«La naturaleza se realiza en movimiento, y también nosotros, sus hijos, que somos lo que somos y a la vez somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. Como decía Paulo Freire, el educador que murió aprendiendo: Somos andando.
La verdad está en el viaje, no en el puerto. No hay más verdad que la búsqueda de la verdad. ¿Estamos condenados al crimen? Bien sabemos que los bichos humanos andamos muy dedicados a devorar al prójimo y a devastar el planeta, pero también sabemos que nosotros no estaríamos aquí si nuestros remotos abuelos del paleolítico no hubieran sabido adaptarse a la naturaleza de la que formaban parte, y si no hubieran sido capaces de compartir lo que recolectaban y cazaban. Viva donde viva, viva como viva, viva cuando viva, cada persona contiene a muchas personas posibles, y es el sistema de poder, que nada tiene de eterno, quien cada día invita a salir a escena a nuestros habitantes más jodidos, mientras impide que los otros crezcan y les prohíbe aparecer. Aunque estamos mal hechos, no estamos terminados; y es la aventura de cambiar y de cambiarnos la que hace que valga la pena este parpadeo en la historia del universo, este fugaz calorcito entre dos hielos, que nosotros somos.»
Patas arriba. La escuela del mundo al revés
d’Eduardo Galeano

Alfabetitzar, segons el diccionari, és ensenyar de llegir i escriure, especialment persones adultes. Però, tothom sap que els mots llegir i escriure es fan servir per a dir coses diferents: hem conegut, per exemple, moltes persones que afirmaven saber llegir i escriure quan només podien dibuixar el seu nom, reconèixer les lletres de l’alfabet i gairebé res més. Llegir, llegir bé, no és només reconèixer, distingir, els sons figurats per les lletres, sinó adquirir coneixença del que diu, implícitament i explícita, un escrit. La lectura, i l’escriptura, ens permeten obrir la porta del món particular i alhora universal que ens ha fet com som, del món complex i divers de les paraules, i fer-lo nostre. Si el llenguatge ens afirma com a humans, la lectura crítica, i l’escriptura, sobretot després de la invenció de la impremta, ens reafirmen com a membres de ple dret de l’espècie humana, és a dir, com a subjectes de la Història. És per això que fa prop de trenta anys que venim dient que la persona que s’alfabetitza recupera la Paraula, amb majúscules, és a dir, recupera també el món o una part del món lligat a la paraula i fa seu el patrimoni, la màgia, la memòria històrica i la força transformadora de totes les paraules i dels textos i accions que provoquen. És per això que mantenir una persona analfabeta és negar-li la seva incorporació al món. Negar-li la plena pertinença al món.

La Pedagogia capitalista, la pedagogia al servei d’un sistema que manté la infàmia de prop de mil milions de persones analfabetes, redueix l’alfabetització a la mera lectura de la paraula, ocultant el món que l’envolta i li dóna sentit. A aquest sistema, que viu de l’explotació de les riqueses i dels recursos de tota mena en benefici d’una minoria a costa de l’opressió de la majoria que genera aquestes riqueses, l’interessa mantenir la manufactura de l’idiota col·lectiu i l’analfabetisme funcional a ple rendiment i paral·lelament, sempre que pot, la manufactura de l’analfabetisme absolut obstaculitzant l’accés o la permanència dels infants a l’educació fonamental. I quan s’alfabetitza, generalment per raons productives, interessa mantenir el divorci entre la paraula i el món, entre la lecto-escriptura i la comprensió del món i la praxi transformadora. És per això que Freire defineix l’educació bancària, filla de la Pedagogia capitalista, amb les següents característiques:

a. L’educador és sempre qui educa: l’alumne és educat.
b. L’educador és qui sap; els alumnes no saben.
c. L’educador és qui pensa, és el subjecte del procés; els alumnes són els objectes pensats.
d. L’educador és qui parla; els alumnes escolten dòcilment.
e. L’educador és qui disciplina; els alumnes són disciplinats.
f. L’educador és qui opta i mana; els alumnes compleixen ordres.
g. L’educador és qui actua; els alumnes tenen la il·lusió d’actuar per mitjà de l’actuació de l’educador.
h. L’educador és qui escull el contingut del programa; els alumnes, que no són mai escoltats, s’hi han d’acomodar.
i. L’educador identifica la seva autoritat del saber amb la seva autoritat funcional, que de manera sistemàtica contraposa a la llibertat dels alumnes. Els alumnes han d’adaptar-se a les seves determinacions.
j. L’educador és el subjecte del procés; els alumnes, purs objectes.²

