A l’Aziz el varen entaforar violentament, de nit i amb boira, a empentes, amb les mans lligades, encaputxat, dins un cotxe dels mossos, la policia catalana, cap a Madrid, la capital d’Espanya.

A l’Aziz de matinada, emmanillat i cec, el varen empènyer per les escales cap a dins de l’avió, fins al seient sense donar-li res de menjar i, a crits, li van dir que callés.

A l’Aziz el varen embarcar en un ferry proa sud, a un altre continent, travessant el blau de l’immens cementiri d’esperances i vides que omple tot l’estret entre Tarifa i Tanger.

A l’Aziz. una senyora, una fiscal amb una estrella al pit, que no parla català i que menysprea que l’Aziz sí que ho faci i ho faci amb molta gent, li va negar el dret a la paraula.

A l’Aziz, il·legal, violenta i arbitràriament, un comissari racista -algú podria afirmar-, un jutge complaent i vuitanta mossos d’esquadra amb porres i pistoles, li varen negar el dret a la paraula.

Al davant d’en Benet, enquadrat al bell mig, un micròfon negre, blau de mar connectat, dret sobre un peu i sol, espera que algú digui vull dignitat, justícia i, per tant, llibertat.

Però l’Aziz ja no hi era. Amb caputxa i manilles, de nit, amb traïdoria i boira, l’havien deportat.