Comentava amb l’amic i magnífic periodista Eduard Cid*, a l’espai radiofònic Fem Girona de La Xarxa Ràdio (92.7 FM), que la plaça d’Europa de Girona, un dels perímetres del maltractat -urbanísticament- barri de Sant Narcís, ha esdevingut una metàfora vivent de la “construcció” europea. Un any i mig abans de la signatura -el 12 de juny de 1985- del tractat d’adhesió d’Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea (primer i autèntic nom de l’actual marca Unió Europea; pur màrqueting) es muntava a Girona l’escultura A Europa, d’Andreu Alfaro, al bell mig del gran giratori central de la nova -en aquell moment- plaça d’Europa. Amb aquesta acció executada el gener de 1984 s’iniciava un procés de recuperació de la sobirania municipal sobre uns terrenys on l’Ajuntament mai no havia posat els peus: naixia el parc Central.

L’exparc Central de Girona FOTO: ROGER ZOBL

Europa, la plaça, esdevenia així un espai de confluència d’artèries urbanes ben diverses: la històrica avinguda de Sant Narcís (que continua igual!), porta d’entrada des del veïnat de la Rodona i la carretera de Santa Eugènia de Ter a les cases barates; el modern passeig d’Olot, aires de la Garrotxa -venint de Salt i el pont del Dimoni- fins a la brisa de mar feliuenc; els petits carrers del petit eixample santnarcisenc; el verd parc Central, resseguint les vies de l’antic carrilet des de la vella Estació d’Olot fins a l’enyorada glorieta Boireta i vermut… la farinera Montserrat rere el viaducte que havia de desaparèixer i la benzinera (il·legal) camuflada entre falsos murs de falsa pedra, que alhora amagava una petita pista de skaters… El parc havia “cosit” (també es deia: havia “relligat”) la ciutat, d’una banda i de l’altra. La diversitat era un valor a l’alça i la interculturalitat venia. Els murs queien i amb ells també cauria el viaducte. La plaça era una metàfora. Quatre pals d’una alçada considerable permetien a un costat del cercle, sense molestar ningú, hissar la bandera de la ciutat, la senyera, la constitucional espanyola i l’europea estelada. I l’escultura d’Alfaro mantenia el moviment amb l’efecte òptic amb què l’autor l’havia dotat amb l’espiral indicant el futur: qui anant en cotxe, moto, bici o a peu no havia parat atenció a aquesta il·lusió i s’hi havia il·lusionat?

Però tot plegat ja és història. Europa i la plaça. Els murs no han caigut, el viaducte tampoc. Se n’han construït d’altres més elevats i fingers horribles. El punt de confluència ha estat esmicolat. Les banderes dels pobles, arriades. La UE torna a ser pura CEE. L’escultura del desideràtum vaga perduda fugint nord enllà, com els nostres refugiats.

*