La justícia els trepitja els talons. La penitenciaria els obre les portes. Dues dones davant de la impunitat d’un món parit de mascles. Evidència reiterada a les fotos de les grans cimeres, dels grans tribunals, de les grans corporacions, dels grans de pus. Dos caràcters contra la impunitat. Conduint acceleradament per la carretera de la vergonya, prenyada de revolts que conviden a l’abisme voluntàriament. Nou mesos de presó per a la Doris. Un any, per a la Marta. Impossible aturar-se; accelereu. Dues dones, Afuera Pons & Pérez Tabilo, perseguides per rebel·lar-se amb la força del seu cos. Amb l’única arma del seu cos, que per això és d’elles i de ningú més. (Com aquell cartell de la transició catalana que reblava: “les meves mans, el meu capital”.) Era just el dia just que tothom (tothom!) celebrava una victòria de la ciutadania mitjançant mètodes pacífics, legals, democràtics, irrefutables: dictamen del Tribunal de Justícia europeu… Jo hi era, allà, amb la resta de companys dels mitjans de comunicació, més preocupats en les xafarderies del cas Torramadé -calent en aquell moment- que pel motiu que ens portava als jutjats de Girona. Al passadís. No ens varen deixar entrar. No varen deixar sortir ningú. Els mossos ho barraven tot. Era el divendres -15 de març de 2013- que tots els diaris duien a portada, amb lletres de pam, el que El Punt Avui titulava a sis columnes: “Hipoteques abusives”. Es respirava un ambient d’alegria gens continguda, fins i tot als jutjats, el lloc més inhòspit del planeta per dibuixar un somriure, tret que no siguis dels Botín o Millet. El degà Hugo Nogales declarava als passadissos, després de visitar el secretari de la sala (pel que sembla, a ell no li barra el pas ni deu, mossos), confirmant davant dels micros que tot i el dictamen europeu tot és “interpretable” a l’hora d’aturar un desnonament o una subhasta “abusiva”. I així va ser, la interpretació dels secundaris de la justícia fallaven (error) que Bankia era la nova propietària de l’habitatge d’un veí de Salt gràcies a la subhasta pel 60% del valor original de l’immoble. Al putu carrer! Marta & Doris saben (sabem) que la persecució a la qual es veuen sotmeses té poc a veure amb el que les acusen; és la revenja dels que no poden suportar que se’ls recordi constantment que estan fent malament la seva feina, que obeeixen interessos allunyadíssims dels drets conquerits des de la revolució francesa, que han oblidat la separació de poders, que combreguen amb els que van sentenciar la mort de Montesquiu… No ho poden pair, aquesta és la qüestió i cap més. Marta & Doris, Thelma & Louise és una pel·lícula i té un final alternatiu*: trepitjarem els carrers novament i en una bonica plaça alliberada ens pararem a plorar pels absents, paraula!

*

Avui -diumenge- fa anys que Jordi Vilamitjana va néixer; 57 somriures!