Això de ser jurat d’uns premis literaris té sovint més riscos que beneficis. Ho exagero, certament, però és fàcil d’entendre: el risc està en haver de mesurar la qualitat del que crea algú amb il·lusió i esforç provocant sovint mals de panxa; el benefici, trobar perles literàries com la guanyadora de la darrera edició, la Sònia Sureda, que cal seguir de ben aprop. Però fins enguany mai havia plorat d’emoció, sorpresa, ràbia i complicitat llegint un text original presentat a un premi literari. I crec que aquest sentiment el compartim els altres membres del jurat dels Premis Literaris de Sant Narcís, la Núria Martí i en Josep Pastells. I sé segur que també l’ànima pàter dels premis i secretari del jurat, en Lluís Gil. Què va motivar aquesta tempesta als cors? La nota final d’un dels textos més brillants presentats a l’edició d’aquest any: La línia medul·lar, un text dur, franc, directe però carregat d’una finíssima ironia, humor esmolat i picades d’ullet folrades de joc. El gruix de contes acabava amb aquesta enigmàtica nota: “Quan llegeixis aquests relats jo ja no hi seré. Seré mort i enterrat. Literalment, t’ho asseguro. Si ets capaç d’imaginar-te la meva calavera, hi endevinaràs que, malgrat tot, amic, somric”. Sense més. Sense cap altre afegit. Un esglai fred ens va emmudir en conèixer qui ens enviava un missatge tant íntim: en Jordi Vilamitjana. El mestre havia calculat amb precisió reflexiva cada una de les llàgrimes que ens faria invertir la seva juguesca. Va entregar el seu original instants abans de la seva darrera entrada a l’hospital, conscient com va estar de cada segon del que passaria els dies que seguien, sabedor de quines reaccions volia provocar per tal de que el seu record ens quedés clavat endins. Els membres del jurat no vam poder passar per alt el seu desafiament intel·ligent. I vam voler deixar-ho escrit. En acabar l’acte de lliurament dels premis d’aquest any vam voler llegir aquesta nota: 

“El Jurat dels Premis Literaris de Sant Narcís voldria compartir amb vosaltres el reconeixement sincer i afectuós al sentit de l’humor, saviesa, coratge i amistat d’un dels participants de l’edició d’enguany. L’escriptor del text La línia medul·lar ha volgut fer-nos un regal únic i exclusiu presentant el seu escrit abans de marxar una mica lluny. Però coneguent-lo com el coneixem sabem de ben segur que va imaginar l’efecte que produiria el descobriment del seu regal poc més de deu dies de la seva partida: una barreja entre l’admiració i la més absoluta buidor d’ànim. Per això sabem que va entregar el seu original amb un somriure maliciós i divertit als llavis. Ell mateix ho admet en una nota final: “Quan llegeixis aquests relats jo ja no hi seré. Seré mort i enterrat. Literalment, t’ho asseguro. Si ets capaç d’imaginar-te la meva calavera, hi endevinaràs que, malgrat tot, amic, somric.“. Jordi Vilamitjana. Bon viatge amic.”

Veure ara publicat en eldimoni.com el seu text és emocionant. Que tothom el pugui gaudir és participar de la generosa complicitat de’n Jordi. Llegiu cada mot sabent-vos vigilats pel somriure sorneguer de qui sabia amb precisió que en aquest mateix instant estaríeu fent exactament això. Ara jo també somric gràcies al mestre.

Josep Campmajó i Caparrós
membre del jurat dels Premis Literaris Sant Narcís, 1 de juny de 2014

1. TOT ESPERANT LA MEDUL·LA

Em dic Raül, vaig néixer al Vallès però visc i treballo a Anglès. He de dir, però, que ara mateix ni treballo, ni sóc a la Selva. Fa 21 dies que visc estirat al llit A, de l’habitació 814, de la 8a planta, de l’Hospital Josep Trueta de Girona. Quan dic estirat vull dir que només puc estar al damunt del llit en posició d’ajagut supí, les mans enllaçades damunt de la panxa i els ulls mig closos. Hi veig doble i vaig carregat de catèters. La quimioteràpia m’ha deixat tocada aquesta vegada la vista. La primera vegada, fa un any, va ser la boca. He recaigut de la leucèmia, sí. Els oncòlegs han de procedir ara dues vegades a immunodeprimir-me per deixar-me la medul·la neta. Si tot va bé, seran només 30 dies més en aquesta posició i en aquest llit. Després, les coses ja no dependran de mi. Necessitaré un donant. Això em fa una mica de por. La meva dona, la meva mare, germans i germanes se n’han fet. Totes les dades són al gran ordinador que regula la donació de medul·la al món. He d’esperar. M’ho dic cada dia centenars de vegades mentre veig dues llums, dues televisions, dues portes. He de tenir confiança. Segur que en sortirà un. Cinquanta-un dies sense moure’m, sense veure-hi, suportant dolor i angoixa, bé s’ho valen, no? O em diran que no i que la vida és així?…

2. L’HOME QUE DES DEL TERRAT OBRE EL CEL DE LES OQUES ALS NENS QUE HI JUGUEN

Només vull prendre el sol. M’agrada fer-ho amb samarreta imperi, banyador i xancletes, al terrat de casa. Visc en un bloc de 8 pisos amb molts veïns a tot arreu. Sempre hi ha embolics i crits. Obres una finestra i sempre veus algú, olores alguna cosa i sents una fressa. És angoixant. No els suporto, però ells a mi tampoc. Per això, pujo al terrat; té murs alts blancs de dos metres i no et veu quasi ningú. Sempre m’estiro a terra les mans enllaçades damunt la panxa, ulleres fosques i a somniar un parell d’horetes. La cosa es complica a mig matí. Una colla de nenets i ninetes vénen a fer batalles d’aigua. Cada dia acabo discutint, amb ells i amb les bruixes de les seves mares. Més d’una vegada les pistoletes i les meves ulleres han acabat a la vorera del carrer. Res, coses de veïns. Avui he decidit ensenyar-los als nens el cel de les oques. Aquí a la dreta hi he estintolat un parell d’escaletes fins a l’alçada del mur. Que bé que s’ho han passat! Han anat desapareixent tots cap al cel de les oques.

– No he fet res més, ho juro.

3. JO? DECAPITADOR DE CICLISTES, PER SERVIR-LO

És molt fàcil, veurà, no m’agraden els ciclistes; i els ciclistes per les voreres, menys. I els ciclistes ventant-me espants camí dels Àngels, tampoc. A ciutat es de mal fer, però aquí, a les Gavarres, la cosa està xuclada. Els ingredients: filferro prim, alicates i un parell de tensors. A trenc d’alba, cal anar cercant parelles de dos arbres de més de 20 centímetres de gruix que voregin els principals camins o dreceres de ciclistes. Amb tranquil·litat i cura, s’han d’anar enganxant amb filferro prim d’acer a l’alçada aproximada del coll d’una persona de 1,80 que viatja al damunt d’una bicicleta de muntanya. L’acer ha d’estar ben tensat, ha de ser prim i quasi invisible. Les possibilitats que el ciclista en resulti completament decapitat (cap cap aquí, cos cap allà) són certament difícils a causa del nombre de variants que s’hi ajunten. Les probabilitats de degollació (tall profund al coll que en causi el dessagnament i la mort) són més elevades. Si es posa bé, com a mínim el ciclista patirà algun tipus de traumatisme o fins i tot d’amputació (d’alguna extremitat) important. Aquesta és la meva feina, sí senyor. Solo parar de 10 a 20 trampes cada setmana. No he aconseguit cap premi gros, encara (decapitació, degollació), però he enviat més d’una vintena de ciclistes a l’hospital.

