Com una obsessió, com una promesa, com una consigna, la ciutat de Girona s’ha entestat a castigar i a fer desaparèixer tot allò relacionat amb el riu Güell i la seva ecologia. És ben cert que aquesta ciutat ha passat de ser la ciutat de l’Onyar (l’eix de l’antiga Gerunda) a ser la ciutat del Ter (l’eix de la moderna urbs). Però, pel mig, la ciutat s’ha menjat el Güell. Aquest riu de terribles inundacions però d’idíl·lics passejos, aquest afluent generador de natura i de riquesa, es convertirà d’aquí molt pocs dies en una claveguera descoberta, un eixidor més de la ciutat.

És un riu molt curt, absolutament del Gironès, que recull l’aigua de diversos recs i torrents: el Marroc, el rec de Can Gibert, el torrent de can Garrofa i la riera d’en Vinyes. Pren el nom del llatí vadum, és a dir gual.

Entra a Girona seguint la ruta del carrer riu Güell fins a la carretera de Santa Eugènia a prop de la Rodona. Abans, des d’aquest punt, es dirigia en diagonal a la vora del Camp de Mart, vorejava el passeig de la Devesa i abocava les aigües a l’Onyar. Ara segueix recte pel mig de l’avinguda Terradelles fins al Ter a l’alçada del Palau de Fires.

A les ribes encara verges del barri de Can Gibert del Pla s’hi dóna l’herba més tendra del món. Els arbres hi creixen lliures i verdíssims, els joves hi congrien somnis i jocs d’aventura. A prop de la finca del Bell-lloc, les aigües minses del Güell i del Marroc s’ajunten…

Tot això també s’acaba. La frontissa és a punt d’endur-s’ho tot, àdhuc aquest darrer reducte del riu. El Güell és, sens dubte, el riu més maltractat de la ciutat. Serveixi aquest reportatge de record i homenatge.

Els arbres de la carretera de Santa Eugènia

De tant en tant, a Girona, el rampell de les autoritats escapça arbres. En el record de molts gironins, hi ha l’escapçada d’arbres que va seguir al tràgic accident d’un conductor mort en caure-li al damunt una branca podrida al passeig de la devesa (octubre de 1978). La venjança organitzada fou de pronòstic: tota cosa vegetal d’aquella zona de més de mig metre de diàmetre va ser coronada brutalment.

Un bon dia va ser el torn de la filera d’arbres -magnífica, esponerosa i generosa- de la carretera de Santa Eugènia a prop del Güell. Torres Monsó, l’artista santeugenienc més significat, va esculpir per a tan salvatge ocasió –l’espectacle de les brigades municipals embegudes de follia tallant arbres sense parar- una imatge molt coneguda dels gironins: dues dones amb les mans al cap i horroritzades per l’impacte del que veien. Aquesta escultura -amb una altra interpretació, però també denunciant la follia assassina de l’home- presideix el monument de la ciutat a Carles Rahola -un bon home, afusellat per Franco pel sol fet de pensar diferent- al capdamunt de la Rambla de la Llibertat.

L’Assemblea Democràtica d’artistes va promoure l’any 1978 la instal·lació a la Rambla de la Llibertat d’una obra denunciadora de l’horror de la pena de mort. La inscripció diu el següent: «A Carles Rahola. 1891-1939. Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. Assemblea Democràtica d’artistes i col·laboració de l’Ajuntament. 23 d’abril de 1978».

L’escultura que corona el monòlit representa dues dones que contemplen horroritzades alguna cosa. Aquesta escultura, la va fer Torres Monsó l’any 1959, i no tenia res a veure ni amb Carles Rahola ni amb la pena de mort. L’obra -amb què va obtenir el premi Juli González- està inspirada en l’horror que l’escultor va observar en dues dones que miraven com tallaven els arbres de la carretera de Santa Eugènia. La peça és de bronze i correspon a la reducció totèmica de la vida que va experimentar Torres Monsó en una etapa de la seva trajectòria.

