Si feu el silenci, encara és possible que us arribin les notes d’El cant dels ocells, que el passat diumenge, fa unes hores, a les 5 del matí, han sortit del violí de Vladimir Kunça, des de la tanca de la porta del Cementiri Vell de Girona. Si pareu l’orella, segur que també escolteu -per l’evident efecte màgic que té la música- la veu de Titon Frauca interpretant, una hora més tard, Damunt de tu només les flors de Frederic Mompou, des del «jardí per a la infància» del carrer del Carme de la ciutat. És molt probable que les notes d’ambdues peces s’harmonitzin amb la resta de músiques del món que també ressonen -si fem el silenci i sabem parar l’orella- en memòria dels executats, solidaris amb ells i en denúncia dels casos dels que esperen ser-ho. La vigència, allà on sigui, de la pena de mort és un crim. Rahola ho va escriure amb claredat i per això -i per la seva honestedat- va ser afusellat, en aquella hora terrible, avui fa 70 anys, complint la sentència d’un consell de guerra franquista… En els anys immediatament posteriors a aquell infaust 1939, van ser executats 582 veïns de les comarques gironines: 520 a les tàpies del Cementiri de Girona, 59 al Camp de la Bota de Barcelona, dos a Lleida i un a Saragossa, segons recull l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme, amb seu a Figueres. El pentagrama imaginari, en clau de sol que il·lumina, l’han tancat els joves de l’IES Carles Rahola amb la projecció d’un audiovisual a la porta del Seminari. Hores abans, Carme Val havia llegit Rahola: «Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar més…»