– Sí, n’estic orgullós… Vostè pensi el que vulgui. Que què faig aquí? Sóc el donant compatible de medul·la que esperen. Vinc a ingressar.

4. DISCURS FUNERARI DEL DIRECTOR DE L’INSTITUT DE SECUNDÀRIA ALS 40 PARES
QUE HAN PERDUT ELS FILLS D’ACCIDENT A LA COLLADA DE TOSSES

Benvolguts pares i mares,

Permeteu-me que en primer lloc agraeixi la tasca dels serveis sanitaris i bombers que han aconseguit recuperar tots els cadàvers. Penseu que el més difícil ha estat desincrustar els cossos de la ferralla sense que se’n perdés cap tros. Hi havia carn pertot arreu. L’autobús ha quedat ben rebregat. Després s’han hagut d’ordenar i de classificar els trossos: braç amb braç, cos amb cos… Bé, vosaltres ja ho heu anat vivint… L’institut ha comprat un estoc d’ulleres de sol, que per descomptat us regala, perquè demà durant el funeral us les pugueu posar.

El que deia: “gràcies als cossos de seguretat…“
(…)
Jo no he perdut cap fill en cap accident ni en cap altre lloc però em penso que és de les coses fortes que et poden passar, d’aquelles que et marquen de per vida; d’aquelles que no oblides mai més…
(…)

Després del funeral haureu d’anar a enterrar els fills o a incinerar-los. La companyia d’assegurances se’n farà al càrrec d’una part. Si algun dels vostres fills vol donar el cos a la ciència ho ha de fer ja, abans no es descomponguin més. A l’institut els hem fet diverses xerrades. Potser n’heu parlat a casa. Absteniu-vos-en si el vostre fill ha quedat molt malmès.

No, la medul·la no es pot donar. El donant ha d’estar viu. Gràcies, de totes maneres. Pot donar altres peces del cos per a autòpsies i disseccions. La ciència necessita cossos per a les classes d’anatomia de la Facultat!

5. SI PREMS FORT EL COLL AMB EL CORDÓ DE LA SABATA DES DEL DARRERE,
LA VÍCTIMA NO PODRÀ PAS CRIDAR NI DEFENSAR-SE I PATIRÀ FINS A OFEGAR-SE DEL TOT

Depa Carel·li surt del llit a l’alba,
prepara l’eina de segar la vida.
El dia té el seu crim i el seu programa,
l’Àngel consciència inútilment l’espia.
Surt al carrer i desprès la solitud profana.
Ignora el bé i el mal, un assassí formal.
Artista marginal, un bon professional.
Anònim criminal. (Sisa, Antaviana)

Ara, imagina’t, que has de matar algú i no saps com posar-t’hi. Saps que el patòleg de la Clínica de la Mútua a la qual pertanys, que acudeix a hores al laboratori clínic perquè té dues o tres feines diferents, ha certificat dues vegades que el teu càncer de pulmó és un sarcoma; “gràcies a aquest diagnòstic” durant 6 mesos t’han tractat amb una quimioteràpia agressiva i inútil; mentrestant el teu càncer real, que era un carcinoma, ha crescut el doble i ara vés a saber què s’hi ha de fer. Ho has sabut quan la biòpsia que t’han fet al Trueta ha mostrat la contradicció. Has perdut 6 mesos de tractament important i a més t’han deixat en un carreró sense sortida.

Pots, podries i podràs reclamar. Però no tens ni temps, ni ganes, ni paciència. Et fa mandra i tens força més ràbia que la hipotètica de veure compensada la negligència per quatre diners. És la teva vida la que està en risc. Ningú no te la rescabalarà. Ser civilitzat fa ser tonto.

Per carregar-se un fill de puta de metge incompetent que posa en risc vides perquè ell està superocupat fent diners aquí i allà i fent-se ric a compte de tothom, que tracta el pacients no com a clients sinó com a mitjans per fer-se ric, cal pensar-se molt bé l’estratègia, i sobretot, la manera d’infringir-li el màxim dolor. Concretament: el màxim dolor, en el major temps possible, amb màxim patiment.

Cal triar molt bé l’arma. Depa Carelli, conegut criminal de la ficció catalana per l’Antaviana de Pere Calders, dubta fins al final: “Que faré servir, avui? La corda, l’arma de foc o la blanca? No ho sé, no ho sé… M’ho faré al joc d’atzar! (Estén totes les eines damunt la taula, s’asseu i tanca els ulls)… Ja està! La corda… T’ha tocat la corda, Coloma!… És una eina que no m’acaba de convèncer… Deixa unes marques desagradables al coll… Vull una altra cosa, per a tu… La pistoleta! Sí, és un instrument expeditiu i eficaç. Arribaràs al cel com un coet. Apa, prepara’t! (Li apunta el cap amb la pistola, però es repensa i la retira.) No m’acaba de fer el pes, la pistoleta… L’arma blanca, sí! Te una tradició gloriosa. I és suau, silenciosa…”

En el cas que ens ocupa -un pocavergonya de metge criminal- cal deixar, com a mínim, unes marques ben desagradables al coll. Una cordeta de cordar les sabates altes, prou gruixuda, prou resistent, prou mal·leable, farà el fet. L´única estratègia recomanable és esperar-lo en un lloc on puguis atacar-lo per l’esquena. Ha de tenir el coll net i visible. Es tracta d’atacar-lo i de passar-li tan ràpid com puguis la corda pel coll perquè li premi just la nou (millor per sota) i, de seguida, creuar-la pel clatell fent força enrere i si convé repenjant-s’hi. Si prems fort el coll amb el cordó de la sabata des del darrere, la víctima no podrà pas cridar ni defensar-se i patirà fins a ofegar-se del tot.

Atenció als darrers consells. Convé no fiar-se’n en absolut. Fer-se el mort no és morir-se. Tres minuts prement al coll poden ser suficients. Un metge trampós ho és sempre. Per agafar forces suplementàries, es pot anar pensant en la gent que per culpa de la seva cobdícia passarà a millor vida. Per agafar mala llet, es pot pensar en els apartaments que l’individu té, els cotxes, etc. Per posar-se a gust es pot pensar que encara que després d’aquest crim et condemnessin a morir, estarien condemnant un condemnat a mort. D’això se’n diu immunitat, autèntica immunitat. I també, justícia, per descomptat.