En canvi, la Pedagogia popular entén que l’alfabetització és més que el simple domini psicològic i mecànic de les tècniques d’escriure i de llegir. És el domini d’aquestes tècniques en termes conscients. És entendre allò que es llegeix i escriure allò que s’entén. És comunicar-se gràficament. És una incorporació. No implica una memorització visual i mecànica de clàusules, de paraules, de síl·labes, incongruents amb un univers existencial –coses mortes o mig mortes-, sinó una actitud de creació i de recreació. Implica una autoformació de la qual es pugui obtenir una postura activa de l’home davant del seu context. Per això el paper de l’educador és, fonamentalment, dialogar amb l’analfabet sobre situacions concretes, oferint-li simplement els instruments amb els quals ell mateix s’alfabetitza. Per això, l’alfabetització no es pot fer de dalt a baix, com una donació o una imposició, sinó que l’ha de fer l’analfabet mateix de dins a fora, i amb la simple col·laboració de l’educador. És per això que buscàvem un mètode que fos també instrument de l’educand i no solament de l’educador, i que identifiqués el contingut de l’aprenentatge amb el procés mateix de la aprenentatge.³

…em sembla interessant reafirmar que sempre he vist l’alfabetització d’adults com un acte polític i un acte de coneixement i, per això mateix, com un acte creador. Per mi seria impossible de comprometre’m en una feina de memorització mecànica de ba-be-bi-bo-bu, de la-le-li-lo-lu. Per això tampoc no podria reduir l’alfabetització al pur ensenyament de la paraula, de les síl·labes o de les lletres. Ensenyament en el procés del qual l’alfabetitzador aniria “omplint” amb les seves paraules els caps suposadament “buits” dels alfabetitzands. Al contrari, com a acte de coneixement i acte creador, el procés de l’alfabetització té, en l’alfabetitzand, el seu subjecte. El fet que necessiti l’ajut de l’educador, com passa en qualsevol relació pedagògica, no significa que l’ajut de l’educador hagi d’anular la seva creativitat i la seva responsabilitat en la creació del seu llenguatge escrit i en la lectura d’aquest llenguatge. En realitat, tant l’alfabetitzador com l’alfabetitzand, quan agafen, per exemple, un objecte, com ho faig jo ara amb el que tinc entre mans, senten l’objecte, perceben l’objecte sentit i són capaços d’expressar verbalment l’objecte sentit i percebut. Com jo, l’analfabet és capaç de sentir la ploma, de percebre la ploma, de dir ploma. Però jo sóc capaç no solament de sentir la ploma, de percebre la ploma i de dir ploma, sinó, a més, d’escriure ploma i, en conseqüència, de llegir ploma. L’alfabetització és la creació o el muntatge de l’expressió escrita de l’expressió oral. Aquest muntatge, no el pot fer l’educador per als educands, o per damunt d’ells.
Aquí hi ha un moment de la tasca creadora.Em sembla innecessari allargar-me més, ara i aquí, sobre el que he desenvolupat, en diferents moments, a propòsit de la complexitat d’aquest procés. Tanmateix, m’agradaria tornar sobre un punt al·ludit diverses vegades en aquest text, per la significació que té per a la comprensió crítica de l’acte de llegir i, consegüentment, per a la proposta d’alfabetització a que m’he consagrat. Em refereixo al fet que la lectura del món precedeix sempre la lectura de la paraula i la lectura d’aquesta paraula implica la continuïtat de la lectura d’aquest món. En la proposta a que em referia suara, aquest moviment del món a la paraula i de la paraula al món, sempre hi és present. És un moviment en que la paraula dita flueix del món mateix a través de la lectura que en fem. Però d’alguna manera podem anar més enllà i dir que la lectura de la paraula no és solament precedida per la lectura del món sinó per certa forma d’”escriure’l” o de “reescriure’l”, és a dir, de transformar-lo a través de la nostra pràctica conscient.
Aquest moviment dinàmic és un dels aspectes centrals, a parer meu, del procés d’alfabetització. Per això sempre havia insistit que les paraules amb què s’ha d’organitzar el programa d’alfabetització havien de provenir de l’univers vocabular dels grups populars, i havien d’expressar el veritable llenguatge, els seus anhels, les seves inquietuds, les seves reivindicacions, els seus somnis. Havien de ser plenes de la significació de la seva experiència existencial i no pas de l’experiència de l’educador. La investigació del que anomenava univers vocabular ens donava, així, les paraules del Poble, gràvides de món. Ens arribaven a través de la lectura del món que feien els grups populars. Després tornaven a ells, inserides en allò que anomenava i anomeno codificacions, que són representacions de la realitat.
La paraula totxo, per exemple, s’inseria en una representació pictòrica, com ara la d’un grup de paletes que construeixen una casa. Però, abans de la devolució als grups populars, en forma escrita, de la seva paraula oral, per al procés d’aprehensió i no pas de memorització mecànica, solíem desafiar els alfabetitzands amb un conjunt de situacions codificades, de la descodificació o “lectura” de les quals provenia la percepció crítica d’allò que és la cultura, mitjançant la comprensió de la pràctica o del treball humà, transformador del món. En el fons, aquest conjunt de representacions de situacions concretes possibilitava als grups populars una “lectura” de la “lectura” anterior del món, abans de la lectura de la paraula.
Aquesta “lectura” més crítica de la “lectura” anterior menys crítica del món permetia als grups populars, de vegades en posició fatalista davant les injustícies, una comprensió diferent de la seva indigència.És en aquest sentit que la lectura crítica de la realitat, es doni o no en un procés d’alfabetització associada sobretot a certes pràctiques clarament polítiques de mobilització i d’organització, es pot constituir en un instrument per a allò que Gramsci anomenaria acció contrahegemònica…⁴

