«Del balcó de darrera casa nostra, a la Rodona de Santa Eugènia, hom veia, en primer terme, l’estesa de verdor del jardí dels avis, clapejada de peònies, hortènsies, dàlies i roses. El món allí era ample i lluminós.» (Aurora Bertrana)

 
La Rodona és un lleu espai d’urbanitat en el colze d’un barri, d’una ciutat mitjana. Gairebé res, només el localisme d’un localisme que es va esborrant de la memòria dels seus habitants.

Les ciutats generalment acaben just en el tall del paper dels prospectes turístics i potser per això aviat ningú a Girona sabrà localitzar aquest indret anomenat la Rodona, ni la gent que compra encara en les quatre botigues que queden, ni els vells que paren el sol mentre esperen l’autobús, ni els nouvinguts que prou feina tenen per saber en quin país viuen.

Aviat ningú sabrà que pel carrer dels Remences, o pel carrer Illa, o pel del Progrés, hi passava quotidianament l’escriptor i pintor Prudenci Bertrana –de fet, qui és aquest? es preguntarà algú– o que hi treballava infatigablement una artista anomenada Emília Xargay.

Aquesta setmana algú ha abocat al contenidor de les deixalles els darrers records de l’artista. Papers, postals, aquella mena de coses que nosaltres encara ens entestem a guardar perquè pensem que la memòria ens ha de transcendir i que el nostre espai vital és inviolable eternament. Però ens equivoquem, no som res, com a màxim només una petita porció d’oblit, uns noms que acaben voleiant entre les deixalles, una freda nit de febrer.

El record d’Emília Xargay s’esvaeix sense que ningú hi posi remei, com molts altres, i la Rodona és el paradigma d’aquest oblit, però la ciutat, els ciutadans, ens mereixem alguna cosa més, perquè quan veiem com es fon el passat, comença a tremolar el present sota els nostres peus i s’esfondra irremissiblement el futur.