Els de “la Caixa” ens han cobrat 56 euros per la senzilla operació informàtica de transferir-ne 14.000 des d’un compte corrent d’una oficina de Cornellà de Llobregat a un altre del Banc de Sabadell de Salt. 56 euros de res. (Els diners procedeixin de l’Ajuntament de Girona i van destinats al projecte de l’AEPCFA -Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador- d’alfabetització de la comunitat indígena rama de l’Illa de Rama Kay, municipi nicaragüenc de Bluefields, agermanat amb la ciutat de Girona).

Però els diners transferits el dissabte, a tocar 2/4 de 9 del matí, encara no han arribat: van sortir d’un compte però no han entrat a l’altre. De fet, com és sabut, els diners no s’han mogut de lloc, tot plegat es redueix a un apunt comptable informàtic. Però la meva pregunta és: qui ha disposat dels meus diners aquests més de dos dies? Amb quin permís? Pensant i pensant respostes arribaríem a una conclusió: són uns lladres! No s’apropien indegudament amb violència, amb engany o d’amagat: ens roben impunement, amb la legalitat vigent a la mà, a la llum del dia i com si ens fessin un favor… I poca broma, estem parlant d’un tinglado que a casa nostra és, amb el Barça i Montserrat, un referent universal i per sobre de tota sospita: CaixaBank diu que aposta per un exercici del negoci bancari basat en els valors de lideratge, confiança i compromís social. (No sé si aquí entraria la història del Club Sant Jordi de Santa Eugènia i el tractament donat a la gent gran eugenienca per l’altra, la CatalunyaCaixa/CX).

La lliçó grega

Aquesta impunitat bancària que fa servir “la Caixa” en el nostre exemple, i que fan servir totes les entitats bancàries en el nostre sistema financer, que permet anomenar prestació de servei a un robatori legitimat emparat per polítics que miren cap a l’altre costat, es podria extrapolar, salvant totes les distàncies que vulgueu i que cal salvar, a la Grècia de Syriza i el seu conflicte amb l’Europa dels mercaders que ha desembocat en el referèndum. Suposo prou informades les lectores del nostre periòdic-e i crec que estaran d’acord que la convocatòria del referèndum va ser el moment clau de tot el procés. I demanar l’opinió del poble el fet que va descol·locar els encorbatats caps visibles de les elits del poder financer global que fa temps, sota l’eufemisme de la crisi, va programar la major estafa econòmica de la història moderna europea. I que, també, ha deixat, com diu la gent, “en pilotes” als que han estat fent terrorisme pur i dur des de les tribunes ideològiques, les mediàtiques i polítiques especialment. Terrorisme sobre els desastres dels populismes, sobre la inconveniència dels referèndums i consultes als pobles, sobre els pecats dels pobles que volen “viure per sobre de les seves possibilitats”, sobre la bondat d’uns i la irresponsabilitat dels altres, etc. etc. Ens hem empassat minut a minut les imatges del corralito, dels pobres jubilats fent cua, dels supermercats buits, i els comentaristes parlant-nos de la desesperació, de la desesperança, de la por, de l’angoixa, de la divisió… Com diu en Lluc Salellas en un bon article més dels seus, (“… En aquell moment tenia prou clar que guanyaria el Sí en el referèndum. No podia estar més equivocat […] A davant, però, hi teníem uns cants de sirena del liberalisme econòmic més extrem que ens tapaven els ulls. Unes veus que eren amplificades precisament pels mitjans de comunicació catalans i estatals que s’han fet un fart de promoure la idea que la divisió, el caos, la psicosi i l’ira havien pres els carrers d’Atenes, Tessaloniki i totes les ciutats gregues a causa de les polítiques boges de Syriza, Tsipras i Varoufakis…”). Certament, ens hem arribat a creure les enquestes, les mentides i els comptes que ens han contat minut rere minut com ens hem arribat a creure tanta merda escrita i parlada generada quan surten els temes de Veneçuela, l’Islam, del canvi climàtic o del riu Güell.

Oxi vol dir No!

Com particularment patètica he viscut l’escena d’alguns dels nostres màxims representants polítics, d’aquells que han fet de la seva acció política una permanent queixa del “Madrit no ens deixa votar”, i com ells mostrant-se contraris a les consultes populistes i els populismes que les promocionen… El poble grec però, ens ha donat, a nosaltres i a tots els pobles d’Europa i d’arreu, una lliçó de dignitat, de valentia i d’esperança en el futur. Ara, amb més convicció que mai, el 27S podrem exigir la República catalana que volem, la relació amb els pobles del món que volem i els governants dignes i valents que volem. Ara podrem exigir dir no, decidir i canviar-ho tot. Gràcies Grècia, el viatge a Ítaca continua amb bon vent i barca nova…