Com ens recorda P. Freire en la seva obra Pedagogia de l’autonomia “tenim el dret i el deure de canviar el món”. Però, lògicament, des de la nostra llibertat, podem optar per la Pedagogia capitalista i treballar per fer de les persones éssers d’adaptació o per la Pedagogia popular i educar per a provocar canvis en les persones que les facin éssers de transformació. Parafrasejant Freire⁵ diríem, amb qui i a favor de qui educo? Contra què i contra qui educo? Opto per l’alfabetització bancària, reduïda a la lectura de la paraula, o faig una opció per l’alfabetització alliberadora, popular, creadora de consciència crítica i generadora de praxi transformadora, que parteix de la lectura del món per arribar a la lectura de la paraula? I això no són preguntes innocents o innecessàries. Tot el contrari!

No cal dir que la Pedagogia del Amor propugnada pel Maestro Pineda s’inscriu en la Pedagogia popular i propugna una alfabetització alliberadora. Un dia després de perdre les eleccions el FSLN, el 25 de febrer del 1990, i tancar-se una dècada de sobirania i revolució en aquella república germana, Orlando Pineda i un grup d’educadors abandonen el Ministeri d’Educació renunciant els seus càrrecs i salaris⁶ i creen un organisme, AEPCFA⁷, per continuar la seva tasca alfabetitzadora des de la seva opció popular i antiimperialista. Així ho explica en la Pedagogía del Amor en Nicaragua:

… Por principios morales y honestos, pensamos que, además, teníamos que hacer dos cosas muy importantes. La primera era renunciar al cargo en el Ministerio de educación, por muy alto que lo tuviéramos. Pensamos que los hombres y las mujeres no debemos inclinarnos o esclavizarnos a los cargos. Por otro lado, había que dejar constancia de que renunciábamos a la pedagogía capitalista. Un pedagogo no puede ser gallo o gallina. Si un pedagogo defiende o trabaja para la pedagogía capitalista, ¡que la defienda! Lo malo está en que, si un partido de izquierda llega al poder, este pedagogo empiece a coquetear con la pedagogía de izquierda. ¡Eso no es moral!, porque la pedagogía también tiene partido, y ¡eso es lo correcto!
Quien piense que la pedagogía es anti-partidista está totalmente equivocado. Las pedagogías tienen sus inclinaciones. Por tanto, nosotros estábamos renunciando a la pedagogía capitalista y pro imperialista y tomamos, muy acertadamente, el camino de la Pedagogía Popular. No sólo porque participábamos en la pedagogía del seno de donde veníamos, sino porque habíamos creado una Pedagogía Popular llena de amor, de acorde a los pueblos, a las bases populares, a las movilizaciones y participaciones populares. Por tanto, no podíamos obedecer a una pedagogía ego centrista que solamente se inclinara a unos pocos, para que las grandes riquezas sean mal repartidas y que, cada día, este pedagogo participe en que los ricos sean más ricos y los pobres sean más pobres. ¡Eso no puede ser!…

Lògicament, per poder practicar aquest tipus de pedagogia i d’alfabetització cal formar mestres, educadors i educadores, pedagogs i pedagogues amb un perfil determinat… però parlar d’això depassa la intenció d’aquestes ratlles. Només deixo aquí una cita del Maestro sobre el particular treta de l’obra La montaña me enseñó a ser maestro:

