Rai!, la ciutat de Girona
(que enamora, que emociona),
sí, aquella que els nummulits
vesteixen una Catedral de pedra
té ara un dilema dels antics,
tan vell com la mateixa Terra.

¿És Girona alguna cosa més
que un repic de campana?
¿És el so de la Beneta només
o és pura fressa buida i vana?

¿És la ciutat quatre cops Immortal i Tal
o són les quatre famílies de fina pell
que mostren la pastanaga i el pal
quan algú gossa parlar del Barri Vell?

Difícil de discernir, però fàcil d’intuir,
quan veus presidir la negociació
de si campanes no o campanes sí
aquells, més que veïns, senyors.

Senyors com els d’abans, els de veritat,
aquells que la sort, si existeix aquí,
els ha portat a manar i ho han explotat;
pregunteu els de peu, l’autèntic gironí.

No potser pas mai bo de cap manera
que aquells que desfan l’urbanisme un dia
juguin amb la cultura d’una ciutat sencera
com si la muralla fos viva a la Gran Via.

Quintanas, regidor d’Urbanisme i delegat ST de Cultura.
Pluma, regidor de Cultura i Urbanisme i director de Patrimoni.
Ribas, regidor d’Urbanisme i ara del Tren i de la Costura.
Hi ha casualitats que semblen llegendes escrites pel dimoni.

No vull creure que la ciutat no ho vol;
que el fals debat sobre el cop de batall
el que pretén és acabar amb tot,
amb tot el que no passi a la vora del Call.

Tinc un somni que les campanes no trenquen,
que allò que passa fora muralla, al Pla de Ter,
també existeix, com Terol, on també penquen
persones que estimen més que el dir, el fer.

Un exemple és Santa Eugènia i Can Gibert,
que el so de cap campana no podrà emmudir,
malgrat l’Ajuntament digui de separar-los del cert,
els veïns no s’empassen que els vulguin dividir.

Ara és Temps de flors, de faves i capolls,
de trons i retorns, de campanes i batalls,
ara és l’hora conciutadans: o ben molls
o que Girona la grisa imposi el badall.

Girona ba llesta si pensa que és el centre del món;
la Catedral, el vaticà petit; el mirall guiri, l’Onyar;
els patis tancats, per lluir; i el gintònic, amb rom…
tots sabem i Dalí ho va anunciar, que és Perpinyà.

Amb el lliri a la mà i els préssecs a punt de solfa;
ja no queda més remei que continuar amb la dèria
de que no pot ser bo per a la nostra salut la mofa
quan calculen que el retorn beneficia la perifèria.

No ens mamem ja el dit:
no ens distreu la nadala
Campanya sobre campanya
i sobre campanya una…,
a la plaça del Vi.

Bertrana, des de la Rodona, no s’equivoca:
El batall de Josafat, la Beneta el toca!