6. NECROLÒGICA AGNÒSTICA, CRÍTICA I ÀDHUC OFENSIVA AL PARE DIFUNT

Hola, pare,

No sé si t’he odiat més en els 30 darrers anys; o en les darreres 30 hores quan has dit a la família, i has hagut de deixar-ho escrit, que volies que com a fill gran digués alguna cosa de tu al funeral. En fi, tu ho has volgut. Has estat i ets un cràpula, pare. Ara hauria de dir que desitjo que arribis al cel o on sigui que se’t pugui acollir, però quan penso que et vas gastar a la màquina escurabutxaques de can Manolo tots els diners que la mare, en pau descansi, havia deixat guardats perquè jo pogués estudiar i que, per culpa d’això, en tota la puta vida, només he pogut fer que carregar i descarregar camions, doncs penso que et fotis, que se’t mengin els cucs ben menjat. Desitjo que cadascun dels grans de sorra amb què et cobriran el taüt t’entri per la boca i t’escanyi; que tinguis set i un gos sarnós se’t pixi a la boca; que tinguis picor i no et puguis rascar…

Has estat i ets un malparit, pare. Sabies que el meu germà, el teu fill, necessitava una medul·la per poder superar la leucèmia, que tu eres prou compatible i et vas fer l’orni. De primer, adduint que estaves massa malalt per donar res… Massa malalt de què? En ta puta vida has estat ingressat a urgències, ni t’han hagut de tractar de res que no fos entre moderat i lleu. T’has gastat, això sí, els diners de la sanitat pública en centenars de pastilles i píndoles que t’engalipaves com el malalt imaginari de Molière pel que pogués ser; en centenars de proves; en milers de visites mèdiques… Però una punció a la medul·la per al teu fill no la vas considerar mai… Si fins i tot et vas inventar una malaltia infecciosa!

No entenc què vols que et digui des d’aquí, que no siguin fàstics. Potser confiaves que superat per les circumstàncies, pel lloc, per la família, acabaria dient alguna cosa bona de tu… Te’n quedaràs amb les ganes. Que un bon vent s’endugui les teves cendres i de tu no quedi ni l’ombra del record del teu nom.

I demanaria, si us plau, als funeraris que retiressin la caixa del mig del temple, que en surt una ferum que fa basques. Pare, tan a prop tenies el cor de podrir-se, que ha començat a fer-ho enmig del teu funeral!

7. MATAR GOSSOS (AMB MÉS O MENYS DISSIMULACIÓ)

Coneixia un home que es dedicava a disparar als ulls dels gats amb una escopeta de balins. Només pel gust de veure’ls amb l’ull penjat, o amb la cavitat ocular oberta i profunda. En coneixia un altre que parava trampes per als coloms que venien a la finestra de casa. Només pel plaer de caçar amb ballesta i veure com les preses agonitzaven. I coneixia una dona que enverinava ocells amb veces untades amb cianur. Esperava fins que el cor els esclatava i una glopada de sang apuntava bec enllà, mentre es sacsejaven dolorosament…

A mi m’agrada matar gossos. Podria dir que no els suporto, que les seves tifes m’han embrutat sabates i pantalons, que la ferum dels seus orins és insuportable, que la seva fidelitat extrema és basquejant… Però, no. M’agrada matar gossos pel repte que representa, pel disgust que dono als amos i el gust que em dono a mi mateix.

El punt dèbil dels quissos és a la boca i a la trufa del nas. Ho llepen tot, ho roseguen tot, ho ensumen tot. Quan els gossos anaven solts pels carrers era tot més fàcil. N’hi havia prou de deixar verí en algun parterre, en alguna vora perquè l’animaló s’hi aboqués lluny dels ulls de l’amo i enfilés ràpid cap a la tomba. Mata-rates, per exemple.

Des que la corretja els lliga curt, he hagut de sofisticar mètodes. Als amos incauts els enganyo fàcilment oferint al seu gos galetes de les que porto per al meu. Les del gos aliè, convenientment enverinades; prou enverinades com perquè la mort es produeixi en pocs instants, allà mateix a peu de carrer. Amb bromera, convulsions i esgarips. Cada vegada la gent és més desconfiada. Llavors cal actuar amb astúcia.

Es tracta de comprar carn tendra a daus i amb paciència anar-los farcint de xinxetes metàl·liques, ben afinades i rovellades. (D’aquesta manera, amb un panet carregat de xinxetes, es va desfer l’elefanticida de Barcelona d’un proboscidi del zoo que era molt estimat, “El Vell”). Millor, entaforar-n’hi dues, de xinxetes capicuades, perquè l’efecte serà més ràpid. Per preparar l’escena i que tot sembli un accident, cal simular l’abocament d’una bossa d’escombraries orgàniques a prop del quisso, al pas del ca o a tocar de les parets que orina. D’aquesta manera es perd el plaer instantani de la bromera i les convulsions però s’augura un èxit del 50% en les pròximes hores.

8. LA COL·LECCIÓ S’HA DE REPARTIR ENTRE LA MAINADA

Sóc mestra d’infantil a una escola de la Selva. I a més, sóc vídua, i a més estic grassa i a més diuen que semblo boja. Sóc vídua perquè el meu marit va morir per manca de medul·les al mercat de transplantaments; estic grassa perquè als 40 anys m’he quedat sola amb la nevera i la xocolata; semblo boja, perquè després de lluitar dos anys contra la leucèmia del meu marit, d’haver-ne viscut el deteriorament i l’agonia, d’haver comprovat el nivell de “solidaritat i generositat” de la gent, sí, m’ha quedat un grau de misantropia que ratlla l’odi i les ganes de venjança. Per sort, tinc feina en una escola.

Justament, m’acaben d’arribar els fascicles 29 i 30 de la col·lecció Grans ganivets de la cuina catalana, que el Diari ha repartit durant no sé quantes setmanes. Són els dos últims. Demà els duré tots a l’escola d’Anglès i els regalaré a la mainada de P-5. Un detall de generositat de mestra. Ho tinc tot pensat. Els posaré a la paperera amb la fulla a dalt i l’empunyadura a baix. Taparé els ulls a cinc nens i els demanaré que posin les mans al recipient i n’estirin un cada un. Els ho faré fer a tots cinc a l’hora. I així fins a repartir-los tots. En acabat, els parlaré d’espases i de duels i els passaré una pel·lícula de capa i espasa. Partiré la classe en dos grups i els faré que es barallin a duel medieval de dos en dos. Farem barrets i escuts de cartó. Tindré tiretes a punt per si es fan tallets. Després, els donaré una estona lliure perquè es familiaritzin amb la nova joguina: si volen serrar la taula, foradar-la, marcar-la… A l’hora de l’esbarjo, els deixaré endur-se-la al pati perquè es diverteixin amb els amiguets i amiguetes d’altres cursos. Pedagogia activa, en diuen.

9. COLÒNIA, LLUMINS I PAPER DE DIARI

Prengui’n nota: si vostè té una Comunitat de veïns que són giripolles de nassos, rics del cagar i estúpids de mena i li fan pagar factures com si vostè fos de casa bona; si per contra vostè conviu amb una horda de salvatges que l’ignoren, que el trepitgen, que no el deixen ni viure ni dormir; si vostè, altrament, té un veí que li taca la roba quan l’estén, que li furta les cartes de la bústia i que amb la clau li ratlla el cotxe…; si vostè, en definitiva té algun greuge veïnal, té una interessant manera de posar les coses al seu lloc.

