En silenci s’ha de llegir No em dugueu enlloc més de Jordi Vilamitjana, un article -publicat al Diari de Girona– que li ha valgut el 32è Premi Manuel Bonmatí de periodisme, convocat pel Rotary Club de Girona.

I si pot ser ens l’hem d’emportar a qualsevol indret del Barri Vell o de la Vall de Sant Daniel, mentre contemplem la Girona majestuosa i impactant. L’autor ens endinsa en un quadre excepcional: un paradís únic que ens embolcalla, com la pregonesa de La Fageda d’en Jordà, enginyosament pintada per Joan Maragall, l’espiritual.

La tardor acarona l’home que, indefens davant la beutat natural, vol fer eterns els moments terrenals (“La bellesa de l’espectacle rau en la brevetat i en l’absoluta irrepetibilitat de cada instant”, diu Vilamitjana).

Observador corprès pel que sotja dia a dia, el professor accelera els sentits i s’intensifica l’alè de la Immortal. També la vida li és un instant meravellós i, delerós de més vida, quan encara pot, vol reservar-se un lloc, o un espai terrenal per viure el més enllà, com ho ha fet Lluís Llach amb el seu Empordà. Es tracta d’un testament poètic i personal contundent: “No em dugueu enlloc més; deixeu-me tastar l’altra vida en aquesta i en aquest indret”.

De mare biològica n’hi ha una; de mare geogràfica, també. Jordi Vilamitjana valora la riquesa del quadre tardoral, a mesura que s’escolen els dies, els cicles vitals, els cicles anyals, com els quatre rius que pessigollegen la seva ciutat, petita i gran alhora (“La petitesa del prodigi és alhora la seva grandesa”).

Sí; el temps fuig. Encara resten molts moments, però, Jordi, per assaborir més primaveres. Ets vius i viuràs…

Qui és capaç d’estimar com tu perviu i perviurà en les olors de la Devesa, en el cruixir de les fulles de plàtan de la infantesa, en els colors càlids de les cases de l’Onyar, en el batec reposat i rítmic, compassat, de la Girona que estimes, en els cors de les persones que admiren el que pots dir amb les paraules, llàgrimes precises, sentides i tendres. Un paisatge únic i una personalitat única.

Girona emociona i en Jordi Vilamitjana ens emociona.