Amb aquest títol, va tenir lloc a Can Ninetes de Santa Eugènia de Ter el passat 26 de maig una xerrada a càrrec de Quim Torra, col·laborador d’OnaGirona i d’eldimoni.com. La presentació va fer-la Manel Mesquita d’El Dimoni.

Extracte de la conferència facilitat per l’autor

En primer lloc, unes notes biogràfiques de mossèn Carles de Bolós i Vayreda. Va néixer a Olot el 20 de març de 1885. Va estudiar als Escolapis i va entrar al Seminari Diocesà el curs de 1900-1901, i va cantar la primera missa l’any 1909.

Parlant de la seva primera missa… em ve a la memòria una altra primera missa celebrada a Banyoles, amb un final de tragèdia. Tots recordem el 8 d’octubre de 1998, quan L’Oca va naufragar i hi van morir turistes francesos. No és d’aquest cas que us parlaré, sinó d’un altre que va tenir lloc a les mateixes aigües i protagonitzat per una mateixa Oca. Era el 27 de maig de 1913. Per celebrar la festa d’aquella diada del nou prevere Pere Alberto Vila, alguns convidats varen voler passejar-se amb la barqueta, i potser per un excés de passatgers la barca va bolcar.

En el Diario de Gerona del dia següent es podia llegir: «Varen morir 10 persones, més el pare d’una de les víctimes, d’un atac de cor.»

«Bienaventurados los sordos»

	Quim Torra i Manel Mesquita

Retornant a mossèn Carles de Bolós, podem dir que va fer de vicari a Argelaguer, no va ser rector, ja que la seva sordesa prematura truncà el seu desig i el varen enviar a Girona i el van nomenar professor al Seminari.

Una senyora li va escriure en una ocasió a Vida Católica per dir-li que hi havia molt de soroll a la nit de Sant Joan. Li va contestar i va ser un dels quatre mil articles de la seva secció, «Ángulo de la ciudad», del diari nascut l’1 de gener de 1943, Los Sitios. Portava per títol Bienaventurados los sordos: «No es malo vivir sumergido en el silencio y no es precisamente por librarnos de la plaga de los ruidos callejeros, que ya es plaga, la Providencia nos castiga privándonos de un sentido y nos otorga un premio, el no tener que escuchar las tonterías y sandeces que salen de ciertas lenguas…» Si ara visqués… amb tantes tonteries dels polítics…

«Los puentes»

El 7 d’octubre de 1952 va escriure Los puentes: «Estos puentes en los que es raro que el forastero no se detenga primorosamente de cara a la ciudad alta, la cámara fotogràfica entra en seguida en funciones, Todo esto demuestra que lo que se tiene delante vale la pena de ser captado. En este punto podemos afirmar que es el forastero quien nos muestra las bellezas propias.»

Possiblement un dels forasteros podia ser Richard Kaufman, alemany que va escriure un llibre, Donde se bailan las sardanas, impresiones catalanas. Aquest senyor va visitar tot el Pirineu i la Costa Brava, arriba l’hora de dormir i vol fer-ho a Girona a on no troba hotel, va a l’Hotel Italianos i el rep un porter malhumorat. Kaufman li pregunta si no s’alegra de veure tants de forasteros, i va rebre la següent contesta: «Per mi es poden quedar allà on els sembli.»

No era aquest el tarannà del Ministerio de Información y Turismo que regalava a Girona un Parador Nacional de Turismo. Això, però, posteriorment, eren els anys 70, que és quan Maria Alonso escriu a Los Sitios: «Un parador daria amplias perspectivas al futuro ciudadano.» El 1973, al mateix diari, Gil Bonancia fa una entrevista a la regidora Anna Ensesa: «Hay que promocionar la ciudad y hacer que no sea ciudad de paso, que sea ciudad para quedarse en ella. Granada y Toledo pueden servirnos de ejemplo.»

El 1974, el Ministerio anuncia: «Se espera la inminente visita de Pio Cabanillas a Gerona.» Sabeu per què? Era per posar als gironins d’acord que si al Barri Vell o a Montjuïc… Mentre la premsa diària incidia: «Se corre el riesgo de que mientras en Gerona discutimos sobre su situación y no nos pongamos de acuerdo, el turno nos pase y la ciudad pierda esta oportunidad.» Tal com va ser. Llavors, la revista Presència també es planyia així: «El senyor Cabanillas va visitar Montjuïc i l’edifici de Les Àligues. Serà que finalment ho tindrem ben merescut, i no seria la primera vegada que la nostra mesquinesa ens portés a una situació tan desairada…» Ja veieu… el tarannà gironí!

«Las gaviotas»

En un dels seus «Ángulo de la ciudad», en Gerión, pseudònim de Carles de Bolós, ens confirma on vivia. Ell parlava de Las gaviotas el 23-2-1943: «De algunos años a esta parte las gaviotas han descubierto Gerona. En nuestra juventud no se veia ninguna, no pasaban de Pedret, ahora ya puede decirse que se hallan en el Oñar como en su casa. Los complicados arabescos que en el espacio trazan sus vuelos ponen una nota alegre a las horas vacías de los que vivimos un poco asomados al río.» La casa on habitava no era altra que la Casa Masó. El periodista i escriptor Narcís-Jordi Aragó, en el seu llibre Girona, ara i sempre, ens ho confirma: «Al pis de dalt de casa hi va viure Carles de Bolós. Una inscripció a la paret ho recorda: ‘En aquesta casa visqué mossèn Carles de Bolós, sacerdot de Déu i periodista dels homes. Veié passar el riu des d’aquest alt silenci, mentre la ciutat creixia en el seu cor’.»

