El dia 9 de maig fa un any que estem orfes de tu, estimat Jordi Vilamitjana. L’enyorança és molt gran, la nit és llarga. La teva companyia constant al llarg d’aquests anys ens oferia debat, reflexions, humor, cultura, història, bellesa, crítica… Fa un any que ens anem recomponent de la teva absència. Ens sabem col·lectivament desorientats sense la teva veu, el teu mestratge.

Sabem que hem d’aprendre a veure la ciutat que tant estimaves, sense la teva mirada. Ens vas deixar un llegat immens que aflora constantment a les nostres mans i el nostre pensament. La Girona perifèrica ha de contaminar la Girona benestant. Les Girones dels barris han de prendre protagonisme per dir que tot allò que són és molt, però el que no els deixen ser encara, és més! És imprescindible la seva veu i el seu compromís, no com a ciutadania de tercera, sinó de primera! Mentre Girona no sigui dels barris, no serà.

Somiar és el primer pas per ser. Tenir somnis, projectes, imaginar… ens genera el cuc de la passió, de fer realitat allò que ens cal, “la voluntat de fer-lo possible i de procurar camins per anar-lo transformant”.

Ens dius: “La Girona que somnio és d’esquerres. És perifèrica, és popular, és solidària, és igualitzadora, és descentralitzada, és ecològicament sostenible, és amable, és educadora i universitària, és investigadora, científica i tecnològica, és sanitàriament, la millor.”

“Sense deixar el patrimoni sòlid i el somni de ciutat, és evident que cal potenciar allò que en els barris és història de la ciutat i que ara per ara o resta desdibuixat, marginal o amagat al turisme: les rajoleries i fàbriques de Palau; el Pont del Dimoni, les masies i les fàbriques de Santa Eugènia; el castell de Montjuïc i les fonts de Sant Daniel, etc. Per somniar Girona cal somniar-la sencera.”

“A part del patrimoni petri (indiscutible) de la ciutat dels quatre rius i una sèquia, el bé més preuat de Girona és el patrimoni natural: les Gavarres, la Vall de Sant Daniel (tot i la desagradable clenxa del Sr. Nadal), les Pedreres, els boscos de Palau, Taialà, el Puig d’en Roca, les ribes i els rius, les Hortes de Santa Eugènia, la Devesa. No n’hi ha prou d’exhibir-ho; cal estendre entre la població la cultura ecològica com una obligació i un deure amb l’entorn que ens dóna vida i alimenta. Cal somniar en verd.”

“La Girona de la gent i la Girona de pedra no són excloents, però sempre, sempre, s’ha de prioritzar a favor de la gent. No es poden gastar milions d’euros en restauracions i construccions faraòniques amb tants gironins i gironines com hi ha passant gana, sense feina, sense sostre. No es poden precaritzar serveis públics essencials com sanitat i educació i comprar fons d’art. Una ciutat no es fa ni amb plànols ni amb rajols. Es construeix amb el cap i amb el cor, que com tothom sap és a l’esquerra i treballa en roig.”

Com una bona alumna et mantinc vaig aprendre molt de tu i mantinc viu el teu compromís amb la ciutat dels barris. Compromís ple de valors comunitaris, que avantposen les persones, les gironines i gironins que no tenen, no saben i no poden! Em sento infinitament agraïda pel teu full de ruta, però sobretot t’agraeixo que ens parlis amb el cor! De cor a cor, les sintonies commouen i ens mouen!

Institut Jordi Vilamitjana

En el Ple municipal de farà un any, vam demanar i per unanimitat es va votar a favor, que l’institut on vas exercir el teu mestratge, l’Institut Santa Eugènia de Girona, porti el teu nom “Institut Jordi Vilamitjana“. Ara que fa un any que ens vas deixar, seria un bon homenatge que aquest somni de tota la ciutadania gironina, sobretot el somni de tantíssims estudiants de l’institut, que tant i tant t’estimaven, es faci realitat.