Otra cosa es que hicimos un documento, en donde decíamos que queríamos que el maestro de la normal de Río San Juan fuera capaz de tener múltiples conocimientos en carpintería, es decir, que fuera capaz de hacer su pupitre, su mesa, su cama, etc., que pudiera él, además de impartir conocimientos educativos, enseñar de manera práctica a los campesinos a hacer sus pupitres, mesas de trabajo, armarios, anaqueles, etc., que fuera capaz de transformar la comunidad. También que fuera capaz de ir implementando nuevos hábitos de comida, porque, si bien es cierto que el campesino cultiva las hortalizas, hace muy poco uso de ellas, como decir de la zanahoria, remolacha, rábano, pepino, etc.; implementar los huertos comunales para que en éstos participaran todos los de la comunidad, que fuera capaza de enseñarle al campesino cómo hacer más cómoda su forma de dormir y sin necesidad de tener colchones, explicándoles que se puede lograr esto de la siguiente manera: al tapesco de reglas se le pueden poner hojas de chagüite, o hacer colchones de algodón, traídos de palos de algodón, pues en la montaña eso abunda, así con eso y poniendo una sábana tendría una cama cómoda y bien presentable; que fuera capaz de atender una llamada de auxilio en determinadas circunstancias, como curar una herida, o qué hacer cuando a alguien le pica una culebra, cómo sacar una bala o curar una herida de bala, cómo atender un parto.
Por otro lado, pensábamos también que había que implementar círculos de estudios para dar mejor preparación política dentro del magisterio. Todo esto planteábamos. Queríamos que nuestros maestros fueran capaces de poder ser internacionalistas dentro de su propia región. Esto quiere decir que un maestro salido de aquí, nacido en Los Chiles, fuera a trabajar a Buena Vista, o de ahí pudiera venir aquí. Así, cuando fuera requerido ya sea de la Costa Atlántica o de Chinandega o de cualquier otra región, fuera capaz de ir y poder trabajar ahí. Como quien dice, irle sembrando el internacionalismo primero local, para pasar luego a un internacionalismo nacional y así después convertir a esos jóvenes en ser capaces de poder ir a ayudar a otros pueblos de Latinoamérica, o a otros pueblos del mundo. Un maestro totalmente distinto y que no sucediera eso que nos decían allá en las ciudades: que ni locos venían a Río San Juan.

A continuació he reescrit unes notes que vaig prendre de la rica lliçó del Maestro⁸ on s’expliquen les fases del seu mètode d’alfabetització, emmarcat en la Pedagogía del Amor, partint d’un exemple concret: la campanya d’alfabetització que actualment dirigeix al municipi de Palacagüina, agermanat amb la vila d’Arbúcies. Les dedico a un altre bon mestre i company, Joan Colomer, a la Mònica Molina, a la Terri i als joves i les joves que fan possible el Pla local de formació de Salt, Fem un salt solidari.

Vull, finalment, agrair les ensenyances del Maestro Pineda, el seu exemple de vida i expressar el meu reconeixement envers aquest educador popular i pedagog revolucionari que m’ha honrat amb la seva amistat. Amb persones com ell encara podem alimentar l’esperança de viure un altre món possible, socialista, lliure d’analfabetismes i d’injustícia.

El mètode: com enamorar⁹ els camperols i les camperoles?

Una frase del Maestro¹⁰ travessa les diferents fases del mètode d’alfabetització que proposa: cada persona tiene corazón y ese corazón hay que tocarlo… O dit d’una altra manera: muchos que han estudiado piensan que el método es lo más importante para la erradicación del analfabetismo, pero no, lo principal es saber enamorar. Porque podemos tener el mejor método del mundo, pero si no sabemos enamorar a los campesinos y a los obreros para que vengan a los colectivos a aprender, no se puede hacer nada. Para poder erradicar el analfabetismo hay que vivir ligado al pueblo, sentir con el pueblo, ir a tapiscar (recol·lectar) maíz con los campesinos, hablar su lenguaje, … cada una de estas cosas y todas ellas, son saber enamorar.

Ens va plantejar una qüestió prèvia: és absolutament imprescindible que el o la dirigent¹¹, responsable de la campanya d’alfabetització, s’enamori del projecte i del lloc on aquest es desenvoluparà. I, ens interpel·là: sinó, doncs, com podrà enamorar els altres?¹²

A continuació, d’una manera sintètica, exposo les diferents fases del mètode

1. Coneixement de l’entorn: físic, humà, polític, social, cultural,… però sobre tot econòmic. És especialment important també conèixer els líders comunitaris (els homes i les dones que gozan de gran simpatia en la comunidad) i els organismes presents en el territori (teixit associatiu).
2. Tria dels arguments que ens permetin enamorar els líders comunitaris¹².
3. Enamorar els líders comunitaris. D’una manera jeràrquica, participativa i multiplicadora: per exemple, enamoro a l’alcalde i el vicealcalde, aquests enamoren o m’ajuden a enamorar els regidors i líders dels organismes locals i aquests enamoren els líders comunitaris…