El Pont del Dimoni

El Pont del Dimoni era un pont medieval de dimensions divines. Era l’únic pas de vehicles -i de vianants també, en temps de pluges- entre els veïns de Girona i els de Santa Eugènia. Els homes i dones de molts segles s’hi havien citat per parlar i per enamorar-se. La ciutat però va anar creixent fins al punt de no poder permetre’s cap vel·leïtat romàntica. La no-ciutat va fer que el pont fos desmuntat pedra a pedra. Els carreus descansen avui solitaris i plens de molsa al cementiri de Santa Eugènia, d’on algun dia n’han de sortir (si les autoritats ho troben bé) per edificar un monument a la memòria.

Josep Pujol, a El dimoni li van prendre el pont, evoca aquesta història: «No tots els pobles podien vanar-se de tenir un pont fet pel mateix Dimoni. Santa Eugènia, sí. Tan petit com vulgueu, i força malmès pels anys, i pel qual un sis-cents hi passava justet i més d’un cotxe hi deixava la pintura; però continuava fent el servei com el primer dia. Enclavat sobre el riu Güell, al passeig d’Olot, servia de lligam entre Santa Eugènia i Girona. El Dimoni o Guillem de Granollers? Fos qui fos, el féu sòlid: el pont va resistir l’embat del temps i dels aiguats. Pedaçat, sargit, recalçat, repavimentat, el Pont del Dimoni continuava dret i tossut. Fins que el 1967, al Pont del Dimoni li va arribar la jubilació forçosa. Li van dir que els seus serveis, tot i fets amb la més bona intenció del món, quedaven ja desfasats i anacrònics, i que la vida moderna no estava feta per a ell. El seu substitut seria una funcional i competent passera, que permetria el pas veloç dels vehicles, tal com pertocava a una ciutat al dia. Diuen que s’ho va prendre bé, amb força resignació.»

El poble de Santa Eugènia de Ter

El barri de Santa Eugènia és un barri de Girona que està situat a la riba dreta del Ter en el pla de Girona i a ponent de la ciutat. Al nord limita amb el Ter fins a la plaça de toros; a l’est amb el riu Güell; al sud, amb el terme de Vilablareix; a l’oest, amb el de Salt.
Es tracta d’un terreny pla a 78m d’altitud regat pel Ter, el Güell i la sèquia Monar. Actualment el formen els barris de La Rodona, Santa Eugènia i Can Gibert del Pla. Aquest barri duu el nom de Santa Eugènia perquè fins al 5 de juliol de 1958 fou un poble independent i sobirà situat entre Salt i Girona. De fet l’annexió no es consumà fins a l’any 1963. El nom complet del poble era el de Santa Eugènia de Ter.

Aquest indret era ben diferent quan Prudenci Bertrana el va descriure l’any 1925: «Tota l’amplitud dels camps es feia vistent. Era una quadrícula de gaies coloracions -moltes d’elles inexplicables per a mi- on dominava la nota intensa dels sembrats esponerosos d’una verdor fina i tornassolada. Aquí i allà es destriaven les masies voltades de figueres i algun xiprer… També es veien agrupaments de verns, saules i pollancres, perfils negrosos de marges assenyalant les vorades dels recs i dels camins, i la recta processó de plàtans espaiant-se al llarg de les rutes».

La primera dada històrica que dóna notícia del poble correspon a l’any 988. Una dona anomenada Ermengardis féu testament llegant al monestir de Sant Pere de Galligants el domus de Santa Eugènia. En els segles XIII i XIV, el poble fou anomenat Santa Eugènia del Pla i Santa Eugènia en el Pla. A finals del XIV, es va fixar la forma Santa Eugènia de l’Horta de Girona. L’any 1916 el poble va adoptar el nom de Santa Eugènia de Ter que, llevat del període de la Guerra Civil (1936-39) en què se li va imposar la forma laica el Pla del Ter, fou el nom que va dur fins al dia de la seva extinció com a poble.

L’Institut de Santa Eugènia s’alça majestuós enmig del Pla. L’entorn ha canviat, però no pas l’horitzó. Des de la tercera planta, en dies clars de tramuntana, la mirada se’n va lluny: «Allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames. No hi perdeu l’esma, no us lassa, abans d’hora, la sensació d’infinit… Mai no deixeu d’obirar els seus contorns naturals: la dent feréstega de Rocacorba, la punxa de Sant Grau, l’onatge ecrespat de les serralades de ponent, la modesta carena de Sant Marçal, els alzinars i rouredes del Perelló i Palau Sacosta» (P. Bertrana, Foranies gironines). Des de l’Institut, les postes de sol són tan belles que paga la pena parar les classes i aplaudir.

