Isaki Lacuesta (Girona, 1975) va ser el pregoner de les Festes de Sant Narcís d’aquest any. El director de cinema gironí va guanyar la Concha de Oro a la 59a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià per la pel·lícula Los pasos dobles (2011) i últimament ha dirigit Murieron por encima de sus posiblidades, un film sobre la crisi econòmica.

Isaki Lacuesta, el dia del pregó de la Festa Major, a la plaça de l’Assumpció de Sant Narcís FOTO: JOEL MEDIR i HEREU

– Vostè ha fet el pregó de la Festa Major de Sant Narcís. Quina relació hi té amb aquest barri?

– Hi vaig créixer. Vaig viure a l’avinguda de Sant Narcís i els meus pares encara hi viuen.

– Què és per vostè el cinema?

– He anat canviant d’opinió. Primer ho veia com una forma d’explicar històries. Però, a mesura que han anat passant els anys, ho he vist, no solament com un art narratiu, sinó com una forma de fer retrats de persones.

– Com una manera de fer un retrat dels personatges invisibles del món?

– També. El cinema és un art on es pot fer poesia, prosa i assaig. Igual que a la literatura hi ha novel·les, poesia i llibres d’assajos.

– Vostè destaca pels seus documentals i fins i tot el seu cinema en té un marcat caràcter. Pensa explorar altres gèneres?

– Jo sempre dic que vull fer de tot i m’agrada fer de tot. He fet pel·lícules de ficció, comèdia… A mi m’agrada molt ser un tastaolletes, anar provant coses noves.

– Quins són els seus referents cinematogràfics?

– Bufff! Milions!

– Si n’hagués de dir un o dos?

– Aniria canviant en funció del dia. Avui et podria parlar d’en Coppola i d’en Hitchcock. Per dir-te referents que pertanyen molt a l’època de quan vivia aquí, al barri de Sant Narcís.

– Quina relació hi ha entre el barri de Sant Narcís i aquests directors?

– Doncs suposo perquè és aquest moment de l’adolescència en què vaig començar a llegir llibres sobre cinema, com per exemple l’entrevista de François Truffaut amb en Hitchcock, que és un llibre fabulós.

– Dels actuals directors. Quin és el seu preferit?

– També n’hi ha moltíssims que m’agraden. Potser ara et diria Coppola.

– Quina importància dóna vostè a treballar amb actors professionals?

– Ho plantejo molt en funció de la pel·lícula que sigui.

– O sigui creu que no es pot ser radical en aquest tema…

– Crec que ser radical no porta gaire enlloc. Depèn de la pel·lícula, depèn de l’escena que vulgui fer, em plantejo si calen actors professionals, gent desconeguda o els mateixos protagonistes. A mi m’agrada anar alternant perquè són formes de treballar molt diferents.

– I com a director, com es treballa en un i altre cas?

– Són dos registres diferents. Quan en alguna pel·lícula he barrejat actors i gent no professional, t’adones que la forma de realisme és molt diferent: el què és molt versemblant amb un gran actor, al costat d’algú que ho està vivint és diferent.

– Com definiria vostè la responsabilitat social del cineasta?

– Crec que no hi ha una resposta general. Hi ha cineastes que prefereixen fugir de la realitat i em sembla molt respectable i n’hi ha d’altres que la volem tractar i també em sembla molt respectable. Personalment, hi ha pel·lícules on m’interessa parlar de la realitat i d’altres on no m’interessa especialment.

– O sigui que no creu que el cinema hagi de ser una manera de fer crítica social?

– Crec que quan algú diu que el cinema ha de ser d’una forma el què fa és constrènyer-lo i limitar-lo. Crec que el cinema quan més ampli sigui i doni cabuda a coses més diferents, millor.

– Vostè és dels directors que abans de ser-ho va ser crític. Com va ser el canvi?

– Sempre havia volgut fer cinema i dirigir-ne. Per a mi una forma de fer cinema era escriure sobre el cinema. Crec que veure pel·lícules és una forma de fer cinema si les mires amb molta passió. Escriure o llegir sobre cinema també potser una forma de fer-lo. Vaig començar escrivint sobre cinema i continuo sent espectador.

– Aquest canvi li ha fet variar la seva mirada sobre com entendre la crítica cinematogràfica?

– Sí, i em va canviar molt la manera de veure el cinema també. Em vaig adonar que a mesura que el feia veia coses que no havia pogut veure mentre escrivia. En el moment de fer-ho vaig veure que se m’eixamplava molt la mirada.

– Per a Murieron… vostè va haver de muntar una cooperativa. Creu que aquesta serà una solució vàlida de cara a futures produccions, tot i els molts problemes que comporta?

