Escric de memòria, a pèl, sense google, tot recordant les campanyes per acusar els joves okupes que pul·lulaven per Girona la dècada dels vuitanta, primer, i, també, les següents, a Salt i Sarrià i arreu de les comarques. Ja és aigua passada; els sopa, sortits del primer habitatge ocupat del Barri Vell gironí, ho explicarien millor que jo. Aquells espais, magatzems, naus, blocs d’habitatges ocupats amb la força de la puntada de peu a la porta varen ser-ho per albergar iniciatives culturals, ateneístiques, socials autogestionades per grups més o menys organitzats que denunciaven així l’especulació d’un dels béns més preuats, a banda de la llibertat, el del dret a un sostre.

Els propietaris dels immobles, en la majoria dels casos de titularitat pública o pseudopública, feia anys i panys que els mantenien en estat deplorable i, fins i tot, perillós per als vianants. Amb la llei a la mà, els varen anar cardant al carrer i les piconadores varen anar enderrocant aquestes construccions.

Anys més tard vàrem escoltar: “Un pis que està tancat tot l’any és el mateix que un que ho està tres mesos perquè no es lloga? O el d’una persona que ha d’anar a treballar durant dos anys a l’estranger? Cal aclarir què entenem per un habitatge buit.” Així s’autopreguntava l’inefable [adjectiu qualificatiu manllevat d’un article publicat recentment al Diari de Girona pel regidor Joan Olòriz] tinent d’alcalde d’Urbanisme de l’Ajuntament de Girona, Joan Pluma, el novembre del 2003!, davant de la premsa i davant la necessitat d’aclarir què és un pis buit. Algun innocent podria arribar a somiar que aquell regidor també s’autorespondria. Es preguntava per preguntar-se. Sense cap altra intenció que la d’ocupar el temps i l’espai… ja que li resultava impossible prendre una decisió que pogués afavorir omplir els buits.

La pressió dels constructors estava i està per damunt de les necessitats dels joves, de les parelles i de la Constitució, que, sobre paper, garanteix als ciutadans el dret a un habitatge digne. Profetitzava (jo) que resoldre les incògnites que obria Pluma seria impossible. Que es mantindrien i es farien durar! I així ha estat: mantenir les expectatives de fer negoci construint a dojo, comprar pisos nous per mantenir-los buits o, senzillament, mantenir-los buits a tall d’insult a la ciutadania… i, sí, especular d’allò més.

Avui s’anuncia que fotran fora les famílies acollides per l’obra social de la PAH a Salt, del bloc de pisos ocupat i ple d’idees, propietat (és un dir) del banc dolentíssim, mentre els tècnics entesos en la matèria tornen a preguntar-se com es calcula l’habitatge buit a la ciutat de Girona (el 3%, el 2012).

És sabut i és profecia… que el totxo no pensa, però pesa!