El Pont de Mart, la Devesa i l’Alferes Huarte

Cap altre riu a Girona ha estat més desviat, manipulat i agredit. El Güell ha patit en el darrer segle totes les conseqüències del creixement de la ciutat.

Després de les gravíssimes inundacions de 1962, es va decidir el desviament del curs del riu Güell per allunyar-lo dels habitatges urbans. Totes les inundacions de Girona (la darrera és de 1971) tenien la mateixa història: el Ter baixava ple, l’Onyar no podia desguassar i s’anava engreixant fins a vessar a compte de l’aigua pròpia i de la del Güell que hi desembocava a l’alçada de la Copa.

Les obres es van acabar l’any 1969 i van consistir en un canvi important del trajecte del llit del Güell que a partir d’aquell moment va variar significativament el seu curs, i de retop, el paisatge urbà. El riu passava per darrera de l’antiga Formació Professional de Sant Narcís. Amb les obres, se’n va allunyar fins al llavors novíssim barri de Can Gibert. Però la intervenció més brutal es féu a l’alçada de la plaça de toros, al barri del Torín. Des d’aquest indret, en lloc d’anar cap a la ronda de Ferran Puig i travessar-la paral·lelament a la Devesa enllaçant amb l’antic terraplè del tren a la sortida del passeig de Ramon Folch, el que fa és agafar la línia recta i per darrera del pavelló de la Fira de Mostres passa a vessar les seves aigües al riu Ter.

Justament, a la zona de la Devesa (davant del carrer Cerverí) hi havia un pont de ferro germà-bessó del de les Peixateries Velles i del tren, construïts tots ells per la casa Eiffel, que quan el riu va ser desviat, va ser desmuntat i dut a la Costa. Amb aquest pont de testimoni, es donà a Girona l’any 1940 un dels gestos de solidaritat i valor més edificants del segle XX.

Del 17 al 19 d’octubre de 1940, es produí un dels aiguats més destructors. Tots els rius de la ciutat es desbordaren. El Güell es va endur el Pont de Pedra del Camp de Mart, davant mateix de les gasoses Vidal i de passada un grup de persones que miraven astorades i curioses el pas cabalós del riu. L’alferes Hermógenes Huarte es va llançar a l’aigua múltiples vegades per salvar infeliços. Al final, hi va deixar la vida. En memòria d’aquella gesta, l’Ajuntament de la ciutat li va dedicar un dels Ponts de l’Onyar. Paradoxalment, aquell pont (d’estil francès, amb fanals i tot) també se’l van endur les aigües l’any 1970. L’alferes Huarte té ara dedicada una passera.

FP de Sant Narcís

L’edifici més emblemàtic de les ribes del Güell fou el de la Formació Professional de Sant Narcís. L’edifici va ser inaugurat oficialment el 4 de febrer de 1952 i va costar en aquella època 3.300.000 pessetes. L’activitat acadèmica es va iniciar el curs 52-53 amb una matrícula de 93 alumnes i en horari nocturn perquè la majoria d’aprenents treballaven. S’hi donaven les especialitats de fusteria, mecànica, impremta-arts gràfiques i electricitat. Des de la dècada dels 50 i fins al curs 95/96, van passar pel centre milers d’alumnes, 1.861 dels quals van obtenir la graduació.

El centre va néixer lligat als dos poders mediàtics de l’època: els sindicats franquistes i l’Església. De fet, la C.N.S. va aprofitar l’alumnat, els professors i les eines de l’Escola d’aprenents del bisbat. En la transició política de finals del 70 el centre va dependre successivament de l’INSS, de Treball, del MEC i finalment de la Generalitat. Tot i aquests avatars de la vida política del país, pel damunt de tot, la Formació Professional de Sant Narcís ha estat íntimament lligada a Girona i a les comarques gironines. En primer lloc, i per qüestions d’ubicació, l’escola ha estat molt lligada al barri de Sant Narcís, però, pel fet de ser l’escola pionera de la formació professional, ha estat durant anys la pedrera on s’han format una bona part dels treballadors i treballadores de les nostres comarques.