Imagini’s que el veí és el típic ricàs que sempre es posa amb vostè per les quotes impagades, que se’l mira pel damunt de l’espatlla, que ja el voldria embargat i en mans de la justícia, perquè ell que paga puntualment i que tota la vida ha especulat i estafat legalment no suporta les informalitats (sobretot si li toquen la butxaca). Imagini-s’ho. Cap problema. Tres de la matinada d’un dissabte qualsevol. Els estudiants no hi són, les oficines estan tancades, no toca neteja. Ingredients: flascó de litre de colònia, paper de diari, encenedor.

Pugi amb precaució un pis pel damunt de l’interfecte. Deixi passar una estoneta. S’acosti a la porta sigil·losament. S’estiri a terra a prop del llindar i vagi introduint, un per un, tot els fulls de paper de diari. Sense presses, sense que s’apilonin gaire. En acabat, s’alci i amb una colònia de litre, d’aquestes a granel, ruixi el terra i vagi passant líquid a l’altra banda de la porta fins que intueixi que tot esta prou xop. Amb les darreres gotes faci un regueró de colònia i hi cali foc. Quan vegi que agafa i que els diaris prenen, no es quedi a mirar. Baixi o pugi a peu fins a casa seva i estigui atent al que passa. L’endemà al matí s’endugui l’envàs de colònia buit de passeig a un contenidor allunyat.

10. AMB LA REINA SEMPRE S’HA DE MORIR MATANT

És un axioma dels jugadors d’escacs aficionats: et poden fotre la reina, però ha de morir matant. L’esperit de la dama és inspirador i exemplar. Quasi és una qüestió de justícia: si jo hi perdo tant, l’adversari també és lògic que hi perdi tant com es pugui: una torre, un alfil, un cavall…

En la vida real, quan toca morir als 45 anys, s’ha de morir matant. Si malalt de càncer, reduït a un sac d’ossos i gemecs, amb la dignitat vençuda pels bolquers, els pitets i les constants denigracions del cos; desnonat pels metges i els pronòstics després d’anys de lluita; mig abandonat per la família; si hom es planteja morir, ho ha de fer com la reina d’escacs: matant.

És ben simple: es tracta de traslladar el mal als altres; de tornar a la societat la putada d’haver estat assenyalat tan cruelment per l’atzar. És allò de compartir-ho tot en un atac de filantropia: “No voldria que ningú es perdés la possibilitat de ser assenyalat pel destí d’una manera propera a la meva vida”.

Cal enfilar-se a un edifici ben alt i cèntric. De més de 4 pisos està bé. Un cop a dalt, cal preparar-se a consciència pel darrer volt. Primer cal asseure’s a la barana de la terrassa, amb els peus cap a fora. Convé dur botes o un calçat contundent perquè l’impacte sigui més potent.

És molt important que la data sigui assenyalada i que els carrers siguin plens de gent: Processó, Sant Jordi, Temps de Flors, Tots Sants o Reis. Tal vegada, per deixar clar i pur el missatge de la reina d’escacs, el millor és el dia de Reis a la plaça de l’Ajuntament. Els cadàvers de nens sempre afegeixen un plus.

Amb la mirada posada en la gent que quatre pisos per sota s’encaterina amb l’espectacle reial, cal anar lliscant el cul per la barana fins a caure a plom cercant precipitar-se en el punt on s’hi apilona més gent. És una experiència única i irrepetible. Una massa de 80 quilos a 9,8 metres per segon pot esclafar l’espai que ocupen un adult i quatre nens.

11. LA LÍNIA DE CONGELATS I ELS LACTIS DE NEVERA

M’agrada, l’Hipercor. Concretament la zona de congelats. La meva petita família -Rosalinda de mis amores!- m’hi ha dut avui. Em cuida des que visc sol i malalt. Havent dinat, m’hi ha dut amb la cadira de rodes. Tinc febre, cosa de 38,5 graus, que és quan més m’agrada acostar-me a les grans neveres. Li he demanat a Rosalinda que em deixi a la zona dels frigorífics d’aliments i que se’n vagi a fer un volt. M’hi acosto, tremolant i com un pollet pioc, vestit amb samarreta imperi, banyador i ulleres fosques. M’hi aboco i deixo que els vapors dels congelats m’impregnin del tot. A poc a poc, el vapor d’aigua gèlida em xopa la samarreta per davant i per darrera i començo a tenir esgarrifances, que primer són petites, però que després són més grosses. El cos se’m convulsiona i comença a xocar contra la cadira de rodes: gataneu, gataneu, clinc, clinc… Com que estic mig posat dins del gran congelador, amb els moviments sincopats contra el moble i la cadira, comencen a caure iogurts, pots de nata, natilles… M’alço de la cadira de rodes per una fuetejada de fred a la medul.la i caic a l’arca dels embotits, on ja no puc controlar les sacsejades del cos, cada vegada més freqüents, cada vegada més grosses. Tremolo com un fulla i no paro de tenir convulsions. Em vénen a auxiliar i perdo els sentits. No sé si podré repetir-ho gaire vegades més. A hores d’ara ja deuen saber que és la quarta zona de congeladors de supermercat on intento suïcidar-me.

12. ASSASSINS EN SÈRIE GIRONINS: BEN PAKÍ NASRI

Al segle XIII, al cor del Barri Vell de Girona hi vivia una comunitat jueva d’un miler de persones. A banda i banda de la Via Augusta, als peus de la Seu romànica de Santa Maria i del conjunt d’edificis nobles i comtals, els hebreus del call s’havien fet forts en qüestions d’hisenda, propietats i havers. Tot i que la convivència entre cristians i jueus sempre va penjar d’un fil (per qüestions pecuniàries, religioses i de costums) no es pot pas dir que fos terrible.

Un dia d’abril aparegué el cadàver d’un gentilhome jueu estirat al mig del carrer. Tenia els ulls oberts, estava nu, i de la panxa, oberta cosa d’un pam, en treia el cap una rata de mig pam amb el musell ensangonat. Els afamats metges de la comunitat explicaren a la Sinagoga que l’home havia mort perquè la rata l’havia devorat per dins. Només era el començament d’un mal son. Aquest macabre ritual es repetí 7 setmanes amb 7 cadàvers més abandonats en sengles carrerons. Tots amb una rata a dins, tots rosegats. En arribar al setè mort, el trasbals fou gran: es detingueren els delinqüents habituals, es donà la culpa als cristians, s’alçaren revoltes… Durant 7 mesos, 28 víctimes moriren devorades per rates embogides. Només homes, només jueus.

Els afamats metges descobriren finalment el modus operandi. La víctima era drogada, despullada, emmordassada i lligada en un bancal. Damunt de la panxa, li era col·locada una galleda metàl·lica que contenia una rata de claveguera. Amb una torxa, el botxí escalfava el cul del cub. D’aquesta manera, la rata, acorralada, s’obria pas amb les ungles i les dents cap a l’interior de la panxa de la víctima, perforant-la.

Aquesta tècnica de tortura és ben coneguda a la Xina i és una de les formes de provocar la mort més doloroses que existeixen. Quan el càncer s’instal·la en un lloc concret del cos produeix el mateix grau de dolor que una rata que rosega i burxa sense parar la carn viva. La pudor de podrit i descompost, en canvi, és molt més intensa i nauseabunda en una neoplàsia rebentada.

