En una entrega anterior fèiem referència a la “falta selectiva de memòria” que afecta molts dels personatges implicats en aquesta gran pasterada que és el panorama polític espanyol des que va fer-ne mutis pel fòrum aquell personatge tragicòmic que l’havia acorralat, acaparat i capat durant quatre dècades (que de seguida és dit) d’eixutesa militar. Ens aquests últims 30 anys gloriosos de modèlica transició n’han sortit uns bunyols de les formes més curioses, d’aquella pasta que en diuen consens i que els beats es pensen que serveix per a tot. I que els nacionalistes espanyols, beats o no, però sempre emportats per l’excitació que els produeix constatar els eventuals èxits inesperats del seu estrambòtic projecte nacional, es pensen que és un invent genuïnament espanyol…

Allò que troben genial de l’invent, en tot cas, és que fa creure a tothom que abans d’aparèixer ell no hi havia res, o res censurable, res que valgui la pena aturar-se a pensar-hi ni cinc minuts. L’invent, a més de bonic, resulta útil, ves per on!
Però no tothom cau a la trampa ni al·lucina mandarines, amb aquest joc de mans al capdavall tan infantil. En el llibre Els assassins de Franco, Francesc-Marc Álvaro desmunta, amb una descarnada ironia, el mite de la miraculosa conversió de la larva de l’Espanya cañí i grisa en l’esvelt insecte de l’Espanya moderna i de bells colors que ha enlluernat el món amb la seva màgica transformació. “L’amnistia general que el règim sortint va dictar en benefici dels opositors empresonats i sancionats per la dictadura era un mirall que aixoplugava, sense dir-ho, els franquistes oficials i paraoficials, els de tot tipus: els evolutius demòcrates de tota la vida, per una banda, i els intransigents nostàlgics (que aleshores eren coneguts amb un terme tan gràfic com el búnker), per l’altra”, escriu Álvaro en les planes on radiografia, un a un, uns quants exemplars d’aquestes crisàlides totalitaristes metamorfosades en “demòcrates de tota la vida”. El resultat d’aquesta “amnistia tàcita que es va aplicar sobre tots els franquistes amb càrrec i responsabilitat (…) va ser -es vulgui reconèixer o no per part dels protagonistes de la transició- que s’amnistiava tot el franquisme com a sistema”. I el “territori d’ambigüitats” a què va donar lloc, és clar, “obre escletxes a tota mena de justificacions i de reescriptures, a tota mena de mitges veritats, de distorsions extremes i de falsedats manifestes”.

Una d’aquestes distorsions, que ajuden a alimentar el mite i alhora l’orgull dels seus ufanosos divulgadors, és el del llarg braç de la justícia espanyola “perseguint els fantasmes” del propi passat en els tirans d’altres terres, com Pinochet, a Xile, i Scilingo, a l’Argentina, que tanmateix queden com uns aficionats, al costat del nostre dictador. L’escriptor vilanoví ens invita a comparar la transició espanyola amb la que va tenir lloc a Sud-àfrica al final de l’apartheid: el govern presidit per Nelson Mandela va concedir l’amnistia als antics agents de la repressió del règim anterior a canvi que passessin tots individualment a declarar davant la Comissió de la Veritat i la Reconciliació. “En la reconciliació, els vencedors intenten comprendre el lloc dels vençuts, i els vençuts perdonen els vencedors. Això a Espanya no s’ha produït mai”, i continuar repetint el contrari “és tractar les noves generacions com a ciutadans sense capacitat de discerniment”.

Discernir?

No diu la dita castellana A río revuelto, ganancia de pescadores? ¿I no és enterbolir les aigües el que fan justament dia sí dia també la colla de la tuna dels Rajoy, Acebes, Zaplana, Aguirre, etc (amb els apuntadors d’ABC, la Cope, El Mundo, La Razón i companyia al darrera)? ¿I no és justament Nuevas Generaciones com es diuen els cadells que pugen, agombolats per aquesta tropa? Com que el fil no s’ha trencat mai, el projecte, tot i estar fet amb llaunes i cassoles i barrets de capellà, pot tenir la continuïtat garantida: sincrònica i diacrònica. The show must go on!

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]