Aquí el Maestro va fer un llarg parèntesi per explicar-nos com enamorar els camperols i les camperoles…Resumidament: es tracta de provocar su amor propio; de tocar el bolsillo, mitjançant la producció, de tocar el corazón, mitjançant la salut, i de tocar el amor a su pueblo, el mañana, la esperanza de saber que hay un mañana para nuestro pueblo, mitjançant el medi ambient. Aquests són els tres eixos del model, eixos desafiants que permeten enamorar als camperols i camperoles. Parteix de la hipòtesi següent: l’alfabetització ha de resoldre els problemes més importants de la comunitat, ha de millorar sensiblement les condicions materials de vida dels participants en el procés i ha d’enfortir la consciència crítica i revolucionària individual i col·lectiva. I això implica una anàlisi de la pròpia realitat, personal i comunitària, el coneixement de tècniques per facilitar la praxi transformadora i l’educació de l’esperança. És per això que abans de parlar d’alfabetització cal parlar de producció, de salut i de medi ambient…Ens va posar un exemple… Sobre la producció va començar preguntant als camperols què cultiven. La resposta va ser lògicament la previsible: cultiven blat de moro, frijol… i poca cosa més. Complementen els ingressos treballant en la collita del cafè a les zones productores de les muntanyes nicaragüenques o passant il·legalment a Costa Rica a treballar al banano… Després de recollir mostres de terra i observar-les se’ls planteja què cultius alternatius (mango, pinya, bambú,…) podrien sembrar, més d’acord amb el tipus i components de la terra, per tal de millorar la producció en quantitat i qualitat i augmentar sensiblement els beneficis… Es comparen els resultats econòmics actuals i els que podrien tenir després de dominar les noves tècniques de cultiu i comercialització dels nous productes… quan fan la pregunta quan comencem? ja estan enamorats… però cal anar a poc a poc, doncs, s’explica que no es tracta de canviar els hàbits de treball d’un sinó de tota la comunitat, doncs, després del canvi de cultius i tècniques agrícoles caldrà parlar d’associacionisme econòmic (cooperativisme, emmagatzematge i comercialització, etc.) per tal d’eliminar intermediaris i especuladors i finalment caldrà parlar de petites empreses d’indústries agropecuaries i, pel mig, d’una escuela campesina per desenvolupar tècniques de cultiu, mecanització i sistemes de gestió… i tot això no pot ser obra d’una persona sola… se li demana, doncs, a aquest camperol ja enamorat que parli amb altres del tema i els enamori… i, així, s’anirà fent una carena fins que tota la comunitat estigui enamorada i entengui la necessitat de l’alfabetització… Sobre la salut preventiva preguntava a les mares quants fills havien tingut i quants havien mort… i per què havien mort. Les respostes donaven el quadre clàssic de morbilitat fruit de la pobresa i la manca de salut preventiva: dengue, diarrees, còlera,… i tal vez por que Dios lo quiso Es posava algun exemple concret: no netejar-se el pit abans d’alletar, no rentar-se les mans després de defecar,… i es culpabilitzava a les mares i no a Déu de l’alta mortalitat infantil i del dolor d’aquelles morts però es plantejava l’opció i la possibilitat de disminuir dràsticament o d’eliminar aquest dolor, aquestes morts… volen que continuessin morint així?, les interpel·lava, o volen evitar aquestes morts? Doncs, cal aprendre a llegir els opuscles amb les instruccions per clorar l’aigua, mantenir la higiene dels aliments, etc. I així amb el medi ambient: el hombre es el único animal que ensucia el agua que luego ha de beber començava… demanava recordar l’entorn físic de la infància, els boscos, els rius, la fauna,… i comparar-lo amb l’actual. La gent reconeixia que gairebé tots els animals d’abans (cusucos, guardatinajas, guatuzas, jabalí, monos, kúkalas, toda clase pájaros bonitos y todo tipo de aves) havien desaparegut per la sequera. Es parlava de la desforestació producte de la pobresa i la dependència i es demanava imaginar la comunitat una altra vegada com fa dècades la recordaven… (imaginar vol dir somniar i per tant alimentar l’esperança ens deia el Maestro).
I sempre utilitzant el llenguatge del poble (comunicació popular) o demanant fer els càlculs dels beneficis dels nous cultius als camperols o recuperant la memòria als pobladors (participació popular): en definitiva, emmarcant el procés de descobriment, de reflexió, de transició de consciència, d’enamorament en els principis de l’educació popular¹⁴…

