Dijous 14 de desembre: s’estrena a 8TV Amics, coneguts i saludats, un programa de dues hores de durada conduït pel periodista Josep Puigbò que inclou un debat sobre diferents temes d’actualitat, amb la presència en aquesta primera edició de Magda Oranich, Antoni Puigverd, Joel Joan i Xavier Bru de Sala. S’està discutint sobre la participació del poble en el comú, la interacció entre política i societat, i l’augment de l’abstenció en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Una de les qüestions que el moderador proposa per a la dissertació col·lectiva és: on para avui la gent que es manifestava multitudinàriament a finals dels 70 pels carrers de Barcelona? L’advocada barcelonina diu que aquella mateixa gent continua manifestant-se com llavors, només que ara són els milions de votants que fiquen en cada contesa electoral el seu vot a l’urna. Joel Joan, entre irònic i irritat, suggereix un referèndum amb trempera: «Que demanin als ciutadans de Catalunya que es pronunciïn sobre l’autodeterminació, i veureu com la gent va a votar en massa…!», i recorda que el mes de febrer passat es va concentrar a la Gran Via de Barcelona una gernació enorme convocada per una bona colla d’entitats aplegades per la Plataforma pel Dret a Decidir, que exigia de la classe política catalana que es complissin unes expectatives nacionals que finalment quedarien àmpliament diluïdes i/o desaparegudes en l’últim tram d’aprovació del nou Estatut de Catalunya. Bru de Sala, que té les seves pròpies impaciències, constata com de passada que, comptat i debatut, al Parlament continua havent-hi, com sempre fins ara, una majoria absoluta nacionalista. I en Puigverd, que en alguna ocasió ha criticat públicament el paper massa protagonista, segons ell, de l’actor en determinades manifestacions pancatalanistes, parla del desencís general que va recórrer el país de dalt a baix com un estremiment després que el text estatutari va tornar de Madrid prim i desnerit, i dóna la culpa de la decepció col·lectiva als polítics catalans precisament per haver posat alegrement el llistó tan alt, oblidant de manera irresponsable que l’èxit de l’empresa no depenia d’un Parlament, sinó de dos, i sense explicar com pertocava que encara li faltava passar el tràmit del segon, on l’esperava amb les eines esmolades la Comissió del ribot, del fuster Alfonso Guerra i els seus aprenents. «La realitat és la que és”, sentencia l’escriptor gironí. «Però la realitat es pot canviar, no?», li replica l’altre… La discussió, acalorada, va durar uns minuts, en aquell plató. Però és una disputa que fa segles que dura. Aviat en farà tres, exactament, des que la nostra realitat nacional és la que és, és a dir, la que la realitat nacional del costat vol que sigui.

En un article recent, l’Antoni Puigverd venia a dir que per aquests verals estem molt aviciats, i que ens queixem per ganes de queixar-nos, reclamant utòpiques pàtries i eteris patrimonis, mentre que hi ha poblacions, com les dels africans que es tiren de cap a l’aventura europea amb les pasteres de la desesperació, que tenen moltíssims més motius de queixa que nosaltres, i que en canvi van fent sense dir ni piu. És un pensament que no puc entendre, i encara menys compartir-lo. A veure: que hi hagi un pitjor comporta que un s’hagi de conformar amb el seu mal? I si fos així, ¿quina seria la línia de tall, el percentatge que dóna dret a la reivindicació, primer, i després a la solució del problema? I a més d’això, ¿on és escrit que vetllar pels teus interessos i anhels t’impedeixi de fer-te solidari amb els dels altres? Qui ho diu que la simple necessitat de sobreviure d’uns deslegitimi la necessitat més complexa de viure d’altres?

A Catalunya tothom té més o menys cobertes les primeres necessitats (si no hi incloem la d’habitatge, que és un dret d’allò més tort…), però ¿què hi ha de la sobirania, del dret a decidir sobre la pròpia vida (col·lectiva)? Aquí hi ha qui decideix per nosaltres, en exercici de no se sap quin privilegi. I a aquest abús ningú hi posa fre. Fa tant que dura, amb tanta intensitat i de maneres tan diverses, i el tenim tan interioritzat, que ja sembla formar part de la nostra naturalesa, o de la naturalesa de la nostra relació, si més no. Ningú compta que algun dia s’hagi d’acabar: per part espanyola ningú ho espera, i per part catalana ningú no hi confia (i pocs, massa pocs, breguen per aconseguir-ho). El beneficiari d’aquesta situació anormal, l’amo, hi està massa aviciat -aquest sí: en viu-, i el perjudicat, l’esclau, hi està massa avesat. Mala peça al teler, doncs…

Per veure-ho, només cal fer una mirada panoràmica al nostre entorn, i la conclusió és que tothom en aquest país, tots i totes, partits polítics i partides polítiques, davant la persistent presència del company espanyol, d’una brutalitat contrastada, prenen la postura d’excusar-lo, per activa o per passiva. Ja s’hi compta que l’ogre es menja de tant en tant un nen, o una donzella, a tall de King Kong, i sobretot, no el despertéssim pas de la seva migdiada satisfeta: «Ja sabem com és, què hi vols fer?, prenguem paciència…» («…i si se’ns acaba, en comprarem més», que deia el president Pujol). Tenim el cos ple de morats, i aquest tipus carregat de mala llet ens pot estossinar sempre que li vingui de gust, es veu, vagi o no fart de vi, sigui per desfogar-se o per divertir-se. ¿I nosaltres no tenim altre remei que aguantar aquest subjecte vil i les seves maltempsades, els seus capricis i les seves dèries, les seves borratxeres i les seves al·lucinades, els seus pets i els seus rots? I si el portéssim davant de la justícia? Què hi diria un jutge imparcial -internacional, naturalment-, assabentat del cas?

Aquesta Espanya tan superba i tan ufanosa d’haver-se inventat una modèlica transició que enlluerna el món, d’haver aprovat molt aviat una llei del divorci (redactada per un ministre anomenat Fernández Ordóñez que va morir tremolant de por per la possibilitat que algun dia Catalunya es divorciés d’Espanya) i de ser dels primers a permetre el matrimoni entre persones del mateix sexe, aquesta Espanya que presumeix de ser una avançada en la lluita contra la violència de gènere, ¿quan es veurà sotmesa ella mateixa a l’interrogatori de la justícia, per respondre de la violència, visible o soterrada, amb què sustenta, de forma mesquina i miserable, la seva pròpia existència?

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]