Companyes i companys, amigues i amics…

Em complau molt i em sento molt honorat participant en aquest acte de lliurament dels Premis Mestres 68 (2011) i concretament presentant l’atorgat al mètode d’alfabetització Yo, sí puedo. Un mètode creat per la Sra. Leonela Inés Relys Díaz, cubana amb ascendència catalana, doctora en Ciències Pedagògiques, assessora acadèmica de l’Institut Pedagògic de Llatinoamèrica i el Carib, i per sobre de tot, persona humil i mestra per vocació, pràctica, passió i militància, com molts i moltes de nosaltres, que avui ens honra amb la seva presència.

Dic que em complau molt perquè per a alguna gent de la meva generació Cuba ha estat una font d’ensenyances en l’àmbit de l’educació i en l’àmbit de la solidaritat internacionalista, entre d’altres. Això no és fruit de cap opinió personal o deformació ideològica: l’últim Informe de seguiment de l’educació per a tots al món, 2012 de la UNESCO, presentat l’octubre passat, diu que Cuba ocupa el lloc 16 entre 120 estats del món pel que fa a l’anomenat Índex de desenvolupament de l’educació per a tots. Aquest índex combina la taxa d’escolarització en primària; la taxa d’alfabetització de persones adultes; la paritat i igualtat de gènere en educació; i la taxa de pervivència escolar fins al cinquè grau. En aquesta classificació, Cuba és la primera nació d’Amèrica Llatina i el Carib, i supera a països rics, com Estats Units de Nord Amèrica, Dinamarca, Austràlia, Bèlgica, Alemanya o Israel. L’Informe també avala la gran inversió material en educació que realitza Cuba, el 9’3% del seu Producte Nacional Brut (PIB), enfront del 4’1% de mitjana a la regió (recordem que a Catalunya mai no ha passat del 3’9%). El mateix mes, un estudi de la Organització Mundial de la Salut assenyala que “la mortalitat infantil en Cuba es manté en el 4’7/per mil, una de les xifres més baixes del món”. L’estudi recorda que la mortalitat infantil s’ha reduït del 35’9 en 1960 al 4’9 en 2011, malgrat que es veu afectada des de fa 50 anys per un bloqueig econòmic i comercial imposat pels EEUU de Nord-Amèrica.

I què podem dir de la cooperació cubana en matèria de solidaritat internacionalista?

Tant que necessitaríem un temps que no tenim avui… Però no puc deixar de citar dues experiències: la primera en l’àmbit de l’educació universitària… l’Escola Llatinoamericana de Medicina de l’Havana, creada el 1999, ha format més de 24.000 metges de 116 països d’arreu del món becats pel govern cubà amb el cost de l’educació, l’allotjament, l’alimentació i els llibres i materials didàctics. I no és l’única Universitat de Ciències Mèdiques que practica aquesta eloqüent solidaritat internacionalista: enguany, prop d’11.000 estudiants s’han doctorat en Medicina als centres universitaris cubans dels quals 5.315 són de nacionalitat cubana i els 5.694 restants, més de la meitat, procedeixen d’altres 59 països, entre ells d’Estats Units de Nord Amèrica. Us imagineu que a les nostres Facultats d’Infermeria i Medicina més de la meitat dels titulats fossin estudiants becats procedents majoritàriament de països pobres? Paral·lelament, Cuba aporta milers i milers dels seus professionals de la salut a cooperar amb moltíssims països d’arreu del món: des de la Misión Barrio Adentro de la República Bolivariana de Veneçuela que acaba d’inaugurar el Centre número 556 de Diagnòstic Integral, similars als nostres Centres d’Atenció Primària, en el marc de les polítiques governamentals de fer possible l’accés universal de la població a una sanitat pública, gratuïta i de excel·lència a l’Operación Milagro que ha permès a centenars de milers de persones de tot el continent americà recuperar o millorar la visió. Per posar un exemple: metges nicaragüencs i cubans han realitzat durant els primers 10 mesos de 2012 prop de 20.000 intervencions quirúrgiques oftalmològiques per a retornar la visió a igual nombre de pacients.