L’Ajuntament utilitza ara aquestes instal·lacions com a aula-taller. La resta d’espai s’ha convertit en zona verda, continuació dels jardins Ignasi Bosch.

La comunitat escolar de Sant Narcís -800 alumnes i més de 40 professors- es va traslladar el curs 95-96 a l’IES Santa Eugènia, sota les noves denominacions d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.

En un principi l’Escola-Taller de Sant Narcís no havia de ser, perquè en el terreny que ocupava s’hi havia d’aixecar una clínica-sanatori, amb capacitat per a 60 habitacions individuals, que havia de completar el tarannà residencial del barri.

Finalment, però, les autoritats es varen decidir per l’Escola-Taller tota vegada que el Ministerio de Trabajo havia projectat ja la Residència Álvarez de Castro i degueren pensar que amb un hospital nou a Girona ja n’hi havia prou. La veritat és que l’edifici del carrer Escorial, del qual ara només en queda una ala, conté bona part de la història de la ciutat d’aquests darrers anys, començant per la construcció, monumental i autoritària, pinzellada d’elements clàssics, que era la característica comuna de l’arquitectura blava del règim franquista.

Bona part de les màquines amb què s’iniciaren els ensenyaments de la branca de Metall provenien d’empreses gironines del sector. El taller d’Arts Gràfiques va heretar la màquina plana de Los Sitios. Aquesta màquina provenia del lamentable confiscament de les màquines de Can Rahola (L’Autonomista) per part del Règim, l’any 1939.

Les inundacions de l’11 i 12 d’octubre de 1962 afectaren de ple l’Escola-Taller. En primer lloc perquè el riu Güell va entrar per una porta del taller de metall amb tota la collita dels camps propers de can Poaté i calgueren molts esforços per restablir-hi la normalitat. En segon lloc, perquè el miler d´ immigrants nouvinguts a Girona en aquella època que s’havien acampat en barraques al costat del Ter, al paratge anomenat Río, veieren com el riu se’ls enduia tot el que tenien i les autoritats decidiren refugiar-los al convent de Sant Josep i a l’Escola-Taller de Sant Narcís. Hi malvisqueren sis mesos, al cap dels quals foren traslladats als Albergues Provisionales de Germans-Sàbat-Taialà. La provisionalitat d’aquells gironins va durar 16 anys. Tota una mostra de com es feien les coses en aquell llavors.

La plaça de toros

La plaça de toros està estretament lligada a les aigües i per descomptat al riu Güell. En l’època de les pluges, el Ter corria desfermat i incontrolat. «El Ter ja puja», cridava el pare dels germans Alcalde, propietaris del còs, i tota la família enfilava corrent cap a Ferran Puig. L’alçada de l’aigua a les cases de la zona havia arribat a dos metres quaranta centímetres. Per més obligar-vos, el Güell corria desbordat per l’altre costat de la plaça cap al pont d’en Vidal i el pont de l’Eiffel.

La plaça de toros de Girona és de 1897 i ha pertangut sempre a la família Alcalde. El besavi es deia Llorenç Alcalde Corney i era comerciant de vins. A finals del segle passat hi havia força gent a Girona que parlava de fer un rèdol taurí, però passava allò tan típic que ningú no hi posava els diners. El senyor Llorenç, un home amb més coratge que seny, s’hi va engrescar. En uns terrenys de la seva propietat que la gent coneixia com la Font d’en Boscà va decidir construir-hi la plaça. Era l’any 1896.

Es va haver de demanar permís a la reina perquè només feia noranta anys de la Guerra del francès i la frontera era tot just a 50 quilòmetres. Aquesta bertranada es va solucionar ràpidament amb la concessió del permís reial. La construcció va durar un any i va costar noranta mil pessetes. Pessetes de 1897, és clar. El besavi Alcalde va trigar tota la vida a pagar-la. Amb una faramalla d’optimisme la va construir de nou mil places. Girona tenia en aquell llavors poc més de deu mil habitants. És de suposar que aquell empresari degué pensar que fóra millor no deixar ningú sense seient.

