Els molt il·lustres i mai prou ben ponderats avaladors de la proposta deuen pensar que no cal, que el poble no diu més que bajanades i que si se’l consulta encara es capaç de dir “que no” a una cosa “tan excelsa” com el Fons Santos Torroella. Només així s’entén que els tan partidaris del “dret a decidir” no deixin que els ciutadans -que serem els qui pagarem i aguantarem aquesta vel·leïtat molt més enllà del que durarà el mandat polític actual i in saecula saeculorum– ens expressem a les urnes en un referèndum sobre el tema.

A part que gairebé ningú no coneix Santos Torroella i allò que els hereus estan venent a la ciutat, ves que els gironins i gironines no siguem gent intel·ligent i responsable i que en realitat estiguem sumant: 4 milions del fons + 4 milions de la restauració de Casa Pastors + X milions del manteniment, del personal… I que ara mateix ens estiguem preguntant per què la ciutat ha de gastar-se més de 10 milions d’€ en un fons d’art mentre hi ha cada vegada més gironins i gironines que malviuen de la caritat, més persones sense feina, més ciutadans que es queden sense pis, més obres públiques per fer, més carrers per netejar… Això per no parlar del lamentable abandonament que CiU-ERC -aquí i al Parlament- han ordit i perpetrat al Trueta, un hospital que demana urgentment un nou edifici en condicions i d’acord amb les necessitats dels pacients. Això per no parlar de les noves desatencions als discapacitats i dependents. Això per no parlar de les retallades en investigació, en educació, en sanitat…

Argumentar així no es demagògia, senyors meus. No, senyor. No ho és perquè els pressupostos són faves comptades. I sí que té a veure que s’esmercin grans quantitats de diners a l’art d’elit, amb què es faci més gran la distància entre gironins de primera i gironins de tercera. Una cosa porta l’altra, perquè la relació és de vasos comunicants. (De la mateixa manera que l’AVE està enterrant a poc a poc la línia convencional; amb tothom entabanat i tan content, això sí.) Per què no es fan més pistes als barris perquè tothom pugi jugar a futbol? Per què no s’augmenten les dotacions a les biblioteques, escoles i instituts de barri? Per què no hi ha ja en cartera municipal l’estoc de pisos amb què bancs i immobiliàries especulen? Per què no es restitueixen les xarxes d’assistència social? Per què no hi ha una alternativa popular als caríssims enterraments que ofereix el monopoli empresarial?

No es pot tenir oberta la farmàcia de Santa Caterina -que tots els gironins identifiquem com a nostra, com a valuosa, com a popular- per manca de pressupost per tenir personal que en tingui cura, i en canvi tirarem del que tenim i del que no tenim per proveir-nos del Fons Santos Torroella. És objectivament incomprensible.

Si bé és veritat que Temporada Alta, Fitag o l’Auditori són mostres de bona gestió i d’èxit, en les darreres dècades la ciutat ha estat culturalment un desgavell amb potes. La caseta prefabricada que durant més d’un any va estar-se al damunt de la sala Fidel Aguilar de la Rambla n’ha estat el vaixell insígnia. Aquell projecte havia de culminar amb una sala d’exposicions nova de trinca; un edifici de dimensions faraòniques i disseny ben pagat al parc del Migdia, que encara ara ningú no sap de què s’havia d’omplir. Era la resposta dels polítics gironins a “la pèrdua” d’altres iniciatives artístiques en favor de municipis veïns: l’escola de dansa (Celrà), l’escola de teatre i El Canal (Salt)… El Festival de Músiques Religioses del Món, un contundent fiasco, es va haver de convertir, abans de desaparèixer, en el Festival de Músiques Religioses i del Món. Paral·lelament, la gestió del gens enyorat exregidor Joan Pluma, carregava a la ciutat “el mort” del xalet Tarrús; es carregava el trencadís d’Emília Xargay al carrer Remences de la Rodona i amagava i quasi extraviava les pedres del pont medieval de Santa Eugènia de Ter, el popular Pont del Dimoni. El desori arribà a tal punt que les reformes que l’església va engegar a Casa Carles (el “Vaticanet”), a la Catedral (façana, lletgíssim vitrall nord…) i a Sant Feliu van rebre sucoses aportacions públiques. La de Sant Feliu, per exemple, a compte del tant per cent d’obra pública nova a Santa Eugènia.

Si parlem de fons, abans hauríem de parlar del Fons Àngel Marsà Beca (800 obres d’art de Picasso, Miró, Tàpies, Dalí… entre altres, i 3.500 llibres), cedit generosament a la ciutat (1983), guardat (si no “extraviat”) al fons d’algun magatzem i que ningú no ha pogut contemplar mai. Si parlem d’art, en lloc de pensar en les elits, podríem reprendre la campanya Escultures al carrer, dignificant les actuals amb retolació i manteniment i posant-ne de noves en barris perifèrics. Si tenim 10 milions per anar gastant, els ciutadans hi hauríem de poder dir la nostra.