La cooperació internacional en la lluita per l’eradicació de l’analfabetisme

El segon exemple que voldria posar es refereix a la cooperació internacional en la lluita per l’eradicació de l’analfabetisme. I, concretament, des de la multiplicació a partir de 2001, del mètode audiovisual Yo, sí puedo, un mètode ràpid i econòmic per a ensenyar a llegir i escriure a qualsevol persona analfabeta. Amb aquest mètode, distingit per la UNESCO amb dues Mencions honorífiques (2002 i 2003) i el Premi d’alfabetització 2006, s’ha pogut eradicar l’analfabetisme absolut de tots els països integrants de l’ALBA (Alternativa Bolivariana dels Pobles d’Amèrica), alfabetitzant-se, per exemple, 1.484.543 persones a la República Bolivariana de Veneçuela, deixant l’índex d’analfabetisme en menys de l’1%, 824.111 persones a l’Estat Plurinacional de Bolívia, rebaixant a un 3’7% la taxa d’analfabetisme, 425.197 a Nicaragua, tancant amb un 4’1%, etcètera… En aquests moments el Yo, sí puedo està cooperant en l’eradicació de l’analfabetisme arreu del món, des de Namíbia a Buenos Aires, passant per Wilcannia, una petita localitat australiana de prop de 700 habitants, la majoria aborígens. Recordem que Austràlia és el segon estat del món pel que fa a l’Índex de Desenvolupament Humà, amb una despesa en educació del 4’5% del seu PIB. Malgrat això, entre el 50 i el 60% de la població aborigen és analfabeta. I no puc deixar de citar aquí l’alfabetització a càrrec de l’Associació d’Educació Popular Carlos Fonseca Amador (AEPCFA), de la comunitat indígena rama–creole de l’Illa de Rama-Cay, del municipi de Bluefields, que se declararà Territori Lliure d’Analfabetisme en celebració del 25è aniversari de l’agermanament amb la ciutat de Girona. Tot plegat, amb el suport de les alcaldies de Bluefields i Girona i diverses universitats i organismes nicaragüencs i que és un molt bon exemple de com la solidaritat i la cooperació en l’àmbit educatiu agermana i millora la relació i el diàleg respectuós entre els pobles.

He parlat d’aquests exemples només per destacar que el Premi Mestres 68 atorgat al mètode d’alfabetització cubà Yo, sí puedo entenc que reconeix les virtuts del mètode i, alhora, i sobretot, reconeix la tasca desenvolupada pel govern i el poble de Cuba, personificat en la pedagoga doctora Relys, creadora del mètode, a l’hora de facilitar de manera solidària el seu ús i aconseguir resultats significatius en l’eradicació de l’analfabetisme arreu del món. I, en un temps on al nostre país assistim al desmantellament de l’educació pública i la cooperació internacional, entre d’altres, seguint els dictats de la banca i les grans corporacions, es saludable i necessari recordar que tenim alternatives, que la resignació no és l’única opció i que un altre món segueix sent possible i més que mai necessari.

I per acabar, vull també pensar que aquest Premi Mestres 68 atorgat al mètode Yo, sí puedo pot ajudar-nos, en paraules de Paulo Freire, a “transformar les dificultats en possibilitats”, obrint una modesta escletxa en el mur mediàtic que ens oculta i manipula la realitat de manera tan barroera, fomentant l’analfabetisme polític i la manufactura de l’idiota col·lectiu pròpia de les nostres democràcies tan ben informades i comunicades gràcies a noves i avançades tecnologies. Al voltant del Yo, sí puedo, he citat indicadors educatius o de desenvolupament, com l’Índex de Desenvolupament Humà del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament, PNUD, o l’Índex de Desenvolupament de l’Educació per a Tots, exemples de grans mobilitzacions i accions en benefici de la salut, l’educació o les opcions de benestar de la gent més empobrida, com la Missions Barrio Adentro i Robinson o l’Operación Milagro, he parlat de dispositius solidaris com l’ALBA o l’AEPCFA i he posat alguns exemples numèrics gairebé tots ignorats mediàticament i absolutament desconeguts per la majoria dels nostres professionals, estudiants i estudiosos. L’entorn cooperatiu i solidari del Yo, sí puedo fa que sigui més que un mètode, fa que sigui també un recurs per desocultar la realitat i educar l’esperança descobrint la capacitat que tenim les persones de transformar el món, objectius fonamentals d’una educació alliberadora segons Freire.

Moltes gràcies, doncs, al Jurat del Premi Mestres 68 i a totes les persones que avui -13 de novembre- heu volgut participar d’aquest reconeixement a la Sala d’actes de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona.

Sebas Parra és veí de la Marfà de Santa Eugènia de Ter