– No era res nou tampoc! En Sacristan em recordava que Un lugar en el mundo (1992) també ho van fer amb una cooperativa. És un model empresarial com qualsevol altre, nosaltres en aquesta pel·lícula, vam pensar que era l’única forma de fer-la viable. La següent pel·lícula l’he fet amb un sistema empresarial més convencional. Crec que seria un error pensar que hi ha un model de finançament per a totes les pel·lícules perquè n’hi ha de tan diferents que cadascuna pot tenir el seu model.

– Què opina de l’actual crisi del cinema?

– El cinema ha estat en crisi sempre. Ara que la societat està en crisi, potser la gent del cinema estem més preparats per afrontar-la.

– O sigui que creu que el cinema ha demostrat que té maneres de reinventar-se?

– Sí, i també que el cinema durant una època va ocupar un espai molt central en la societat: era el principal mitjà d’entreteniment i de coneixement, i avui en dia no és cap de les dues coses i ocupa un lloc més perifèric.

– Creu, doncs, que el cinema ha d’acceptar que ja no ocupa un lloc central en la societat?

– L’error del cinema és pretendre ocupar un lloc que no li pertoca. Igual que la poesia era central en l’Edat Mitjana i ara no ho és. Però, des de la perifèria es fan coses meravelloses: hi ha música simfònica que és acollonant. Està bé assumir que el cinema ocupa un lloc perifèric respecte als videojocs, respecte a Facebook, respecte al futbol avui en dia. Un cop assumit això, des de la perifèria es pot treballar molt a gust. A més a més, avui en dia el concepte de centre s’ha diluït molt i el centre del món pot estar al barri de Sant Narcís, pot estar a Harlem, pot estar al Perú i el centre del món pot ser la poesia també.

– Què opina de la crisi de creativat del cinema amb molts films basats en còmics, novel·les i remakes?

– No crec que sigui un problema creatiu, sinó un problema de cartellera. La cartellera és molt poc representativa del cinema que es fa. Cada any veig pel·lícules increïbles i cada any tinc uns alumnes de cinema que són millors i les seves pel·lícules, la majoria, no passen per la cartellera, estan en altres espais.

– O sigui que no creu que la cartellera representi prou bé la creativitat del cinema actual?

– Les cartelleres estan pensades amb una finalitat financera i econòmica, però no estan pensades per representar la creativitat del cinema. Fa poc vaig llegir que als anys 80, em sembla, s’estrenaven a Espanya 5.000 pel·lícules, i ara 1.500. Hi ha sales, però totes estan programant el mateix, quan en canvi sí que es fan més de 5.000 pel·lícules i hi ha molta més gent fent cinema que en els anys 80. Vol dir que qui tingui curiositat pel cinema, l’ha de buscar en altres llocs que no són les sales.

– No s’ha arribat massa tard en la legislació del drets d’autor?

– Hi ha dos problemes: que la legislació s’ha fet molt tard i l’altre és que no s’ha aplicat. Bàsicament, hi ha un buit de poder legislatiu no només en el cinema, sinó en la cultura en general. Ja sabem que la cultura no interessa gens als polítics d’aquest país.

– O sigui que creu que hi ha un cert interès en deixar morir el tema?

– Quan l’IVA cultural del cinema és més alt que el de les revistes pornogràfiques o que costa més l’IVA del teatre que del futbol… T’adones que hi ha una política deliberada de no treballar el teixit social de la cultura… però en el fons els polítics fan el que demana la societat. Si la societat catalana i espanyola tinguessin més interès en cultura, evidentment el govern de torn tindria una altra política.

– Així que creu que el problema té un rerefons social…

– Si tanquessin la lliga de futbol, hi hauria un caos social, una revolució, la gent decapitaria persones. En canvi, si tanquessin totes les productores de cinema, totes les companyies de teatre, de dansa contemporània d’Espanya ningú no ploraria gaire.

– Vostè tant en les seves pel·lícules com en els seus articles ha destacat pel seu posicionament polític. Què n’opina de l’actual mapa polític amb l’aparició de nous actors?

– M’ho miro amb una barreja d’esperança i d’escepticisme, en què intento que predomini l’esperança. Depèn de l’hora a què m’ho preguntis, ara mateix predomina l’esperança, si m’ho preguntes d’aquí a dues hores, potser et diré tot el contrari.

– I de la qüestió nacional?

– És un tema que m’interessa poquíssim, crec que hi ha problemes molt més importants.

Joel Medir i Hereu és veí de la Rodona, autor del bloc citizenjoel.wordpress.com,
llicenciat en periodisme i exalumne de l’IES Santa Eugènia i del Col·legi Montfalgars