La sorprenent alineació de José/Josep Montilla en la cursa cap a la presidència de la Generalitat ha donat peu a tota mena de comentaris, a l’arena política, a la graderia i a les cabines dels comentaristes, la majoria d’ells, com pertoca, de caire polític, sobre el fons i la forma de la presència, primer, del candidat d’origen cordovès i després, un cop votades per la meitat no abstencionista del poble sobirà les llistes –tancades- dels diferents partits, la seva ascensió fins a la màxima dignitat, de la mà de l’Entesa Nacional pel Progrés, la curiosa segona edició del tripartit. Se n’han dit de totes i de tots colors, com és normal. I val a dir que entre els colors que han abundat més hi ha el negre del pessimisme -la por que el nou tripartit la torni a cagar en qüestions importants, en la gestió del poder en general i del dia a dia en particular- i el vermell de la irritació, especialment en aquells que voldrien veure de president un Artur Mas guanyador de les eleccions en escons i vots, però no pas per majoria absoluta, i en els fidels d’ERC que els irrita que la famosa clau d’en Carod-Rovira hagi anat a parar aquesta vegada a mans d’un presidenciable suposadament espanyolista declarat (i no ens estem referint pas a la simpatia que se li atribueix pel RCE Espanyol de Barcelona, precisament).

És en aquest aspecte col·lateral -però no tant- de tota la (re)moguda electoral que voldria posar un moment l’atenció: el percentatge d’espanyolitat/catalanitat del candidat Montilla, i en un aspecte lligat amb aquest però encara més concret i marginal -però tampoc tant- de la naturalesa del personatge: l’ús que fa de la llengua castellana i de la catalana, i de la qualitat de la seva dicció.

Pel que fa a la primera discussió, només dos apunts: primer, que en el seu moment el president Maragall també va ser acusat d’espanyolista, i ara, després dels tres anys d’immersió en el càrrec, la mateixa gent lamenta la desaparició amb ell de l’ala catalanista del PSC, com uns jueus al desert del Sinaí enyorant les cebes d’Egipte; i en segon lloc, com apuntava la Pilar Rahola l’endemà de la constitució del nou tricicle governamental: compte amb en José Montilla, que de moment amb aquesta tria pel govern progressista i d’esquerres va donar una carbassa com una casa de pagès a l’inefable Rodríguez Zapatero, que hauria volgut una Catalunya sociovergent…

El més antipedagògic que hi ha és riure’s d’algú que aprèn

I dit això, fixem-nos en la perifèria del nou President, el primer de la història no nascut en terra catalana, i que per això ha sigut qualificat de xarnego, una paraula tabú al nostre país els anys de l’anomenada Transició però que tanmateix és al diccionari, amb el significat de persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país. Segons aquesta definició, doncs, el mot, que en el cas de José Montilla s’ha aplicat unes vegades maliciosament, d’altres irresponsablement i també de manera interessada, fins i tot fent-ne bandera -el mateix PSC-, està totalment fora de lloc: el senyor Montilla parla català, i no pas en la intimitat com el conducator de Quintanilla de Onésimo que vam patir vuit anys, sinó en públic, tothora i a tot arreu. Una altra cosa és que ho faci més o menys bé, amb una pronúncia més o menys bona, però la qüestió que compta és que fa servir l’idioma del país, i aquí s’hauria d’acabar el bròquil. Puix parla català, escoltem-lo, i que digui el que hagi de dir. Si tots els immigrats castellanoparlants que ha acollit Catalunya els últims decennis fessin com ell, ara no estaríem parlant dels problemes que té l’ús social del català, i mai tampoc haurien aparegut i encara menys irromput al Parlament aquesta raresa estrafolària que són els extraterrestres bilingüistes del partit dels Ciudadanos.

I que consti que una part de la culpa la tenim els mateixos catalans (per molt que ens pugui disculpar l’accidentada història que hem viscut com a comunitat lingüística i el reguitzell de complexos psicològics col·lectius que ens ha deixat d’herència): segurament tots coneixem algun català castellanoparlant irreductible, que no vol baixar del burro del seu idioma ni que el matin, simplement perquè un dia algú se li’n va riure a la cara dels seus intents de parlar en català. El més antipedagògic que hi ha, i no cal ser mestre per saber-ho, és riure’s d’algú que aprèn perquè no ho fa prou bé, obviant de manera imbècil que si ho fes perfecte no caldria que aprengués… Ho hem vist en alguns programes d’humor –d’altra banda prou intel·ligents- a la ràdio o la TV, en què imiten l’accent però també les patinades de vocabulari o de sintaxi totalment perdonables en una persona en procés d’adaptació (¿qui té dret a decidir la llargada d’aquesta adaptació, si és una qüestió absolutament personal i instranferible?), però també en cartes als diaris o en intervencions a la ràdio de gent irritada per aquesta característica del senyor Montilla, com si només per això estigués deslegitimat per ocupar el càrrec de president de tots els catalans…

Els catalans, precisament perquè hem hagut de patir la imposició d’una llengua estrangera (de dues, més ben dit), hauríem de ser conscients que aquesta actitud pureta és, a més d’absurda i contraproduent, totalment injusta. I encara més perquè tenim la tendència -i que aixequi la mà qui no ho cregui així- a considerar automàticament català, com un dels nostres, qualsevol estranger que ens parli en la nostra llengua. El que hauríem de fer, nosaltres, és facilitar-los les coses abandonant d’una vegada i per sempre la nefasta tendència que tenim a passar-nos al castellà així que detectem en el seu català encara insegur que estem parlant amb un estranger, com si fos una persona curta, incapaç d’aprendre el nostre idioma, o encara pitjor, com si Catalunya fos un club privat i ens volguéssim guardar el català per a nosaltres sols, en comptes de compartir amb ells l’idioma del país i l’orgull de tenir-los, idioma i país.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]