Aquest article no és sobre un tema únic, sinó que pretén reflexionar sobre dues qüestions candents: la llei per la prevenció del tabaquisme (la mal anomenada llei anti tabac) i les declaracions de personatges públics sobre l’Estatut de Catalunya.

Els fumadors de tabac

El meu punt de vista sobre la llei implantada a partir de l’1 de gener d’enguany és molt clara: és un pas endavant molt important però insuficient (només cal veure la reduïda proporció de bars lliures de fum per constatar-ho). A més, conté algunes llacunes.

És positiva perquè permet alliberar espais tancats d’uns fums que són perjudicials per la salut. És insuficient perquè obre la possibilitat de seguir fumant en bars i restaurants de menys de 100 m² (es deixa a la conveniència del propietari de l’establiment).

La llei conté a més alguns altres errors a considerar: no preveu finançar amb diners públics programes de desintoxicació per als addictes i es permet els locals de restauració de més de 100 metres quadrats de dividir l’espai. Respecte el primer element, si canvies les regles del joc has de donar un marge de maniobra adequat a les persones que no el compleixen. Respecte el segon, perquè una nova norma més estricta, que prohibís el consum del tabac en qualsevol espai tancat convertiria en inútil aquest esforç inversor.

Voldria aquí també comentar alguns dels arguments més usuals dels fumadors quan es mostren contraris a aquesta llei:

1. Cadascú és lliure de fumar o no. No puc estar més d’acord amb aquesta idea. Precisament per això s’ha de prohibir fumar en els espais tancats, perquè les persones que no volen fumar no estan pas obligades a fer-ho. En espais oberts o a casa seva cadascú pot fer el que més li plagui respecte el tabac. Emperò, les llibertats d’un acaben on comencen les dels altres. A mi m’agrada molt el rock dur i el rock progressiu però no puc pas forçar els meus veïns a compartir aquest meu hobby.

2. És cert que el tabac perjudica la salut, però també ho fa la contaminació, els fums del cotxes. Si no es lluita contra la contaminació, llavors per què es prohibeix el consum del tabac? Aquest argument és probablement el més feble de tots. En primer lloc, reduïm-lo a l’absurd amb dues frases similars en la forma com: per què hem de millorar les pensions més baixes a Catalunya si hi ha tanta gent que es mor de gana al Tercer Món i ningú no fa res per a arreglar-ho? o o per què hem de lluitar a favor dels drets dels homosexuals a casar-se i adoptar fills si ningú no vol reconèixer el dret de Catalunya a tenir seleccions internacionals reconegudes?. Òbviament, qualsevol persona que les enunciés i defensés seria pres com un ximple. En canvi, ens trobem amb molts intel·lectuals que fan servir la que encapçala aquest apartat amb una fe i orgull digne de millors causes. Que un problema no se solucioni o no es vulgui resoldre no implica pas que no es pugui afrontar un altre! Si féssim així la humanitat no avançaria mai!

En segon lloc, és fàcilment constatable que quan surts d’un local tancat ple fums respires millor, encara que estiguis sortint a la Gran Via de Girona o de Barcelona a les 12 del migdia. Per tant, l’argument de la contaminació no s’aguanta per enlloc. En un local ple de fum hi ha moltes més substàncies nocives que en un carrer de la gran ciutat.

3. Fumar als bars és un costum que la gent ha assumit com a normal i això no es pot canviar. És cert que és un costum i que aquest es troba molt arrelat. I que les persones que fumen es poden trobar raonablement ofeses per la nova norma. Però també és cert que els costums i les normes canvien, varien. I que aquestes evolucions alguns cops es deuen a normatives i no a canvis autònoms. Un encara té el record d’infància dels cartells que hi havia al metro i autobusos de Barcelona (sí, un té el defecte de ser un xava, ho sento!) on es posava literalment: se prohibe escupir. Algú s’imagina ara la situació d’un individu entrant en un bar i deixant anar un sorollós gargall i embrutint el terra? Tothom l’acusaria de porc i el faria fora de l’establiment. Doncs em remeto al raonament 1.

Els militars colpistes i altres espècimens similars

Les declaracions del tinent general Mena Aguado (excap de l’exèrcit de terra) no deixen lloc per a la confusió. Si els catalans aconseguim un Estatut potent i decent els militars es veuran obligats a treure els tancs al carrer (matant gent, se suposa) per a defensar l’ordre constitucional (altrament dit la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola). El senyor Mena és òbviament un reaccionari i un colpista, però segurament no un ximple. Si ha fet aquestes declaracions és per tres raons bàsiques: en primer lloc, el cost personal és baix (l’han destituït però el jubilaven igualment tres mesos més tard).

En segon lloc, té el suport d’una part important de l’exèrcit (manifestos col·lectius i declaracions sindicals), dels mitjans de comunicació (de forma clara per part de la caverna i menys manifesta per part dels mitjans més progressistes) i l’aprovació tàcita del PP. Finalment, perquè el que ha dit és una aplicació esbiaixada del que estableix la Constitució. Òbviament, han de ser els òrgans judicials els qui han de dictaminar la validesa jurídica del nou Estatut. Però cal també no oblidar el que estableix, respecte el rol de l’exèrcit, la tant mitificada Constitució Espanyola. I la veritat, tenint en compte qui controla els organismes judicials (llegeixis Hernando) costa molt de veure, a efectes pràctics, la diferència respecte el futur del nostre nou Estatut.

Per cert, no podria acabar aquest article sense donar el meu suport a Iu Forn, articulista de l’Avui. Aquesta persona no només és un fi analista de la realitat política, sinó que s’ha vist sotmès, en la última setmana, a una persecució personal. La voluntària confusió sobre què deia un article seu on ridiculitzava els militars colpistes (vegis l’Avui del dijous 12 de gener i dos articles posteriors, del dissabte 14 i dilluns 16) l’ha portat a una situació personal preocupant, amb amenaces de mort incloses. La mentida ha consistit en fer veure que l’Iu es ficava amb tots els militars, quan només ho feia amb els colpistes. I aquí hi ha jugat també el postfalangista Bono i El País (versió il·lustrada i progressista del Volkischer Beobachter). Certament, la broma de l’Iu Forn on comparava les mares dels militars colpistes amb les prostitutes és certament desafortunada. Però la reacció en contra i el silenci dels artistes i intel·lectuals són miserables.

Ramon Ballester és veí de Santa Eugènia de Ter
i professor del Departament d’Economia de la UdG
www.udg.es/fcee/professors/rballester