4. Demanar a cada líder comunitari que enamori a cinc camperols o camperoles (els més actius, coneguts, comunicatius,…) i que els convoqui a una trobada amb el dirigent de l’alfabetització¹⁵.
5. Multiplicar finalment a tota la comunitat (casa per casa) l’enamorament sobre la importància, la urgència i la necessitat de l’alfabetització si volem el desenvolupament de la producció, de la salut i de la cura del medi ambient comunitaris.
6. Elaborar un calendari de trobades amb els pobladors de cada comunitat per tal de culminar el procés d’enamorament col·lectiu i concretar l’inici de l’alfabetització.
7. Repartir els fulls per tal d’elaborar el cens de persones analfabetes de cada comunitat (fent constar, per famílies, el sexe i l’edat i si saben o no llegir i escriure). Cada líder comunitari els fa arribar als cinc de l’apartat 4 i aquests es distribueixen en cinc zones ben delimitades fent carenes piramidals de cinc si cal.
8. Se regresa el cens, s’analitza per depurar errors i s’agrupen les persones analfabetes entre 15 i 55 anys que seran el grup meta de l’alfabetització, en una trobada amb els cinc responsables del cens de cada comunitat.
9. S’organitzen els CEP (Colectivos de Educación Popular) quan es disposa de: 1 casa o lloc per alfabetitzar i 1 pissarra (preferiblement feta per la comunitat), 1 persona (maestro/a popular) enamorat per alfabetitzar que tingui com mínim el 4art nivell de primària i algunes persones (mínim ideal: cinc) enamorades per a alfabetitzar-se. Es decideix l’hora de començament i els dies de la setmana que es reunirà el Col·lectiu.
10. Es celebra una gran festa de arranque de la alfabetización on es lliuren la pissarra, el guix, el llapis, la llibreta i la cartilla¹⁶.
11. Es porta a terme la capacitació dels mestres populars amb els continguts següents: fases del mètode, coneixement de la cartilla i tècniques per a enamorar. La durada pot variar entre 1 o 2 mesos: ho decideixen els mestres populars… Paral·lelament es creen les Comissions de l’alfabetització de cada comunitat, integrades per el/la coordinador/a i responsable de l’alfabetització, un/a metodólogo, un/a estadígrafo i un/a per a apoyo logístico, un/a maestro popular i un/a analfabet/a. La missió principal és fer el seguiment de l’alfabetització.
12. Es porta a terme l’alfabetització i el seguiment del procés. Cal pensar molt en els estímuls necessaris per a mantenir l’enamorament dels participants dels Col·lectius¹⁷. L’alfabetització pot durar entre 5-6 a 12 meses. Això ho decideixen les persones analfabetes que participen en els Col·lectius¹⁸.
13. Finalment, es prepara la gran festa de declaració de Palacagüina Territori Lliure d’Analfabetisme¹⁹. Estrictament parlant, aquí es tanca el procés de l’alfabetització.

Naturalment, un poble que ha estat protagonista d’aquest procés difícilment es detindrà aquí… Immediatament cal continuar treballant en la postalfabetització que, a més a més de consolidar l’aprenentatge de la lecto-escriptura, continuarà l’enamorament que culminarà amb la creació de l’Escuela Campesina: l’espai de divulgació de les noves tècniques agrícoles, de les mesures de salut preventiva i de manteniment i millora del medi ambient, d’elaboració i seguiment dels microprojectes i plans de millora de la comunitat, de la comercialització dels excedents, de l’associacionisme econòmic, de la capacitació en gestió dels recursos i desenvolupament econòmic i financer, de la captació de crèdits, etc.

Cal destacar el caràcter participatiu de la postalfabetització, a partir, per exemple, de l’elaboració de textos, la seva correcció i l’edició col·lectiva per tornar-los novament als neolectors. Començant per una carta d’agraïment o d’amor, continuant per relats curts, descripcions, anècdotes, cançons, acudits, receptes de cuina, ús de plantes medicinals, consells o coneixements pràctics sobre la vida quotidiana i el treball, històries de vida… fins arribar a escriure o reescriure la història de la comunitat o els projectes de la comunitat del futur somniada des de l’esperança d’un poble mobilitzat en pro del seu desenvolupament humà.

Una invitació a la reflexió

Finalitzo aquestes notes amb tres qüestions sorgides de la lliçó del Maestro que van motivar una invitació a la reflexió posterior dels participants…

1. Donada l’extraordinària diferència a tots els nivells entre Catalunya i Nicaragua, o entre Salt i Palacagüina per exemple, té sentit a casa nostra el discurs al voltant de la Pedagogía del Amor? En un país com el nostre, on la població ocupada en l’agricultura no arriba al 2% del total de la població ocupada, té sentit fer de la producció el primer eix desafiant del procés d’alfabetització? Tenen sentit per a nosaltres, ens poden ensenyar alguna cosa, les experiències, els models i la literatura pedagògica originats als països pobres o empobrits, dependents? Si, fins ara, hem estat sempre aprenent dels rics per a saber o intentar ser rics podem aprendre alguna cosa dels pobres? Com? És possible l’anomenada transferència de coneixements i de sabers del món pobre al món ric?…
2. Oficialment, Catalunya és un país sense analfabetisme absolut: l’índex de persones analfabetes absolutes és molt inferior al 5% del total de la població. Com eradicar, però, l’analfabetisme funcional? I els altres analfabetismes?
3. Com enamorar als joves a casa nostra per tal que ho donin tot sense esperar res a canvi participant en l’alfabetització del poble, de la gent treballadora?