Finalment, el sanedrí va aclarir els crims. Se’n va responsabilitzar a Ben Pakí Nasri, una dona jove que havia embogit després de ser violada i castigada per la llei. Un dia calorós d’estiu va ser esquarterada a l’areny per quatre cavalls negres. Els gossos li devoraren braços i cames i una munió de rates de l’Onyar se li van menjar els budells, la medul·la i el cor.

13. UNA MANERA D’ANAR-SE OFEGANT COM UNA ALTRA

Estic segur que vostè en alguna ocasió ha experimentat la sensació d’ofec. De falta d’aire. Ni que sigui per un tapament de nas primaveral, per una congestió pulmonar, per una escanyussada. I estic segur que en guarda un record desagradable. Ara imagini’s que això li passa tot el dia i que de nit, al llit, l’ofec és més gran i angoixant i el va despertant.

Ara imagini’s que són les 3 de la matinada. Es desperta de cop, suat, amb saliva a les comissures dels llavis, la boca seca i mal de cap. Tothom dorm al seu voltant. El silenci és total. Des d’on és, se sent fins i tot el tic-tac del rellotge del passadís. Li costa respirar, que vol dir que quan agafa aire n’agafa poc (com si els pulmons se li haguessin empetitit) i nota que n’ha d’agafar més. Ben despert i una mica incorporat, ho fa diverses vegades ajudant conscientment el diafragma. Mira de no esverar-se per por a hiperventilar-se. Beu aigua, es posa un esprai nasal, xucla una pastilla d’eucaliptus. És inútil. En repòs, sent perfectament com l’aire li rasca al coll i produeix un soroll semblant a un xiulet: “Fiuuuuuu! Fiuuuuuuu!…” Com si algú estigués replicant la seva respiració. Llavors, estossega; una tos esquerdada, seca, que li fa venir ganes de tornar-hi. I hi va tornant diverses vegades sense cap èxit de trencar res, fins que li vénen basques…

Es calma i beu aigua i es torna a destapar el nas (mocador i esprai) i busca alçar el cap al llit per respirar millor. Estossega. El cap li dóna voltes de l’esforç. Necessita aire. Sap que només li va un pulmó. Que no pot comptar amb l’esquerra perquè ja li ha devorat el càncer. Tot i que sap que va superar una espirometria i que pot viure amb un de sol, no se’n fia. “Però, i si resulta que ja “m’ha saltat” a l’altre pulmó?”, pensa vostè. Mentre ho pensa, fa una dispnea que el deixa pàl·lid, amb les cames tremoloses i amarat de suor freda. Queda mig grogui, però es torna a despertar de cop perquè no pot respirar.

Obre la boca i percaça l’aire com si li anés la vida. Desesperadament, amb angoixa. Decideix trucar el timbre d’emergència. Ve una infermera i li posa bé la mascareta d’oxigen. Li punxa un parell de medicaments més. És la segona vegada que l’han de rescatar aquesta nit. Mentre s’adorm, un fil de pensament i somni el duu directament a un taüt de fusta. Vostè és a dins, l’han enterrat viu i se li acaba l’aire.

14. POLS DE CRISTALL EN COPA ALTA I LLIMONA

Aquest mantra conté l’essència cristal·lina d’un torrent d’aigua pura dels cims nivals del Nepal. El cap de la dula s’asseu en gandula, mentre contempla el riu i la immensa pleta. Pel fons de les remoroses i exigües aigües, entre còdols i plantes amb més d’una ampul·la, veu serpentejar platejades anguiles. Amb molta insistència, una angula procura pels fills en frenètica cursa, i guanya un metre que tot seguit anul·la el corrent. Però tant li fa l’exigua derrota d’ara: abans morirà que deixar-se vèncer. La posta s’acosta i ella insisteix. Una vegada i una altra.

La mula del cap de la dula menja cugula pels marges del rec. Se sorprèn que el peix allargat sigui tan tossut. Se’l mira entre pietós i burleta, i fins i tot amb les potes la voldria espantar. El pastor que tot ho esguarda s’adona del gest de la mula gandula i amb bones paraules li explica que ella, quan te gana, encara s’hi entossudeix més. I li fa veure sense moure’s de la gandula, ni perdre de vista la dula, que a l’angula la mou la posta de la vida i en canvi a ella, a la mula, només la mou la nul·la cugula.

La mula, que és equina però no somera, sap que la vida regalada d’animal preferit de la dula la deu a l’amistat amb el pastor, i interpreta a l’instant que ha de deixar la cugula per llevar l’ampul·la i ajudar l’angula. I ho fa abans que el pastor es pugui llevar de la gandula. La mula gandula de la dula enfonsa el musell fins a les orelles dins l’aigua de cristall i amb una dentegada esgarrifosa pren l’angula del riu i comença a córrer rostos amunt, fins allà on una fontana clara s’aboca al torrent. Bé corre el cap de la dula en nul·la desesperació cap a l’angula i la mula, però no els encalça ni empaita.

Han passat cinc minuts, potser més i tot. La mula, quan llança el peix a la cugula de la font, ja ha perpetrat la gran desfeta: l’angula té la medul·la partida, la panxa esventrada i les brànquies enganxades. Hi arriba a la fi el pastor esbufegant i encara que corre a posar l’angula a l’aigua, fa estona que, exsangüe i sense aigua, ha esdevingut pols de cristall en copa alta.

Se li acut a l’home que potser als intestins del peix alguna anguileta és encara viva. La’n treu de l’aigua i l’ajeu a la cugula. I si encara són vives?.. No troba coltell i amb les dents li obre la panxa… I, sí, encara són vives! Són cabells de plata que van saltant a la cugula, d’on el cap de la dula les vol dur al rec. Mentre el cap de la dula busca una fulla grossa per transportar-les, la nul·la mula, d’una gandula bocada, es menja d’esma aquell bé de déu de cabellera blanca.

– I la llimona, què?
– Doncs, estupenda si en prens cada dia tres o quatre peces dejunes per prevenir el càncer.

15. ASSASSINS EN SÈRIE GIRONINS: PERE TUBERT MATA

En Pere Tubert té un estoc de pisos de lloguer per a immigrats escampats entre Girona i Salt. Els va anar adquirint durant l’època més especulativa de la gran bombolla immobiliària. Aprofitant-se de gent que necessitava els diners de manera urgent, anant a subhastes a la baixa, bescanviant favors i aprofitant canvis urbanístics. Una perla, vaja.

La seva especialitat al mercat són els pisos patera. Que què és un pis patera? Doncs, el que abans la gent en deia ratoneres. Entre 30 i 40 metres quadrats distribuïts pèssimament, pensats únicament perquè la gent s’hi apiloni. Mobiliari de fer riure, habitacions sense calefacció, vistes a patis interiors i murs. En aquesta espècie d’habitacles, s’han gestat tota mena de misèries, fins i tot crims i assassinats. La misèria més gran però és la pròpia denigració dels qui hi viuen. La seva marginació és total: en barri apartat i pobre, en bloc decadent, en habitatge mínim. En Pere Tubert, que ostenta un càrrec municipal i tot, i que té la consciència a mig camí entre la usura més llastimosa i la caritat més mal entesa, és hàbil i ràpid en els negocis. La seva altra especialitat són els desnonaments a la carta.

