Agafo prestat el títol d’un recent text d’opinió de Carles Capdevila (ara.cat, 06·05·2017) que, com és habitual, toca. «Diem que periodisme és allò que algú no vol que se sàpiga però dediquem massa espai a qui té més gabinets de comunicació perquè es publiqui just el que li convé que se sàpiga», ens diu Capdevila, i sembla que està parlant de la ciutat virtual i virtuosa dels quatre rius i una sèquia que tant diuen que emociona. Això pensava mentre encara em ballava pel cap que fa uns dies la premsa gironina informava de la presentació de la memòria de l’Àrea d’Educació i Esports corresponent a l’any 2016 destacant que la consolidació de Girona com a ciutat educadora ha estat la principal fita assolida.

M’he llegit les 88 pàgines de la memòria i la filigrana infogràfica que l’acompanya però no entro a opinar sobre si Girona es consolida o no com a ciutat educadora. No mentre continuïn certes polítiques antipedagògiques i classistes en relació a l’educació, subvencions perverses a escoles confessionals que segreguen per sexe o adscripcions de centre segregadores, per exemple, o es mantingui l’educadora presència dels exèrcits i la cultura de les armes als salons d’ensenyament locals i similars.

Des de la perifèria

Avui -9 de maig- fa tres anys que ens va deixar l’eugenial educador Jordi Vilamitjana i Pujol: «Sóc de la perifèria, sí. Des de l’extraradi, la ciutat és més bella, més viva, més humana», escrivia uns mesos abans reivindicant la seva adscripció incondicional a la perifèria. Fa un parell d’anys ens deixava Pere Pujolàs i Maset, citat com un dels experts més rellevants a casa nostra i arreu en l’aprenentatge cooperatiu i l’escola inclusiva: «En una escola inclusiva només hi ha alumnes, a seques, sense adjectius», ens recordava pensant segurament en la veritable Girona Ciutat Educadora. I encara mantenim present l’adéu-siau de la Núria Terés i Bonet de fa uns mesos i una frase-definició seva que segurament no trobarem mai als textos oficials de les ciutats educadores: «I què és educar? Doncs eliminar els estigmes i les marques sobre els joves, especialment sobre els que més pateixen, els que no poden, no saben, no tenen, per rescatar tot el positiu que porten i ajudar-los a somiar, tocar la lluna, deixar créixer tot allò de bo i solidari que els permetrà trobar un lloc en la societat».

Divendres passat a l’Ateneu Eugenienc recordàvem en Jordi, en Pere i la Nuri com a exemples de la voluntat de Pla de Ter de no renunciar a la memòria, de mantenir viu el record preservant el nostre capital pedagògic i social simbolitzat en aquests tres educadors perifèrics, eugeniencs de ple dret, i eugenials de veritat. Continuant el combat del present absolutament convençudes que «reconduïm la vida amb la certesa que cap esforç no cau en terra eixorca». Perquè la realitat està feta de memòria, és memòria. Estava, doncs, més que justificada la idoneïtat de Santa Eugènia de Ter a l’hora de localitzar la presentació del documental Mon Marquès: el combat de la memòria, de La Guerrilla Comunicacional. Un homenatge a l’educador que ha fet del binomi Educació/Memòria una raó de docència, de recerca i de vida. I la quarantena de persones que vam assistir crec que vam fer, una vegada més, de la perifèria el centre, fent bones i certes les paraules de Jordi Vilamitjana «fent una ciutat més bella, més viva i més humana», és a dir més educadora. No cal dir que, com és habitual, no ens va acompanyar cap de les nostres autoritats educatives. Suposem que fora de les conferències de premsa i les llotges dels nostres equips d’elit la realitat simplement no existeix. No és notícia.

Que quedi constància

Aquestes ratlles només volen deixar constància de la nostra realitat perifèrica, i per tant ignorada, amb l’exemple de l’activitat a l’Ateneu Eugenienc final d’un programa d’activitats del Nucli Paulo Freire de la UdG igualment ignorat. Amb un acte únic i extraordinari sobre un altre perifèric, l’italià Lorenzo Milani, «Qui no sap estimar el pobre amb els seus errors, no l’estima. Estimar el poble significa no solament augmentar-li el sou, sinó sobretot fer que creixi en ell el sentit de la pròpia superioritat, posar-li en el cor l’horror per tot allò que és burgès, fer-li entendre que solament fent el contrari dels burgesos es podrà superar i eliminar de l’escena política i social», a càrrec de J.L. Corzo i Miquel Martí moderats per Mon Marquès. Amb una taula rodona amb un Jaume Botey suprem. O amb una inauguració on el Rector tornava, una vegada més, a ennoblir els 25 anys de la universitat reivindicant la gratuïtat dels estudis superiors i demanant l’arxiu de la causa pendent contra les dotze persones encausades per les càrregues policials de 2011 dins el recinte universitari -gràcies Rector!-.

Torno al principi, a Capdevila: «És l’hora de donar més protagonisme a la realitat, encara que no sembli notícia, en lloc de regalar-lo a relats precuinats que semblen notícia, però són una ficció». I sí, que ens quedi constància.