Anex2: Un recull de frases del Maestro…

· por ejemplaridad, por dignidad, por mística, no podemos corrernos (abandonar, marxar)
· hay que impulsar la alfabetización siempre y hay que mantener la lucha para que más brigadas vayan a Nicaragua, a Guatemala, a Brasil,… porque la solidaridad de ustedes viene mucho de las brigadas internacionalistas que llegaron después de la gran Cruzada Nacional de Alfabetización…
· dicen que somos agitadores, guerrilleros de la alfabetización… otros dicen que estamos locos… y nosotros, caminantes, nos miramos bien orgullosos al escucharlo…
· la pedagogía tiene sueños
· no podemos vivir sin esperanza: tarde o temprano va a triunfar Nicaragua, va a triunfar Guatemala, va triunfar América, van a triunfar los pueblos del mundo
· solamente se suma cuando uno es ejemplo, cuando trabajamos y nos entregamos sin pedir nada a cambio
· desde que estaban en el vientre de la mamá ya son cortadores de café, nacieron siendo cortadores de café y ahora no pueden cortar café, el imperialismo dice que no vale la pena su esfuerzo cortando café
· nacimos para luchar, para transformar, y si dejamos de luchar estamos muertos, sin vida
· la lucha es el pan, la leche, el agua, las vitaminas, el amor, la ternura, lo que nos da la fuerza, lo que nos da la vida
· y también enséñenles a leer… a leer su entorno político, a identificar bien quien ama al pueblo y quien hace sufrir al pueblo, a mejorar su entorno ecológico, su entorno de salud, de producción, de educación, de derechos, de memoria…
· la orden de un humilde sandinista: metámonos de lleno en la alfabetización para dar esperanza al pueblo y para preparar la revolución
· los hermanamientos tienen que verse desde un punto de vista del amor, más que económico, tienen que verse como un hermanamiento de corazones
· a veces es preciso que ustedes apoyen los proyectos asistenciales, que apoyen al pueblo en medicinas por ejemplo… pero cuando lo hagan deben también apoyar su organización para que luche y se levante por las medicinas
· no se preocupen si son pocos… la gente que trabaja es la gente: ¡y eso son murallas!
· la cantidad no es esencial… lo importante es que no nos movamos de allí y tengamos esperanza en que el pueblo, ahora callado, un día volverá a hablar
· en Nicaragua y en el mundo necesitamos la alfabetización política, también para alfabetizarnos nosotros
· no hay crisis en la campaña de alfabetización… el amor no viene súbito… la alfabetización es un proceso de amor y no se enamora a una comunidad de la noche a la mañana…
· luchar por la educación es luchar por la justicia
· la educación, la alfabetización, es revolución y la revolución es alfabetización, es educación
· hay prioridades y trabajos que es bueno mantener: las brigadas, mucha atención aquí y allá, el fortalecimiento de los hermanamientos, la salud y la educación popular y la producción, mediante escuelas campesinas de los recién alfabetizados para producir más en cantidad y calidad…
· tenemos que vivir con humildad, pegados al pueblo… tenemos que morir humildes, pegados al pueblo…
· a pesar de los problemas hay que seguir con la campaña, con la alfabetización, con la lucha por la educación del pueblo… la pedagogía popular tiene que ser un muro levantado contra la pedagogía capitalista del Banco Mundial que considera que una gran parte de las gentes no son rentables para la educación, no deben gastar un peso en educación…

La alfabetización es como un palo (arbre) de mango

En un palo de mango no se maduran todos los mangos de una sola vez. Empieza a madurarse uno y de repente se cae; pero a los pocos días se maduran cuatro y caen también; de allí se maduran veinte, cien, doscientos, trescientos, mil y caen. Llega el momento en que en el palo de mango no quedan más que las hojas y todos los mangos quedan en el piso. Así es la alfabetización. Habrá un tiempo en que todos los pueblos del mundo estarán alfabetizados…
Significará que el palo de mango que es el mundo habrá botado (llençar, desfer-se d’alguna cosa) todos los mangos. Los mangos no sólo caen de maduros, el viento ayuda a botarlos…