Per a ell, el lloguer és sagrat. Qui no paga, al carrer. S’empara en les 300 lleis que a l’Estat defensen abans els interessos dels capital que els de les persones, però, a més, ell té una habilitat especial per desnonar implacablement, sense pietat. El mètode és molt gironí: el setge medieval. Cal aïllar l’habitatge i deixar-lo sense aigua, sense llum, sense gas, sense cobertura telefònica, sense televisió… Als pisos de Salt a més ho té bé perquè compta amb “l’ajut” de l’Ajuntament que eixuga i tanca les fonts públiques.

En Pere Tubert no treballa; és rendista. Té tot el temps del món per estudiar els llogaters i se sap totes les lleis i tots els subterfugis legals. També té una mala llet notable i el cor més dur que una pedra, que una calamitat bíblica.

Curiosament, és tingut per una bona persona per la majoria d’amics i coneguts, i fins i tot té un càrrec municipal. “Té tot el dret del món a defensar el seu patrimoni”; “accepta tota mena de tractes sempre que no l’enganyin”; “ha ajudat a gent molt necessitada”… són algunes de les frases que intenten justificar públicament la bona fe del propietari.

Té el rècord gironí de desnonaments. Per evitar que la PAH i altres col·lectius li dificultin la feina, ell mateix escampa rumors sobre altres desnonaments. D’aquesta manera aconsegueix distraure l’atenció. Se’l coneix per la manera barroera, cutre, llastimosa, com té els pisos: fils penjant, instal·lacions a mig fer, algun degoter, finestres que no tanquen (o que no obren), mobiliari corcat… En el seu rècord particular de cutrerio, cal esmentar unes oficines del carrer Santa Eugènia que va aconseguir col·locar com a pisos de lloguer a un grup d’immigrants africans. No hi havia res més que les quatre parets, amb un balcó a la façana de davant això sí. No hi havia ni cuina (els en va llogar, a part, una d’elèctrica) ni lavabo (els va fer comprar unes quantes palanganes i galledes, total la font era a 50 metres, a la plaça Marquès de Camps). Sense calefacció, sense gas. Total: 300 €. HI van arribar a malviure 20 persones, en matalassos, a terra, apilonats. Els diumenges, sortint de missa, però sempre sentia l’escalf dels seus amics i saludats: “Tu sí que fas, noi!”; “Si no fos per tu aquesta gent no sabria on caure morta!”…

Ara mateix se sent una mica assenyalat per tot plegat: li ha marxat la clientela fàcil a causa de la crisi, els llogaters s’han informat de drets i deures, i ha començat a ser conegut en el submón dels lloguers en negre i en brut com en “Pere Tubert Mata… i no enganya”. És per això que ha decidit publicar un llibre, que li prologa el Defensor de la Ciutadania, en què explica la col·laboració dels propietaris de pisos en el creixement de la ciutat. Heus-ne ací un fragment: “Se’ns acusarà encara que en alguns dels nostres immobles se suïcidés algun pobre home, alguna pobra dona, perquè no podia pagar el lloguer i l’havíem de desnonar. Que se sàpiga que, en primer lloc, allò que més es va perjudicar amb acció tan ximple va ser el nostre negoci i la nostra credibilitat com a negociants. Que se sàpiga, després, que suïcidar-se és una forma covarda d’afrontar la vida que Déu Nostre Senyor ens ha donat i que les Sagrades Escriptures castiguen amb la pena de l’infern…” Ha estat el segon llibre més venut per la Festa de Sant Jordi d’enguany.

16. LA PROCESSÓ DELS ESGUERRATS

Poca gent sap que entre 1947 i 1952, en ple franquisme, existí a Girona una “processó d’esguerrats”. Aquest era el nom popular. Oficialment, en deien “la Santa Procesión de los cojos, ciegos, minusválidos y subnormales” i l’organitzava la “Santísima Hermandad de deformes y mutilados” que depenia a parts iguals dels ‘”Excautivos y Mutilados del glorioso ejército nacional” i del Patronat “Todos Somos Hijos de un mismo Dios“, que depenia del Bisbat. Sortia a les 6 de la tarda i recorria més o menys el mateix camí que la del Sant Enterrament de les 10 de la nit.

A la confraria fins i tot hi hagué un petit destacament de manaies que només pogué desfilar una vegada, l’any 1951. Eren una vintena de romans, tots uniformats, amb mitjons i sandàlies, amb espasa curta, escut i pilum. Tres anaven amb crosses; sis, amb bastó; els altres onze, amb cadira de rodes. Cada un d’ells s’havia ideat i entrenat la manera de poder desfilar amb tots els adminicles i fer sonar el pilum a terra: zinc, zinc; zinc, zinc, zinc… Però només de començar es va veure que allò no podia pas ser. No tant perquè entre les llambordes del Barri Vell i el pendent ja és prou difícil fins i tot caminar-hi sense impediments, que també, com pel fet que, intentant fer sonar els pilums, van començar a perdre la línia recta i van començar a xocar entre ells i a discutir-se de mala manera. Al cap d’una estona de gran tensió, el cap de la Confraria, mossèn Tussell, va ordenar que ningú fes picar el pilum, que cadascú s’ocupés d’anar recte i que amb la boca imitessin el soroll de les llances romanes contra el terra, cridant: sim, sim; sim, sim, sim… I així van desfilar. Tot plegat va quedar tan ridícul que la secció es va dissoldre.

La secció de vestes va sobreviure com va poder durant cinc anys. Sovint l’espectacle era llastimós, excessiu fins i tot per a una ciutat tan carca com la Girona dels 50. Com que n’hi havia que es cremaven amb els ciris (més d’un es va encendre la vesta), es van prohibir i substituir per llanternes. Calia fer recompte de confrares cada cent metres perquè n’hi havia que inopinadament se n’anaven. Els dos primers anys, només va acabar la processó la meitat de la Confraria. Calgué mobilitzar la Policia Municipal tota la nit per anar-los localitzant i tornant a les respectives institucions. Allò més dur per a l’espectador, però, era anar veient com, aquí caic allà m’aixeco, la majoria dels confrares acabaven nafrats i fins i tot malferits.

Per més inri, duien un pas: “el glorioso paso de Jesús curando desgraciados antes de pasar por el huerto de los olivos“, que a part de Jesús, contenia mitja dotzena de perjudicats fets d’argila massissa, a mida natural. Cap any -diuen les cròniques de l’època- va acabar sencer. Un parell d’anys els van caure figures; un altre any, es van barallar i va acabar estavellat a can Moriscot; finalment, l’any 1950, es va encendre del tot als Quatre Cantons.

La confraria es va dissoldre l’any 1952. Als anys 60, es va intentar reconstituir sense èxit. L’any 1985, la SHDM es va associar amb l’AAM (Agrupació d’Ajuda al Minusvàlid) i amb l’OCT (Organització Comarcal de Transplantaments), per formar la poderosa OGTD (Organització Gironina de Transplantaments per a Discapacitats). Solen aconseguir per als socis els millors fetges i les primeres medul·les del mercat.

