es va treure el barret, un històric barret que el caracteritza a ell i la seva lluita de tota una vida, i el va posar al cap d’un d’ells simbolitzant el relleu generacional després de 35 de lluita continuada i difícil en pro de l’alfabetització del poble nicaragüenc. I, a continuació, es van treure una dotzena de petits barrets amb els quals el Maestro va cobrir els caps d’un grup folklòric d’infants d’una escola de Managua, col·laboradora habitual de les activitats de l’alfabetització, significant que si la joventut és l’exèrcit alfabetitzador del futur, en Nicaragua, en Amèrica o en Àfrica, doncs l’internacionalisme és i ha de ser sempre un dels eixos centrals de la militància d’aquests joves, la infància, les més joves, han de preparar-se des de la rereguarda per tal de continuar la lluita… Qui ha conegut l’Orlando Pineda, quixot i guerriller de l’alfabetització, ja pot imaginar-se com és va viure, amb la intensitat que es va seguir aquest moment històric. Jo no tinc paraules per explicar-ho a la resta…

Un inesperat i històric regal

Estoy persuadido
de que la lealtad existe
y en algunas conciencias
es de mármol y de miel
Se debe confiar en ellas

También se puede confiar
en los traidores
No cambian nunca

[Tomás Borge a Poesía clandestina reunida,
poema Se puede confiar en los traidores, 2010]

Dèiem que la nit del 21 d’agost vam anar a dormir amb l’imatge d’un Orlando Pineda sense barret acomiadant-se de la Història en un emotiu adéu-siau públic. Una persona com ell no pren aquest tipus de decisions «a la carrera», com es diu a Nicaragua, però qui el coneix sap molt bé que l’Alfabetització i el Maestro Pineda són la mateixa cosa, són sinònims en el camp semàntic de la vida, són conceptes inseparables en la realitat nicaragüenca. Seria possible un Orlando Pineda Flores jubilat? Sense cap relació amb l’Alfabetització? A que es dedicaria? Evidentment, o amb la jubilació es descobria la quadratura del cercle o el Maestro moriria «con las botas puestas», que es diu, o sigui amb el seu barret, el seu collar indígena fet amb dents de «mono congo», «chancho de monte» -semblant al nostre porc senglar- cocodril i tigre, les seves botes de cuiro, la seva samarreta amb l’efigie del Che o la «cotona» més de mudar i el seu «fajón grueso y viejo de doble seguro», és a dir, morirà alfabetitzant… El dilema es va resoldre aviat: el 22 d’agost avisen de «Secretaria» que el President de la República, Comandante Daniel Ortega, vol rebre al Maestro, la seva família i una delegació de l’AEPCFA. Finalment vam ser 34 persones, doncs es va incloure una nodrida representació dels joves brigadistes universitaris nicaragüencs i una delegació catalana integrada per tres persones, el representant del FCCD i dos representants de la Brigada CNA35 de l’AEPCFA-Girona. I l’entrevista amb el President Ortega s’inicià amb un fet que ens va deixar més que sorpresos: el President agafa una borsa que tenia davant seu i treu un barret idèntic als que fa servir el Maestro Pineda i mentre li dona li diu més o menys «he sabut que ahir vas regalar el barret vell que has portat sempre a una brigada de joves i he pensat que el poble de Nicaragua que represento te n’havia de regalar un de nou, doncs, el seu Maestro Pineda no podia anar per la vida sense barret» L’Orlando es posa el barret enmig d’un càlid i espontani aplaudiment i en Daniel Ortega segueix «I ara parlem de l’alfabetització a Bluefields i Rama Cay que sé que ha estat tot un èxit, de manera que amb aquest barret nou crec que t’he de encarregar que continuïs amb les comunitats del poble rama situades a l’atlàntic, podem comptar amb la Marina de Nicaragua per facilitar la mobilitat». Resumint: Presidència demanava al Maestro Pineda retardar la jubilació, no en aplicació de polítiques neoliberals com passa aquí sinó salvaguardant simbòlicament els principis solidaris, internacionalistes i socialistes, és a dir sandinistes, que representa la vida i l’obra d’Orlando Pineda. El cas és que 24 hores després de treure’s i regalar el vell barret tornàvem a veure’l amb un barret nou de trinca i una ordre rojinegra al cor. El dia següent complia 70 anys de res…

El cóndor pasa

Ordeno
la reencarnación de la utopía
La recuperación de la memoria
Fuego rasante
contra la resignación

Ordeno
es decir ruego
que este país donde se terminó el susurro
sea la República donde los caramelos
persigan a los niños

[Tomás Borge a Poesía clandestina reunida,
poema Represión, 1987]

Tot comença un 23 d’agost. Així comença Orlando Pineda el llibre El sueño que fue recentment publicat per l’AEPCFA. I de seguida ens diu «doy gracias de pensamiento a mi familia, que cada año por la mañana de mi cumpleaños me ponen las notas de El cóndor pasa en vez de Las mañanitas, como suele acostumbrarse dedicar a cumpleañeros y cumpleañeras en toda América Latina». No podia ser d’una altra manera, doncs, i la celebració del 70è aniversari del Maestro Pineda, va començar el 23 d’agost amb les notes a tot volum de l’himne quítxua com anunciant que amb els seus acords indígenes el carrer s’omplia d’alegria, de festa, de trobada, de música, de memòria, d’afecte… Els «mariachis», el «Flor de caña» i les «coles» per combinar, la Toña i la Victoria pels que prefereixen cervesa, els platets de menjar nica, el ball, la conversa, les abraçades… I un Maestro més feliç i felicitat que mai. Un Maestro que ens recordava: «Llegó la aurora y mi cabello es cano. Y este 23 de agosto cumplo 70 años. 70 años cruzando ríos, valles y caseríos. 70 años de amor y entregando amor a la patria. 70 años con los jóvenes, aprendiendo de los jóvenes siendo joven. 70 años de sombrero, de puño en alto, de libro abierto…». Per a nosaltres, el millor escenari pel tancament d’un viatge especial. Especial, sobretot, per la càrrega d’afecte que ens portàvem cap a casa…

Epilogant

Vivo
con la certeza
de lo fuertes
que son
los débiles

[Tomás Borge a Poesía clandestina reunida,
poema En cuatro tiempos, 1975]

El 24 d’agost vam sortir de l’Aeroport internacional Augusto C. Sandino de Managua, Nicaragua, poble germà, casa nostra. Ara que el nostre país vol construir un futur lliure i sobirà potser cal recordar la lliçó del poble sandinista mostrant i demostrant que els «dèbils», les classes populars, són la principal de les nostres fortaleses com a país, la nostra «estructura d’estat» més imprescindible. Naturalment si fem nostra la desobediència necessària, multipliquem el nostre compromís i lluitem sense treva per l’eradicació de l’analfabetisme polític…