I el món serà ja un món culte i alfabetitzat com tu el somiaves, un món regulat per la justícia i la solidaritat, doncs, mai et cansaves de recordar-nos que “l’analfabetisme existeix perquè existeixen inequitats i injustícies socials”.

Dissabte, TeleSUR informava des de Cuba: «La destacada pedagoga cubana Leonela Inés Relys Díaz, creadora del mètode d’alfabetització Yo, sí puedo, amb el qual han aprés a llegir i escriure més de vuit milions d’illetrats arreu del món, afavorits per la vocació solidària de la Revolució Cubana, va morir en l’Havana aquest dissabte víctima de càncer». Diumenge, Cubainformación, amb el titular «Falleció Leonela Relys, creadora del método cubano de alfabetización Yo, sí puedo, y heroína de la República de Cuba», ens acostava al seu definitiu adéu: «Una ofrena floral del líder històric de la Revolució, Fidel Castro, acompanyà les honres fúnebres de Leonela Inés Relys Díaz, creadora del mètode Yo, sí puedo. Les seves despulles descansen en el Panteó de la Central de Treballadors de Cuba del Cementiri de Colón, en l’Havana».

Leonela Relys a Girona

El 2005, quan en companyia de Joan Colomer i el nicaragüenc Maestro Pineda vam viatjar a l’Havana a participar en el I Congrés Mundial d’Alfabetització/Congrés Internacional de Pedagogia 2005 on es presentava a la comunitat internacional el mètode d’alfabetització audiovisual cubà Yo, sí puedo, vam tenir les primeres referències i testimoniatges en relació a la vida i l’obra d’aquesta mestra, pedagoga i revolucionària que havia fet de l’alfabetització i l’educació el gran Amor, la raó, de la seva existència. I aquell mateix any, a Managua, vam tenir l’oportunitat d’abraçar-la i compartir un moment en els dies previs al pilotatge del mètode a Nicaragua. Deu anys després, recordo que, curiosament, no vaig admirar tant els seus coneixements científics, tècnics o professionals o la seva experiència en matèria d’alfabetització sinó la seva gran humilitat. El record que conservo és el d’una mestra treballadora, apassionadament compromesa amb la seva feina, molt lúcida a l’hora d’analitzar les causes i conseqüències dels analfabetismes i, per sobre de tot, com dic, una persona afable i humil.

Vam haver de passar, però, uns anys, fins que no ens vam tornar a trobar, en aquesta ocasió a Girona. El Yo, sí puedo, en la persona de Leonela Relys, havia rebut el Premi Mestres 68 de 2011 i durant el mes de novembre de l’any següent vam tenir l’oportunitat de compartir uns dies amb la Leo. De la mà de La Guerrilla Comunicacional, vam visitar a l’alcalde de Girona, a la Rectora i el degà de la Facultat d’Educació de la UdG; vam platicar amb la gent del Nucli Paulo Freire, de l’AEPCFA-Girona, de l’Associació Rosa Sensat… I, sobretot, recordo l’acte de lliurament del Premi, on vaig tenir el gran honor d’encarregar-me de la glosa del Premi i d’escoltar ben a prop les paraules finals d’agraïment de Leonela Relys Díez en nom del govern i el poble de Cuba. Aquest moment representa una definitiva abraçada entre nosaltres, entre els nostres somnis pedagògics, entre les nostres lluites per l’eradicació dels analfabetismes.

I el rellotge de la història marca ràpid les hores del temps de la solidaritat i l’amistat: el maig de 2013, La Guerrilla Comunicacional edita l’entrevista del mes de març a Leonela Relys i el seu últim llibre publicat De América soy hijo. Crónica de una década de alfabetización audiovisual al maig, que ens porta a presentar-lo arreu de Catalunya, País València, Andalusia... El novembre de 2014 l’AEPCFA edita El sueño que fue. Un relato sobre la alfabetización en Nicaragua, on els autors destaquen el salt endavant que representa el Yo, sí puedo creat per la nostra mestra i amiga en l’esperança dels pobles d’Amèrica i del Món d’alliberar-se de l’analfabetisme.

Leonela Relys a l’Havana

Octubre de 2015, l’Havana. Som setze homes i dones integrants de la Brigada de La Guerrilla Comunicacional a Cuba. La Leo ens va rebre un diumenge a la tarda. No a casa seva, no a la seu de cap organisme oficial. Ens va rebre al pati d’un centre d’ensenyament secundari on feia una permanència de voluntària, juntament amb altres membres de la comunitat educativa que netejaven i cuidaven el recinte escolar. ¿Imagineu l’impacte que vam rebre veient una autoritat mundial en metodologies de l’alfabetització, amb més de vint llibres sobre el tema publicats, amb possessió dels guardons més valorats, fent de voluntària en una escola la tarda d’un diumenge? ¿Imagineu de quin tipus de dona estem parlant?. Dons, aquesta era la Leo…

Va ser una tarda intensa, rica en emocions i afectes. Se la mirava feliç. Però no ens va passar inadvertit el seu estat de salut. La Leo tenia alguna cosa… Aquella mateixa nit va haver d’anar a l’hospital. I uns dies després la família ens va fer saber el diagnòstic que li acabaven de fer i el temps probable de vida. La vam visitar a casa seva dues vegades. Una casa humil com ella, humil com la seva família, però decorada amb el somriure, la mirada alegre i bondadosa i el tarannà de la gran dona, mare i àvia que era. L’acomiadament va ser molt difícil. I el seu últim desig tota una gran lliçó: «tengo que ponerme bien pues todavía tenemos muchas cosas que hacer ustedes y yo».

Descansa Leo, seguiremos haciendo cosas juntas hasta que llegue aquel dia en que todas las letras tendrán su número y su helado del Coppelia para recordarlas.