17. LA IGLESIA EVANGÉLICA REDENTORA DE LAS TRES PUERTAS DEL ESPÍRITU SANTO

– “¡Dios es bueno!, ¡Dios es más que bueno!, ¡Dios es buenísimo!, ¡Dios es la bondad!, ¡Dios es la hostia!…” Su bondad es infinita, sus actos son buenos, su paciencia bondadosa, su amor bondadoso y tierno. Acerquen su espíritu al del Padre, acérquense a mi, dejen que fluya la bondad del redentor a los corazones de ustedes. Ajuntemos las manos, los corazones y las plegarias.
– (…)
– Acuérdense: ¡Dios es bueno!, ¡Dios es más que bueno!, ¡Dios es buenísimo!, ¡Dios es la bondad!, ¡Dios es la hostia!…”

-Y yo les debo preguntar, hoy, desde el púlpito de la Iglesia de la Tres Puertas, abrazados humilmente en este servicio santo, queridos compadres: “¿Cómo es Dios?” “¿Cómo es Dios?” “¿Cómo es Dios?”
– (…)
– “¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!”
– Repitan muy fuerte, que Él les oiga bien: “¡Dios es bueno!, ¡Dios es más que bueno!, ¡Dios es buenísimo!, ¡Dios es la bondad!, ¡Dios es la hostia!…”
– “¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!”
– Hermanos, Dios es la hostia y por eso nos salva. Tenemos hoy en nuestra Iglesia a Montserrat i Eva, dos lindas muchachas que se unen por primera vez a nuestro servicio religioso.
– ¡Hola, Montserrat! ¡Hola, Eva!
– ¡Siéntanse orgullosas de cada cicatriz de sus corazones; cada una tiene una lección de vida! Cuéntennos por favor a todos lo que me han contado a mi…
– Sóc la Montse. Ella és l’Eva i m’acompanya. Ens han parlat molt bé d’aquesta església. Ens han dit que vostès ens poden ajudar. Vaig al gra. El meu marit és a l’hospital esperant un transplantament de medul·la per poder curar-se de la leucèmia. No li queden pas gaires dies. Fa molt que el tenen immunodeprimit i ja no pot estar-s’hi més. Està permanentment malalt i pateix molt…
– Jo sóc l’Eva i sóc amiga seva. Ella i el seu marit són molt bona gent i es mereixen tenir una mica de sort en la vida. És la segona vegada que en Raül té càncer. Fa molt de temps que s’hi barallen i no han perdut mai ni la fe ni l’esperança…
– Nosaltres pensàvem que vostès podien fer una crida a la comunitat per trobar algú compatible…
– Hermanas, vamos a hacer algo mejor, algo mucho mejor. La semana pasada una chica en coma en los EEUU despertó milagrosamente cuando su familia decidió cantar Himnos y Alabanzas a Dios. Vamos a hacer lo mismo. Vamos a depositar un óbolo para el Espíritu Santo, otro para Cristo y otro para Dios, que es la hostia. Nosotros sabemos lo que queremos pero Dios sabe lo que necesitamos. Dios no actúa cuando tu quieres, sino cuando el considera que es necesario. Vamos ahora a cantar, hermanos, vamos a ayudar a Eva y Montserrat.
– “¡Dios es bueno!, ¡Dios es más que bueno!, ¡Dios es buenísimo!, ¡Dios es la bondad!, ¡Dios es la hostia!…”
– “¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!, ¡Dios es la hostia!”
– Vamos todos: “Tú eres la razón de mi vida/ tu eres la razón de mi existir/ sin tu amor/ enfrenar la vida no podría/ sólo tú me das valor para luchar”. Vamos todos. Canten con fuerza:
– “Yo no puedo vivir sin ti señor,/ sin tu amor no puedo caminar, / eres la fuerza que me das para luchar;/ cuando he caído tú me levantas / y en soledad encuentro eres mi amigo fiel/ cada mañana puedo ver tu luz en mi…”
– (…)
– Eh!, muchachas, ¿a dónde van? (…) Vuelvan, que apenas hemos empezado a cantar…

18. ASSASSINS EN SÈRIE GIRONINS: LA DOCTORA EN LLETRES

– Ni és metgessa, ni és doctora. Té estudis de medicina i s’està doctorant en lletres. Ha fet psicologia, no ho dubto; i té coneixements de medicina xinesa, ben cert. A part de divulgar tothora la col·lecció de títols que té, s’ha especialitzat a suggerir i practicar allò que es coneix com a medicina alternativa; és a dir, no arribo per a la medicina tradicional (massa complexa, massa estudis, massa ciència) i tiro per la via de les herbetes, les reflexions, les dietes, els bolets màgics, l’acupuntura… Sé de tot i no sé de res, i ni tan solament m’he de coordinar amb ningú, ni donar explicacions ningú, perquè la meva medicina, com la nigromància medieval, té components màgics i asprius que ens sorprenen a tots.
(…)
– Pot algú que no és metge, que no té cap especialitat del ram, que no ha fet en sa vida cap investigació científica sobre el tema, recomanar, suggerir, proposar i oferir tractaments alternatius a un càncer?
(…)
– Poden guarir una neoplàsia maligna, la combinació de menjars freds i calents, una dieta a base de llimones, un curs d’autoconvenciment, un extracte d’herbes miraculós…? Quanta gent queda atrapada cada dia en els paranys de les medicines alternatives? Quants estafadors són reclosos?
(…)
– No hi ha assassí més perillós a les comarques gironines que el qui sentint-se imbuït de vés a saber quines propietats naturals o de quina saviesa infusa s’atreveix a qüestionar els tractaments científics contra el càncer i altres malalties. Ho fa des de la més absoluta de les irracionalitats: “mira’t aquest vídeo” (com si això fos garantia de res); “escolta aquesta monja tan trempada” (ciència pura); “no et deixis enredar pel poder de les farmacèutiques” (informacions secretes)…
(…)
– Davant el càncer i els seus terribles efectes per a pacients i familiars, cal oposar-hi, no pas la solució dels tractaments nigromàntics, sinó la fermesa de la investigació i de la ciència. A l’Estat (Sanitat Pública), li resulta més a barat un tractament d’herbetes o bolets mexicans. La responsabilitat dels governs és resoldre el càncer i posar a l’abast de tothom la curació. La dels ciutadans exigir-ho amb fermesa.
(…)
– És per això que, quan el dia de Sant Joan a prop del Pont del Dimoni la doctora en lletres se m’acostà per darrere i em digué a mi “Això et passa perquè vols, eh? Pensa que si tu volguessis tinc solucions i unes plantes que són molt difícils d’obtenir al mercat però que et faré arribar per amistat… Et depuraran i et curaran el càncer…”, no vaig poder contenir-me i d’un cop de puny li vaig posar la cara mirant la Mare de Déu de Montserrat i els cingles màgics del Bages…
– ¿Reconoce haber pegado a la víctima ante este tribunal?
– No només ho reconec, si no que si vostès em deixen, hi torno i la poso ara mirant cap al cap de Creus…

19. LA VIDA AL NATURAL

PRETEXT I CONTEXT
ACN | SILS  (18/04/2014) (17:21) Els trens de la línia R11 de Rodalies de Renfe, que enllaça l’estació de Sants de Barcelona amb Portbou, circulen amb almenys vint minuts de retard a causa d’un atropellament mortal que hi ha hagut a les tres menys deu minuts del migdia a Sils (Selva). Els passatgers que viatjaven en el comboi accidentat, que ha sortit de Barcelona a tres quarts de dues del migdia, han estat transbordats a un tren que feia el mateix trajecte a tres quarts de quatre de la tarda. A causa de l’accident els combois circulen per via única entre Caldes de Malavella i Maçanet de la Selva. Des de Renfe indiquen que les demores s’allargaran, almenys, fins a quarts de sis.