Li varen dir que faria figa, que s’enfonsaria. Llavors, va agafar nou mil sacs de vuitanta quilos, els va col·locar en els seients i els hi va tenir un mes. Acabat aquest termini va avisar els seus retractors i els va dir: «Eh que no cau? Doncs, ja podem començar». La nissaga dels Alcalde ha tingut continuïtat en aquest segle amb en Joaquim Alcalde Noi (avi), que era veterinari i l’Àngel Alcalde Batlle (pare) que també era veterinari.

La plaça de toros de Girona se’n deia plaça de toros de Santa Eugènia perquè està ubicada en el terme municipal del que fou poble de Santa Eugènia fins fa pocs anys. Es va inaugurar els dies 29 i 31 d’octubre de 1897, amb toros de Benjumea el 29 i de Bañuelos el 31, amb els toreros Luis Mazantini i Nicanor Villa Villita. Veure’ls des de l’ombra valia cinc pessetes amb vint-i-cinc cèntims; des del sol, quatre pessetes. En 105 anys d’història, ha passat pel rèdol gironí la història del toreig mundial: els millors toreros, els més destres joneguers, els toros més braus. El 24 de juny del 1900 hi varen actuar les toreres Lolita i Angelita. L’1 de juny de 1930 va fer la presentació a Espanya el torero xinès Vicenç Hong que va resultar greument ferit al coll. Han torejat a Girona enormes figures com Belmonte, El Gallo, Manolete, El Viti, El Cordobés, Bienvenida, Paquirri, Campuzano, Chamaco… Hi han torejat també els millors toreros catalans com Eugeni Ventoldrà, Josep Boxadé Niño de la Brocha, Gil Tovar, Màrius Cabré, Joaquim Bernadó i Enrique Patón.

La plaça de toros de Girona està íntimament lligada a la vida gironina d’aquest segle. No solament pels toros i els toreros que hi han triomfat, sinó que també per molts altres espectacles de la vida pública gironina que s’hi han celebrat.

Durant la guerra la plaça va ser expropiada per la FAI que hi va muntar un dipòsit d’armament. Acabada la guerra s’hi va fer un Congrés de Colores vinculat a l’Església. El 31 d’octubre de 1943 s’hi va celebrar un festival de sardanes. Es van vendre 4.978 entrades i diuen que la gent plorava en sentir la dansa més bella.

Als anys 60 s’hi oferien festivals infantils com el dels Gossos del Capitán Señalada. Sovint s’hi ubicava el circ gros que venia per fires. Encara es conserva la cabina des d’on es projectava el cinema que es feia els estius. S’hi han representat obres de teatre com Carmen i Medea. S’hi han disputat combats de boxa i lluita lliure. Hi han actuat artistes de la categoria de Ray Charles, Serrat, Mecano, Manolo Escobar, etc.

Als anys 60, al final de la corrida es rifava una moto o un sobre sorpresa amb diners. Els nens de l’hospici movien el bombo que contenia les matrius de les entrades. Als anys 70 s’hi havien fet espectacles de varietats amb dones vestides i despullades. Hom recorda un espectacle que es deia Brasiliana amb dones imponents que va fer omplir la plaça tots els dies que va durar. Coincidint amb l’obertura política i sexual dels gironins, el teatre Lido es va instal·lar -fora de temporada taurina- a la plaça des de 1976 i fins a 1990.

Tanmateix, el fet extrataurí més remarcable del centenar d’anys que té la plaça està íntimament lligat a un torero i els seus amors. Ens referim a la mítica pel·lícula d’Albert Lewin, filmada entre Tossa de Mar i la plaça de toros de Girona, intitulada Pandora i l’holandès errant (1950). La seva protagonista, la divina Ava Gardner, i el torero català Màrius Cabré varen viure una tòrrida, apassionada i conegudíssima aventura. A la pel·lícula hi ha recollides escenes d’una corrida autèntica celebrada a Girona.

