Per història, per salut democràtica i per justícia, és certament molt important el llibre que aquest any acompanya el programa de Fires i festes de Sant Narcís i que l’Ajuntament de Girona ha editat magníficament, Quatre pobles en un segle (1862-1963). L’annexió a Girona dels municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter. N’és l’autor el periodista Manel Mesquita i tracta, de manera rigorosa, documentada, entenedora i viva, l’annexió a Girona, si us plau per força, dels municipis veïns de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter. El leitmotiv d’aquesta publicació és recordar-ne, en el marc d’un conjunt d’actuacions i commemoracions de desgreuge engegades per l’Ajuntament, el 50è aniversari (1963-2013), amb esperit crític, històric, amè i divulgatiu.

Aquesta publicació, que no hauria de faltar a cap casa de la ciutat, repassa la història mil·lenària, ben poc coneguda, escassament divulgada, tristament menystinguda, dels tres pobles annexionats, i analitza amb especial cura el període 1862-1963, que marca el camí de Girona cap a la conquesta dels veïns. El lector descobrirà amb evident sorpresa que l’annexió no va ser només una bestiesa més de la política franquista que volia bastir la Gran Gerona; sinó que la voluntat annexionadora venia de lluny i arribava avalada per veus il·lustres i erudites de la més gironina nissaga. El cert és que, un cop la ciutat dels quatre rius es va veure deslliurada de les muralles que l’havien tortuguejat durant segles, va estendre la mirada als terrenys circumdants, li van agradar i els va cobejar amb fruïció basant-se en el principi que el peix gros sempre es menja el xic. L’apropiació es va dur a terme, naturalment, en plena dictadura (quina millor època per a les cacicades!) i saltant-se totes les esplèndides esmenes i al·legacions que els que anaven a ser cruspits van presentar en defensa dels interessos dels seus pobles mil·lenaris.

Setze dels trenta-un sectors dels nou barris en què està dividida avui la ciutat no pertanyien a Girona l’any 1962. Si Palau, Sant Daniel i Santa Eugènia se segreguessin avui, sumarien gairebé la meitat dels habitants de la metròpoli. No eren naturalment aquestes les xifres dels anys 60 del segle passat. En un dels requadres que il·lustren didàcticament i precisament el llibre, s’hi llegeix: Girona, a l’entorn dels 32.000 habitants; Palau-sacosta, 1.500; Sant Daniel, 2.300; Santa Eugènia de Ter, 1.900. Els tres pobles junts, un cop ajuntats a Girona, representaven el 15% de la població total. Pel que fa a l’extensió, en canvi, els tres municipis annexionats sumaven el 81% del territori. Com és sabut, les ànsies fagocitadores de Girona arribaren a Salt (1974), a Sarrià (1976), a part de Celrà i de Sant Gregori (1974). Com és conegut també, en els casos de Salt i de Sarrià, el procés anexador es va poder revertir entrada la democràcia per joia i gaudi de saltencs (1983) i sarrianencs (1983). No fou però el cas dels tres municipis agregats el 1963. Ans al contrari: les agressions a l’entitat i al patrimoni de palauencs, danielencs i eugeniencs han arribat fins als nostres dies. Manel Mesquita en visualitza algunes al llibre, suggerint que algun dia s’haurà d’escriure la història dels greuges de Girona als pobles veïns des de 1963. És particularment interessant llegir els plecs d’al·legacions que els tres municipis van presentar a les autoritats franquistes davant els decrets d’annexió. Ho és perquè contenen en essència reivindicacions històriques, i ben clarament mostren l’errada de cruspir-se pobles per fer grans ciutats. D’altra banda, els arguments dels unionistes es basaren, com sol passar sempre en aquests casos, en fal·làcies: “sereu millors i tindreu més serveis si depeneu de Girona”; “els límits es confonen i ja no se sap qui és qui”; “veus il·lustres ho avalen”; “és el procés natural”… De fet, el gran argument dels annexionistes no estava escrit però era d’una contundència escruixidora: era la voluntat del cabdill.

La democràcia (1979-2013) ben poca cosa ha aportat fins ara als pobles annexats, que han esdevingut barris perifèrics, a voltes amb tracte suburbial, dirigits des de la ciutat de pedra a major glòria de les oligarquies dominants. L’aportació de Manel Mesquita a la història de la ciutat és doblement important. En primer lloc perquè restitueix amb objectivitat i multitud de dades la dignitat als pobles agregats; en segon lloc perquè permet contemplar Girona d’una manera diferent: des de la perifèria i sense cofoismes ensucrats.