TEXT I FACETEXT

NATÀLIA P. Són les 16h. A les 14.55 havia d’agafar el tren per anar de Caldes de Malavella fins a Girona. Encara estic asseguda esperant que arribi. Segons la noia de l’estació tardarà una hora més. Què ha passat? S’ha suïcidat una persona. Una persona cansada de viure, per problemes personals o bé per problemes econòmics o els que sigui, s’ha tirat a la via just quan el tren estava arribant a Sils. Com a mínim passa 3 cop a la setmana. Hi ha persones que diuen: ¡Pero, ¿por qué?! ¡La gente está loca!. Altres, com jo, ens quedem muts, incapaços de dir res sobre el tema. Reflexiono, sobre la vida, sobre la mort. Sap tan greu que passi això, ningú no s’ho mereix, però tampoc es pot jutjar l’acció d’aquesta persona; segurament era el que sentia que havia de fer per no haver de patir o no sé… Malauradament no tothom té la vida fàcil.

ANNA. Increïble. Pobra gent.

IRENE. Això passa més sovint del que la gent es pensa. Es tiren molt a les vies, però no ho diuen, suposo que per no escampar la por. Però la realitat és que la gent està molt desesperada i fa aquestes coses malauradament sigui pel motiu que sigui…

NATÀLIA R. Entenc la gent que es tira a la via; és terrible el que senten: estàs desesperat, sol, trist, tot et va malament, no tens amics ni família, ningú que t’escolti, et persegueixen, et critiquen, et miren malament, cada cop que trobes un entrebanc caus en un pou profund de desesperació, no pots més, la rutina, els teus passos, tot és el mateix, res canvia, res es mou, res importa… I llavors la inèrcia et porta a la via del tren, vols fugir del que t’envolta i la gravetat de la situació t’empeny al davant del tren. Pateixes durant uns segons per la teva vida, l’adrenalina et diu mou-te, però els peus cansats de tot, aixafats per tothom, no responen i poc després ets menys que una notícia, no surts als diaris i confirmes que la teva vida realment no valia la pena…

NATÀLIA P. Segurament a moltes persones ens ha passat pel cap desaparèixer d’aquest món. Sigui pel motiu que sigui (econòmic, psicològic, bullyng, mobbing…). Malauradament, no tothom té prou valor com per tirar endavant, demostrar que realment la seva vida val la pena; no troben el sentit a res, no es valoren, no s’estimen, no demostren que poden amb tot, cauen en aquest pou profund i pensen que res del que vulguin fer valdrà la pena… I és una llàstima. Tots ens mereixem l’oportunitat de viure aquesta vida, que encara que de vegades es presenti complicada, és bonica si aprenem a estimar-nos, a plantar cara a tot aquell que només vol fer mal i a demostrar que som persones i que com a persones mereixem viure. No obstant, queda molt per fer i ensenyar.

20. PALLASSOS SENSE VERGONYA

El pallasso Penques i la pallassa Nassos comencen jornada a les 8 del matí. Són clowns d’hospital i solen actuar durant els esmorzars, dinars i sopars dels pacients. Per motivar-se pugen fent el pallasso per l’ascensor del Trueta:

– Tenyó, Tenyó! Té el nas més gros que jo! Vigili que quan tanquem la porta no l’hi enganxin…
– S’eztà trepitjant la cua, Tenyora…

I així fins a la vuitena planta, que es veu que avui toca animar els qui pateixen càncer:

– Eh, doctor!: quan torni es giri…, si no, tornarà d’esquenes!
– Zaps que li diu un ull a un altre? Eztem zeparatz per nazos!
(…)

S’està morint, a 39 de febre, sense defenses, el ventre inflat, amb morfina, sedat i encomanant-se. De cop li entren els pallassos.

– Hola, Raül, com estàs avui del cul? Tens la rima fàcil, eh, nano? Mira, Nassos, té els ulls botits i els llavis liles. Pinta-li dues margarides a les galtes, dona.
– Zi, però eztà molt panzit… Rega’l una mica, abans, va. Rega’l, regal, rega’l! Despréz el pinto.

El contacte amb l’aigua a la cara revifa en Raül de mala manera. Fa una esgarrifança es mig incorpora i veu dos pallassos (dues pallasses, dues televisions…, perquè veu doble a causa de la químio) que l’estan enjovant i fnt vassall. Al peu de la porta veu també dues infermeres que somriuen i al costat mateix, el company d’habitació que no para de riure. Fa 45 dies que no es mou, encara no té donant de medul·la, es troba fatal i no entén què passa…

– Ezcolti, ezcolti, no s’enfadi… Sóc la pallassa Nassos i aquest d’aquí, en Penques. Zom pallassos hozpitalaris. L’humor éz molt important per ajudar a curar aquestes malalties…
– Va que ara li pintarem dues margarides i li explicarem uns acudits. Ja veurà com té gana per esmorzar…

Abans que la Nassos tregui de la bossa que duu penjada a l’esquena un retolador negre, en Raül ha agafat del calaix de la tauleta de nit un ganivet plegable que fa servir per pelar la fruita que li porta la seva dona quan té massa gana perquè no es pot posar a la boca la menjussa de l’hospital. L’hi clava al coll, just per on passa la jugular dreta. La Nassos, que s’ha fet enrere perquè en Penques sagna i esgüella com un porc per sobre del llit, rep una ganivetada a l’esquena, que la fa caure i retorçar-se de dolor.

En Raül s’alça del llit com pot i comença a avançar pel passadís. Reparteix ganivetades a tothom que prova d’aturar-lo. No té gaire opcions de fer res ni cap pla. Va tirant per la planta fins a l’ascensor. Sent les veus dels segurates i dels zeladors…

Llavors es llança pel forat de l’escala de la vuitena planta. No sap, no recorda, no pensa, que la direcció hospitalària fa temps que hi ha posat unes xarxes espectaculars per evitar suïcidis. En Raül s’hi llança amb els ulls tancats, però comença a botar i a botar, fins que el filat el reté com un peix a la xarxa, com un pobre lluç, amb els ulls esbatanats i la mirada perduda més enllà del finestral, als plàtans emboirats del riu i de la vida que ja no viurà més.

Jordi Vilamitjana, ens somriu, càmera en mà FOTO: TWITTER @nasdelabruixa

(Quan llegeixis aquests relats jo ja no hi seré. Seré mort i enterrat. Literalment, t’ho asseguro. Si ets capaç d’imaginar-te la meva calavera, hi endevinaràs que, malgrat tot, amic, somric)