|
La coincidència de dos esdeveniments propers han fet que relacionés, sense voler-ho, aquests dos conceptes: festa i interculturalitat. D’una banda, aquests dies, ha tingut lloc la Festa Major del. De l’altra, des de principis de maig i fins a final d’aquest mes de juny, es desenvolupa al Centre cívic de
Són moltes les lloances que es podrien fer a la iniciativa d’organitzar un esdeveniment d’aquestes característiques. No és menor el fet que, en si mateix, sigui ja un exemple de complicitat entre el Pla d’Educació i Convivència (PEiC), i la Universitat de Girona. Dos mons, habitualment separats i que es vinculen per portar coneixement a peu de carrer i realisme al món acadèmic. Això, per si sol, ja és una bona notícia, però encara resulten més interessants i atractius els continguts que configuren el cicle i que compten amb la participació de persones molt qualificades i expertes. És del tot cabdal l’espai de diàleg i intercanvi que s’estableix en cadascuna de les sessions. Personalment considero del tot enriquidora aquesta possibilitat de compartir experiències, coneixements, idees, propostes i a vegades, perquè no, fins i tot alguna reivindicació.
Precisament, és en aquests moments, quan es posen de manifest totes les dificultats i també totes les potencialitats d’una societat multicultural. Quan la festa pot ser intercultural i la interculturalitat pot esdevenir una festa. En bona mesura, cada cultura s’expressa també a través de les seves festes tradicionals. Acostumen a ser manifestacions expansives i molt arrelades, que posen de manifest els valors d’un poble. Passejar aquests dies pel
La multiculturalitat és un fet, la interculturalitat és un repte. Cal vincular i vincular-nos. Cal entreteixir les cultures. La festa és una enorme oportunitat per fer-ho. Millor dit, les festes, totes, de tota mena, de tota provinença, són oportunitats per teixir aquella xarxa veïnal que ens aporta pertinença i ens fa sentir menys sols, menys desemparats. No és fàcil. Fins i tot hi ha veus que qüestionen si la interculturalitat és una necessitat o no. D’altres es plantegen què vol dir realment aquesta paraula. Hi ha molt camí per recórrer. També és cert que no som pas al quilòmetre zero. Els avenços no són lineals, amb dubtes i marrades. Tinc el ferm convenciment però, que és un camí apassionant, on les aportacions de tothom van dipositant un pòsit que, poc a poc, anirà oferint horitzons de convivència cada cop més sòlids.
Per avançar plegats en aquest camí, em van semblar molt interessants unes preguntes que un dels ponents del cicle, va deixar anar a tall de reflexió. Les reprodueixo i les ofereixo també a la consideració de qui ho llegeixi: “Allò nostre, és allò correcte?”; “Allò nostre és el millor?”; “Nosaltres hi érem abans?” (segur?); “Nosaltres som més?”; no crec que una veritable comunitat pugui vehicular-se a través del predomini d’unes majories sobre unes minories. És alguna cosa més que simple democràcia…