Sebas Parra
Salt-Santa Eugènia de Ter/Sant Narcís, Fires de Sant Narcís del 2003
NOTES
1. Text redactat per Sebas Parra, veí del barri de Sant Narcís, director del CFA Les Bernardes/Escola d’adults de Salt i professor associat dels Estudis d’Educació Social de la Universitat de Girona, a partir de les notes preses escoltant una lliçó del Maestro Pineda a alumnes de Pedagogia de la Universitat de Girona, octubre del 2003. Orlando Pineda Flores, educador popular nicaragüenc es president de l’AEPCFA (Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador) i autor de La Pedagogía del Amor en Nicaragua.
2. Jaume Botey, pròleg a L’educació com a pràctica de la llibertat, P. Freire, Eumo Editorial/Diputació de Barcelona, Vic, 1987.
3. P. Freire, L’educació com a pràctica de la llibertat.
4. La importància de l’acte de llegir, P. Freire, treball presentat en l’obertura del Congrés Brasiler de Lectura, realitzat a Campinas, Sao Paulo, pel novembre de 1981. Publicat en castellà per Siglo XXI, Madrid, 1984, en La importancia de leer y el proceso de liberación, i en català en L’educació com a pràctica de la llibertad, ja citada.
5. “… Estando a favor de algo o de alguien me encuentro necesariamente en situación de estar contra alguien. “¿Con quién estoy? ¿Contra qué y quién estoy? (…) La falta de claridad en cuanto a los problemas implicados en estas indagaciones y el desinterés por ellos nos hace solidarios con los violentos y con el (des)-orden que les sirve. Servir al orden dominante, es lo que hacen hoy intelectuales antes progresistas que negando a la práctica educativa cualquier intención desveladora, reducen la educación a pura transferencia de contenidos “suficientes” para la vida feliz de la gente. Consideran feliz la vida que se vive adaptados al mundo, sin ira, sin protesta, sin sueños de transformación. Lo irónico en esta adhesión a veces entusiasta de antiguos militantes progresistas al pragmatismo está en que, acogiendo lo que les parece nuevo, reencarnan fórmulas viejas, necesarias para preservar el poder de las clases dominantes….” A la sombra de este árbol, P. Freire, Ed. El Roure, Barcelona, 1996.
6. Orlando Pineda sempre ha diferenciat entre “quienes viven de la Pedagogía” i “quienes viven para la Pedagogía”…
7. Asociación de Educación Popular Carlos Fonseca Amador. La pedagogia i la política, les dues cares de la moneda de l’alfabetització, estan representades amb claredat i precisió en el nom de l’associació: Educació Popular i Carlos Fonseca Amador, fundador del FSLN i autor de la històrica frase “y también enséñenles a leer”…
8. Qui ha pogut escoltar-lo sap, però, que és impossible recollir en paraules la riquesa de les seves intervencions pròpies d’un extraordinari comunicador popular que fa convergir, amb tota la passió del món, la veu de les comunitats camperoles nicaragüenques, la seva dilatada i excepcionalment rica experiència política i pedagògica en el camp de l’alfabetització i les seves pròpies característiques personals fins a commoure’ns profundament.
9. Crec que el mot enamorar, tan utilitzat pel Maestro, vol dir també engrescar, entusiasmar, comprometre, conscienciar,…
10. En alguns casos faig servir frases o textos en castellà anotats directament de l’exposició que ens va fer.
11. A qui se li encarrega la tasca d’organitzar i dirigir el projecte d’alfabetització.
12. Evidentment, ja, sense necessitat d’avançar més, es pot constatar que els paràmetres metodològics i polítics de la seva proposta, emmarcats en la Pedagogia popular, no tenen molt a veure amb els nostres… Aquí, fins i tot, proposem la conveniència de mantenir una certa “distància” entre el professional i els anomenats “usuaris”, entre l’entorn particular i l’entorn professional…
13. Allò que Freire diria investigació de l’univers temàtic i selecció dels temes desafiants.
14. Una bona síntesi d’aquests principis ve representada per l’acròstic tret de la revista nicaragüenca El Tayacán, adaptada i editada en català pel Seminari d’estudis sobre educació d’adults de Sergi el 1990, amb motiu de l’Any Internacional de l’Alfabetització: Ensenya a pensar amb el cap. Desenvolupa la consciència crítica. Uneix el treball intel·lectual amb el manual. Construeix homes i dones integrals. Assumeix un compromís polític. Confia en el poble i en la seva cultura. Incorpora l’humor a l’ensenyament. Organitza sistemàticament els coneixements. Promou la participació de tots. Orienta cap a l’acció i la transformació social. Parteix de la realitat i necessita molta creativitat en el mestre i en l’alumne. Utilitza un llenguatge popular. Lluita contra qualsevol dogmatisme. Acaba amb la relació vertical mestre-alumne. Recolza la paraula amb l’exemple.
15. Cal cuidar moltíssim allò que el Maestro anomena “teatro pedagògico”: decoració del local, cartells amb frases i lemes al·lusius a l’acte, música pròpia de les comunitats, presentació dels assistents,…
16. Aquí culmina la fase prèvia a l’INICI de l’alfabetització, que pot durar entre 3 i 6 mesos: “lo decide Palacagüina”, ens comentava el Maestro per significar el sentit col·lectiu del procés i la necessitat de partir de l’enamorament generalitzat de la comunitat…
17. No cal dir que mai poden ser estímuls econòmics…
18. En el cas de Palacagüina, per exemple, un handicap important serà l’abandonament dels Col·lectius de moltes persones que participen en la campanya de recollida de cafè en altres municipis o departaments.
19. Prevista pel 23 d’agost del 2004, en el marc de la celebració del XXIV Aniversari de la gran Cruzada Nacional de Alfabetización i XXV Aniversari de la Revolución Popular Sandinista. Sota el lema Cristo ya nació en Palacagüina, el 22 sortirà una Caravana del Amor de Managua, integrada per unes 1.000 persones en 35 camions i autobusos representants del departament de Rio San Juan i els nou municipis Territoris Lliures d’Analfabetisme de Nicaragua, que durant tot el dia anunciaran i sensibilitzaran al voltant de la celebració que viurà el poble de Palacagüina…

Opineu en el «Fòrum social sobre l’educació a les comarques gironines» [clic aquí]