Aquest any n’ha fet setanta que una de les tres potes del trespeus sobre el qual Espanya es va començar a fer i ha fet sempre bullir l’olla, la bota militar, es va posar en marxa per foragitar del seu pati d’armes els okupes republicans que s’hi havien colat per l’estreta escletxa de les urnes i que ells, gent d’ordre, de missa i de mala hòstia (disculpin), no podien tolerar. Les commemoracions de la funesta data del 18 de juliol de 1936 han proliferat, aquest estiu passat, i també les anàlisis d’aquell aixecament feixista i les dramàtiques conseqüències que va tenir, sobretot entre la gent de les classes populars dels vells pobles peninsulars sotmesos a toc de trompeta, una vegada més, als designis de la Santíssima Trinitat castellana: els terratinents, el clero i els militars, encaterinats amb la seva bonica joguina i determinats a no compartir-la amb ningú, i menys amb una colla de pollosos amb idees revolucionàries i descreguts.

Per deixar constància una vegada més de l’honorable denominació d’origen d’aquest matrimoni a tres bandes tan ben avingut, i les glorioses fites que ha conquistat al llarg del temps i a l’ample del món, el 12 d’octubre passat la plana major, encapçalada per sa altesa reial, es va congregar puntualment al desfilómetro madrileny, cadascú d’ells amb la seva disfressa corresponent, a rendir honors a l’Exèrcit espanyol, que llueix en el seu currículum haver comès una guerra contra la meitat de la població del país que diu defensar, sempre sota jurament.

Dotze d’Octubre

Fiesta de la Hispanidad, dia del Pilar, festa de la Guàrdia Civil (que és un cos armat i militaritzat, per si cal recordar-ho, i per tant un pilar fonamental de l’Estat de matriu castellana)…, tot lliga, i tan bé lliga que sembla un poema, un poema obscè que tanmateix no els fa cap vergonya recitar cada any, peti qui peti, li piqui a qui li piqui… Dotze d’Octubre? Res a celebrar!, diuen emprenyats i fastiguejats els descendents dels indígenes americans (i els altermundistes d’aquí que els hi fan de tornaveu) que varen ser descoberts ara fa cinc segles pels castellans que van seguir en Colom cap al Nou Món. Resulta que el seu món, a l’altre costat del mar oceà, ja feia temps que funcionava a la seva manera, però les tropes castellanes van trobar que si els arrasaven primer i els espoliaven després a sac en traurien un gran benefici: farien funcionar els infidels (els que quedessin vius) a la manera castellana (i fent-los parlar en la llengua de l’Imperi, a més!) i alhora n’extraurien un gros botí amb el qual podrien consolidar i expandir pel Vell Món la manera castellana de funcionar, que bàsicament consisteix a funcionar a costa dels altres. Això sí: sempre en nom de la creu i de bracet amb ella. I doncs, amb aquella bonica herència rebuda d’Amèrica els hereus dels Reis Catòlics es van poder entretenir durant anys i panys barallant-se amb tots els seus veïns i intentant convertir el món en una extensió del seu soli patri…

I més o menys sense solució de continuïtat, amb batalles guanyades aquí, terres robades allà, amb victòries i revessos, fins a quedar més o menys allà on eren però havent-se rebentat el botí americà i tots els altres en estúpides aventures colonials, arribem al 1936, en què un militar gallec confinat per les autoritats republicanes a les Canàries, per les seves vel·leïtats sedicioses, va escapolir-se dels seus vigilants i es va afegir, primer, i va encapçalar després la rebel·lió feixista contra la república legalment constituïda. I al cap de tres allargassats anys d’una guerra cruel i terrorista (en què l’aviació sublevada va bombardejar la població civil de la reraguarda, cosa que ningú havia fet mai abans), aquell homenet, de nom Francisco Franco, un ésser mediocre, de poc interès personal, conspirador i d’escàs relleu com a estrateg militar, com el va dibuixar Albert Boadella fa tot just tres anys (qui ho diria!) a la pel·lícula ¡Buen viaje, Excelencia!, va instaurar un règim de terror i repressiu, il·legítim i il·legal (quina base jurídica tenia, si no?) amb el qual Espanya va quedar frenada en la història, però Catalunya va descobrir un cop més quina mena de monstre despietat era aquell que l’obligava a tenir-lo de company de viatge… Caudillo de España por la gracia de Dios, deia la llegenda franquista. Per la gràcia de Déu no ho sabem, però tenint en compte la talla personal, intel·lectual i moral del personatge, i la seva increïble trajectòria abans, durant i després de la seva guerra, el que està clar és que això que deia que era, ho era… per la patilla, pel morro, per la cara! Ras i curt: aquell dictador sinistre que vam haver de suportar durant tots aquells interminables anys era sobretot –si no ho era únicament- un grandiós, enorme i acollonant caradura.

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]