«La humanidad sobre ruedas»

El 26 d’abril de 1956, va sortir l’«Ángulo de la ciudad» La humanidad sobre ruedas. Ell intuïa la proliferació de l’automòbil: «En la mitologia clásica la actividad y diligencias humanas eran simbolizadas por un dios llamado Mercurio al que le ponían alas en los pies, ahora deberían plasmarse en un hombre con ruedas en los pies, la rueda es la dueña del mundo terrestre…» Això ho escrivia l’any 1956, què diria ara?

Em ve a la memòria un tràgic accident. A Vida secreta de Salvador Dalí, es pot llegir: «Josep M. Sert tenia una casa a Palamós, el Mas Juny, que seria el regal de noces per a Rossy Mdivani, amb qui es va casar civilment el 1928.» La Rossy sentia admiració fanàtica i incestuosa envers el seu germà Alexis… L’1 d’agost de 1935, quan aquest últim vivia un amor amb una dama de l’alta societat internacional, Maud Von Thyssen -la muller del baró Heinrich Von Thyssen- es va rebre una trucada de París al Mas Juny en la que s’anunciava la inesperada tornada de l’espòs de la dama. Alexis Mdivani es va oferir a acompanyar la Maud fins al mitjà de locomoció més proper, que era l’estació de Portbou, en el seu Rolls-Royce. El cotxe i els seus dos ocupants es van estavellar a Tor, dins el terme d’Albons. Alexis va morir a l’instant i Maud Von Thyssen va ser ingressada a Girona, va quedar desfigurada. Pocs accidents aquells anys i també pocs, poquíssims cotxes… no com ara.

Gerión va tractar d’inundacions, tan properes a la ciutat. Ara us parlaré d’un aiguat de la riera o torrent de Galligants, que va causar 120 morts al seu pas pel barri de Sant Pere. Era la nit del 18 al 19 de setembre de 1843. Al cap d’un any la Diputació Provincial va emetre uns recordatoris de les víctimes amb la frase «Por los que el Galligans fiero sumergiera en su furor, Misericordia Señor». Fa pocs anys, Maruja Arnau va fer per a la Revista de Girona uns especials sobre les cases rurals. A la Casa Heras, d’Adri, ens sorprèn:

«Aquell 2 d’octubre de 1843, Girona patí un dels estralls més fatídics de la seva història. La ciutat es trobava assetjada amb motiu de la revolta de la Jumancia i les forces del general Prim, des del puig d’en Roca, la bombardejaven. Per si això no fos poc, aquella nit funesta coincidí amb un terrible aiguat que provocà més de cent morts. La comporta que tancava el corrent del Galligants s’havia de baixar cada nit i s’aixecava quan hi havia perill d’inundacions per tal d’evitar l’embassament de les aigües. Aquella nit, l’encarregat d’aquesta tasca no ho va fer perquè s’havia emborratxat i dormia com un tronc. En despertar-se s’adonà del perill, però ja no va ser a temps d’aixecar la comporta. La força de les aigües que no trobaren sortida rebentaren la volta del riu sobre la qual hi havia cases construïdes. Una de les quals era la del senyor Sicars, que precisament es trobava a Barcelona per assumptes de l’administració del ferrocarril. I esdevingué la tragèdia. El seu habitatge, on eren l’esposa i set fills, s’esfondrà. Tots moriren a causa de l’aterrament de la llar. Tan sols se salvà el fill petit que la dida s’havia endut al poble, ja que per la mort d’un familiar, s’havia vist obligada a absentar-se, però se’n va endur la criatura per tal d’alletar-la. Així fou com el senyor Sicars va perdre tota la família excepte el nen petit.»

Podríem estar tractant dels articles de Gerión hores i hores, no en va, varen ser setze anys -des de 1943 fins a 1959- els anys en què va escriure al diari local. En els últims, jo confesso que vaig aprendre a llegir en castellà, gràcies al Dr. Bolós, Gerión.

Narcís-Jordi Aragó, que va tenir la sort, el privilegi de tractar-lo, diu d’ell: «Tenia quaranta anys més que nosaltres (redactors de Vida Católica) però mai em va semblar ni un pare ni un mestre, sinó un company, la seva sordesa total ens obligava a dialogar-hi per escrit i quan endevinava la frase sencera, la completava en veu alta. Llavors deixava anar una riallada sonora i satisfeta. Sempre reia, però un dia es va entendrir i va exclamar amb la veu trencada: ‘Llàstima que no us pugui sentir’. Aleshores vam saber que, a més a més ens estimava. Ara, al cap de tants anys, encara em sembla que el veig passar pel Pont de Pedra, a poc a poc i amb els ulls molt oberts, mentre forjava en el seu silenci de sord el lluminós article de l’endemà.»

Quim Torra és veí de Santa Eugènia de Ter