Això de la memòria és un pal, sobretot quan serveix perquè algú, tossut i impertinent, et recordi que tens cadàvers amagats a l’armari. No és pas estrany, doncs, que la dreta espanyola es posi com un basilisc o bé es faci el desentès, segons les circumstàncies, quan algú parla de posar mans a la feina i desenterrar temes incòmodes com les atrocitats de la guerra desencadenada els anys 30 pel feixisme espanyol i tota la corrua infinita de vides i projectes de vida que va segar (i dels dos bàndols, que consti). Llavors aquests brillants oradors, que sempre troben arguments per justificar la seva agressivitat consubstancial i que contínuament recorden a tothom els remotíssims orígens del seu projecte nacional, per fardar de pedigrí, de cop i volta perden tot interès per la memòria històrica -com han fet refusant de pla la tèbia Llei homònima proposada pel gabinet Zapatero- o la memòria a seques, com s’han cuidat de recordar-li aquests dies passats els cronistes de l’actualitat.

«On dic “diàleg” dic Dídac»

És el cas de Pep Martí, redactor d’El Triangle, que va publicar en aquest setmanari, després de la penúltima mani de la dreta espanyola contra el Govern estatal, un oportú article on feia presents les declaracions del Govern del PP per assolir un «procés de pau» amb l’organització ETA entre el 1998 i el 1999.

«La mobilització crispada de la dreta espanyola», diu Martí, «ha mostrat la profunda desmemòria d’aquest sector. De l’Executiu de Rodríguez Zapatero se’n podran criticar moltes coses, però no la prudència -a voltes potser excessiva– amb què s’ha mogut en el tema basc. Aquests dies s’han citat molt les declaracions de l’aleshores president del Govern, José María Aznar, sobre el procés de diàleg amb ETA». Procés de diàleg, sí: aquesta paraula, en altre temps noble i bella, ara contaminada pel xerroteig dels populars, per a qui és sinònim avant la lettre de xantatge, de flaquesa, de condescendència envers els terroristes, de traïció…

El 6 de novembre de 1998, poc després que ETA anunciés una treva indefinida, el diari El Mundo titulava: «El Gobierno negociará con ETA su reinserción en la sociedad vasca», i afirmava que «está dispuesto a dar pasos simbólicos, como un reconocimiento público de la existencia de un conflicto político en el País Vasco». Això és el que explicaria aquelles paraules sorprenents d’Aznar sobre l’entorn del «Moviment d’Alliberament Nacional Basc»… És reconfortant que una part de la memòria col·lectiva quedi fixada en lletra impresa, perquè les coses han canviat tant, que sembla mentida, literalment, que aquest llenguatge l’haguessin utilitzat els mateixos baladrers que dirigeixen el partit ara relegat a l’oposició per un tren de rodalies (que ja es cuiden de no dir mai qui va ser l’irresponsable que el va engegar). Com aquestes increïbles declaracions de Ricardo Martí Fluxá, aleshores secretari d’Estat per a la Seguretat: «El proceso y el procedimiento en la lucha contra ETA serán largos. No podrá haber nunca vencedores ni vencidos» (28 de novembre de 1997, abans de la primera treva declarada per ETA, que el ministre de Governació Mayor Oreja, amb la sagacitat que el caracteritzava, va batejar com a treva trampa).

«La política del Govern del Partit Popular en aquell moment», conclou Martí, «va ser de negociació política amb ETA amb totes les conseqüències». És bo recordar-ho, ara que l’ultraconservador partit espanyolista i tota la seva quadrilla mediàtica s’estripen sense parar les vestidures de manera histèrica i hipòcrita davant la més remota possibilitat que el dèbil cervatell que és en Zapatero pagui cap preu polític a canvi de les armes d’ETA i per la pau, en definitiva. En el fons, allò que diuen és que Espanya, la seva Espanya, és innegociable.

I Navarra, és negociable?

Ho deu ser, si ho diu la Constitució. Ho és ara com ho era llavors: «El president d’aquesta comunitat, Miguel Sanz, d’Unió del Poble Navarrès-PP, també va moure fitxa per demostrar que no es tancarien en banda a res: Si ETA abandona las armas, se podría hablar y negociar, y ahí Navarra va a estar y será generosa». Què ha passat, doncs, que el PP, amb l’inefable constitucionalista radical Marihuano Rajoy al capdavant (que sembla, veient-lo, que en comptes de llegir-se-la, la carta magna, se l’hagi fumat), muntés l’altre dia l’enèsima manifestació, aquesta a Pamplona, per protestar per la imminent cessió a la pretensió dels abertzales bascos d’apropiar-se aquella antiga provincia vascongada?

«També era diferent el discurs del PP sobre l’esquerra abertzale del que fa ara. El 18 de desembre de 1998, el mateix Aznar deia: Considero conveniente reforzar el diálogo que ya existe con los partidos políticos (…) y que puedan incorporarse también todas las fuerzas representadas en el Parlamento vasco. El gest vers Batasuna era evident». ¿Cal recordar que el lehendakari Ibarretxe acaba de passar per segona vegada pels tribunals a declarar per haver mantingut contactes amb l’il·legalitzat Arnaldo Otegi?

Martí acaba fent notar que, amb els papers canviats, el suport de l’oposició socialista a la política de diàleg va ser explícit: «El PSOE respeta y apoya las medidas del Gobierno, titulava El Mundo el 19 de desembre. Com ara, vaja». Exactament com ara, sí…

Un parell de moments històrics més

Per acabar aquest petit repàs, recordem un parell de moments històrics més per completar el retrat robot d’aquesta oposició tan civilitzada que gastem per aquests verals hispànics de rancio abolengo. Parlem del temps en què el famós JM Aznar López, cobrador del frac vingut a més, tractava de pancarteros els dissidents al seu règim, i ell només anava a les manis si eren contra el darrer atemptat mortal d’ETA, amb aquella seva cara d’indignació tan fotogènica que posava. Excepte el dia que la víctima va ser el malaguanyat Ernest Lluch, i que Gemma Nierga va reclamar als polítics de primera fila, i en castellà, perquè l’entengués tothom: «Dialoguen, ustedes que pueden». Al presidente, descol·locat, no se li va acudir res més que preguntar a dreta i esquerra si allò formava part del guió previst…

L’altra foto és més recent, de quan ell era una de les tres potes del tamboret que va declarar la guerra a l’Iraq des de les Açores. El poble, tan ignorant com és, no es va empassar aquella granota i se li va rebotar, i en una de les moltes manis que es van fer per tot el planeta, però en aquest cas dins les parets de l’Estat espanyol, n’hi havia una en què sobresortien de la multitud, aquí i allà, uns cartells amb el careto de l’emperador de Quintanilla de Onésimo rient a mandíbula batent, i a sota aquesta inscripció: ¿De qué se ríe, este cretino?. Bona pregunta. Segurament era perquè en aquell temps totes li ponien. Tanmateix, ara fa poc, reconvertit en consultor mediàtic i professor universitari (?) de luxe, va declarar, amb tota la patxorra i davant les càmeres d’una televisió d’abast estatal, que d’allò de les armes de destrucció massiva, res de res: «Ara fins i tot jo ho sé; llavors no ho sabia ningú, ni jo». Així doncs, aquella moto que ens va vendre aquest espavilat no era més que una maleïda broma. I tothom sap, menys els cretins, que les bromes porten aigua.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]