La plaça és de segona categoria. El Cossío en diu el següent: «La plaza de toros de esta heroica ciudad se halla situada al extremo del magnífico paseo-alameda de la Dehesa, y tan próximo al río Ter, que el desbordamiento de este la ha inundado en diversas ocasiones, produciendo en ella daños de consideración (…) Adopta la forma de polígono; carece de pisos cubiertos, y los asientos del tendido son de piedra artificial, recubierta con losetas de barro cocido. Su redondel mide, de muro a muro, 52,20 metros (…)»

La festa dels toros fa tres mil·lennis que dura entre nosaltres. Fa certament molts segles que els bos taurus, provinents d’Europa central, varen travessar el que després seria França per entrar a la península. Varen baixar per l’altiplà central i varen acabar pasturant a les terres andaluses. Al seu pas, els toros van anar deixant -en entroncar-se amb la tradició mediterrània- un llast cultural, ritual i festiu que s’ha anant superposant a vells ritus i representacions.

La plaça de toros de Girona té els dies comptats. L’afició taurina ha disminuït molt i de fet la plaça es manté per cinc o sis tardes l’any; però pel damunt de tot s’ha de consignar que el terreny que ocupa el recinte taurí té un valor econòmic impressionant. L’especulació en aquest indret ja ha començat. L’estiu de 2001, inopinadament, hom va tallar de soca-rel la cinquantena de plàtans que donaven continuïtat a la Devesa en aquest indret. Sembla que el seu futur es deixar pas a un hotel de categoria.

Polígon, sèquia Monar, frontissa i carreteres

A les vores del riu Güell, aviat hi haurà de tot (piscina, església, CAP, institut, col·legis, camps d’esports, vials, etc). El que no se sap si hi haurà mai més és ecologia. Algunes superestructures que d’aquí a molt poc s’acabaran d’enllestir amenacen d’acabar de fracturar l’escàs equilibri civilització-natura d’aquest indret de la ciutat de Girona.

Prudenci Bertrana, a la novel·la Jo!, va pintar el paisatge de Santa Eugènia de Ter, un paisatge que ja no existeix: «Per un indret s’albirava al lluny un encadenament sumptuós de muntanyes; per l’altre una amable ondulació de rouredes i alzinars puntillats de casetes i poblets dominant quintanes i pradells. Tota l’amplitud dels camps es feia vistent. Era una quadrícula de gaies coloracions -moltes d´elles inexplicables per a mi- on dominava la nota intensa dels sembrats esponerosos d´una verdor fina i tornassolada. Aquí i allà es destriaven les masies voltades de figueres i algun xiprer. La majoria tenien apariències de castell medieval; altres, amb llur teulada nova i parets blanques, semblaven de joguina. També es veien agrupaments de verns, saules, pollancres, perfils negrosos de marges assenyalant les vorades dels recs i dels camins, i la recta processó de plàtans espaiant-se al llarg de les rutes». Potser no hi hagi a les comarques gironines un riu que hagi estat tan salvatgement maltractat, trepitjat i esmicolat com el Güell.

Entre dos municipis macrourbanitzadors i tremendament urbifàgs, el riu s’ha anat escanyant amb els anys fins a la quasi desaparició. L’any 1963 es va consumar l’annexió del poble de Santa Eugènia a Girona. Gairebé la meitat dels noms històrics dels carrers van ser canviats. La reurbanització de carrers i places ha tingut des de llavors ben poc mirament cap als elements distintius i ecològic de Santa Eugènia i el riu Güell.

L’aventura del poble de Santa Eugènia de Ter -amb equilibri de cases i arbres, de conreus i indústries-, ha durat 975 anys. L’any 1968 va arribar la jubilació del Pont del Dimoni, i quasi al mateix temps la construcció massiva d’habitatges i la reconversió del poble en veïnat i posteriorment en barri. Paral·lelament, el riu ha passat de riu a rierol, i de rierol a claveguera.

Ara mateix, aquest punt de la ciutat té una mancança important de massa vegetal. De la plaça de toros fins al cementiri, els únics arbres que hi ha són domèstics, urbans, postissos. Manquen arbres i fonts, i paratges naturals. L’únic lloc verament salvatge és el riu Güell. I se’l menjaran d’aquí a molt poc. La frontissa es cruspirà el riu i la verdura que l’acompanya.

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de llengua i literatura catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines

Opineu en el fòrum del dimoni «On reconstruïm el Pont del Dimoni?» [clic aquí]