L’endemà mateix del diumenge de futbol que en Joel Joan va cridar, just abans del partit al Camp Nou, Visca els Països Catalans lliures!, en un acte de la campanya del Correllengua al seu pas per Barcelona, vam poder sentir, enmig d’una simfonia de veus lleugerament disconformes amb la proclama joeljoaniana, el Bec d’Or del PP gironí (i no ho dic amb ironia, al contrari: malaguanyat talent per a tan pobra causa), l’Alícia Sánchez-Camacho -d’un temps ençà desapareguda en combat, des que va canviar d’aires per anar a treballar a La Capital-, deixant constància, ella també, de l’enorme escàndol que van haver de suportar les seves delicades orelles: dos conceptes inaudits, insòlits, i dues barbaritats en una. Qui en dóna més, senyores i senyors? Perquè a veure: què vol dir, això de Països catalans? Si Catalunya no passa de ser una simple comunitat autònoma, com es pot pretendre que existeixin uns quimèrics països catalans? I lliures, a més! Lliures de què?, d’Espanya, que és la nació de nacions més libèrrima del planeta Terra?

Tanmateix, l’argument amb què va clavar més cops de puny sobre la taula, l’Alícia, en sintonia amb els seus correligionaris del País Valencià i de destacats dirigents, com els del València CF –que com a protesta i desgreuge el diumenge següent van fer jugar els seus futbolistes vestits amb la grotesca paternina-, va ser el de la intolerable intromissió de Catalunya en els afers valencians, i en primer lloc el de la seva identitat (inequívocament clara des del dia que el traspassat Abril Martorell, lleial servidor, li va operar el canvi de gènere amb la genial denominació de Comunidad Valenciana). Aquí tenim, doncs, una curiosíssima paradoxa: resulta que Espanya, l’Espanya que defensen els partits jacobins des de Madrid i alguns escolans d’amén des de la perifèria, és una barreja de territoris i de gent que parlen com a mínim quatre llengües diferents, i tot i així aquells prediquen que es tracta d’una sola, única i indivisible pàtria. En canvi, Catalunya i País Valencià, que parlen la mateixa llengua, es veu que són una cosa absolutament diferent l’una de l’altra, que no tenen res a veure: la història no compta, que siguin països catalans és un invent, una pura entelèquia, i com que, malgrat tots els esforços de camuflage, la llengua comuna és una evidència científica que evidencia una realitat històrica, sociològica i política incòmoda, doncs ens inventem, contra vent i marea, una ‘llengua valenciana’, i ja som al cap del carrer!

Una altra paradoxa, afegida a aquesta, és que els que defensen a capa i espasa tal suposada llengua valenciana (sorgida per generació espontània: un cas únic al món!) ho fan sempre en castellà, curiosament, i a més ells no la fan servir mai per a res. Però això és un detall sense importància… Com també ho és que des de Catalunya es captin sense problemes tots els canals de televisió espanyols d’expressió castellana –valgui la redundància- que emeten des de la Meseta, i que en canvi no hi hagi maneres de rebre les emissions de la veïna Televisió Valenciana, Canal 9. Deu ser per impedir que ens assabentem, des d’aquí dalt, de quin concepte tenen ells, els que la controlen, del respecte pel país i la llengua dels valencians, i fins a quin punt porten la intromissió –legítima, en el seu cas, és clar, no faltaria sinó- en la realitat valenciana. I per si algú, malgrat tota la vaselina constitucional i estatutària, pogués trobar-la dolorosa, aquesta intromissió evangelitzadora castellana, només cal distreure de tant en tant els valencians amb el fantasma del pancatalanisme, de les ocultes i perverses intencions imperialistes del Principat, i mostrar-se sempre amatents i disposats a defensar-los de tan temible perill.

Txascarrillo de Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar i col·laborador de la revista La Farga de Salt
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]