Fa un any que els mossos d’esquadra van picar la meva porta per desallotjar-me. El divendres -13 de desembre- no va ser una suma de mala sort, fa un any va ser un dia amb molt mala energia, sobretot perquè ens van fer fora després de vuit mesos de lluita i de molt de temps invertit en un projecte comú.

Jo ho vaig viure de la següent manera: divendres -9 del matí-, els nens i nenes que quedaven ja havien marxat a classe, el meu company de pis, Francesc Ortega, em pregunta: “Wilder, vols llet?, vaig a fer cafè”. Mig dormit dic que no, que no vull i torno a tancar els ulls… ell marxa cap a la cuina i en aquest moment algú pica a la porta. Vaig pensar que era algun veí, pot ser la Doris, pot ser algun dels nous veïns, m’aixeco, miro per l’espiell i veig quatre homes vestits com a robots, robots de negre, robots de negre armats, armats i sense rostre, ni mirada (portaven casc). “Quin mal rotllo”, vaig pensar. Mossos d’esquadra: “Poden sortir, si us plau?”… Sincerament, no em plau, i molt menys d’aquestes maneres.

Vaig anar ràpid cap a la cuina: “Francesc, que nos desalojan, tío!”. “En serio?” “Sí, muy en serio!” Va ser un moment caòtic, vaig començar a pensar en tot allò que havíem parlat amb algunes companyes i va ser el primer que vaig intentar fer: pujar al terrat, agafar totes les octavetes que havíem preparat amb el missatge de Judici i càstig i llençar-los des d’allà a dalt, que tot el carrer Doctor Castany quedes totalment sembrat del missatge.

Efectivament, judici i càstig. Vaig sortir al balcó, des del segon pis del bloc B del #BlocSalt es veia tot el carrer Dr. Castany i vaig veure la quantitat de mossos, brimos i persones al carrer, números desproporcionats. vaig pensar: “Ostres, és cert que ens desallotjant, és cert”.

En aquest moment va entrar una mosso d’esquadra de paisana, i amb molta dedicació em va preguntar si em trobava bé. Sincerament no m’ho vaig creure, la seva preocupació no em va transmetre res més que ràbia i incoherència. Incoherència perquè jo també lluitava per la seva integritat com a persona i els seus drets com a ciutadana. Em va semblar molt incoherent.

Trucades dels mitjans de comunicació, trucades d’alguns companys d’altres PAH, trucades de la família… i continuem.

Mentre tant, el mosso d’esquadra: “Té 20 minuts per treure tot ho que tingui”. “Tot?”, hi pregunto. “Sí tot i si no hi dóna temps no podrà treure res més”. D’acord “senyor mosso”. Vaig agafar un parell de coses i quan anava baixant veia la quantitat de mossos que hi havia a totes les escales, quatre mossos per planta, quatre. Sincerament, desproporcionat.

Després de posar el poc que tenia al meu pis al cotxe del Francesc, em van deixar sortir i una vegada estava fora del cordó de la policia, vaig sentir com si literalment hagués perdut quelcom que havia cuidat i mimat. Com si per llei jo hauria de perdre quelcom que no era meu però que em vaig guanyar.

Sincerament, per a mi aquell dia va ser una derrota per a moltes persones. Una derrota per a l’Ajuntament de Salt ja que no va ser capaç de reconèixer el valor de la feina comunitària que vam fer. Una derrota de les persones que no ens acompanyaven aquell dia, trobàvem a faltar el mateix recolzament del dia 16 d’octubre quan vam aturar el primer intent de desallotjament, una derrota pels mossos d’esquadra que no van ser capaços de dir “no” a un mandat que faria fora a més d’una família… en fi.

La única cosa que mai, ningú podrà treure’m ni posar en dubte són les coses apreses, que avui fa un any que vaig tenir moltes sensacions i que avui un any després, tot això em fa sentir coherent amb allò que penso.