Una altra realitat que haurà d’entomar el nou bisbe de Girona, és la de la immigració. Quants habitants té la diòcesi de Girona? Segur que més de mig milió. Quants immigrants? 50.000? 100.000? Segur que en té més d’un 10% sobre la població total. I la cosa tendeix a anar creixent.

Jo visc en un barri gironí, de classe mitja-mitja i mitja alta. Almenys fa vint anys. Va ser creat a la postguerra civil, segons els mòduls de cases barates de la Falange. Era un barri bonic, amb una parròquia de nova planta, pel mig del qual hi passava un trenet, i que tenia un pont medieval, que en deien el Pont del Dimoni. En aquest barri predominaven els residents d’origen i de parla catalana. Hi havia molts jardins i horts. Als anys setanta, hom va començar a edificar d’una manera força salvatge. Van néixer els grans monstres, que eren bastiments com ruscs d’abelles. El nombre d’habitants es va triplicar en poc temps. I van començar els problemes.

El meu barri ha passat, en poc més de 10 anys, de no veure cap immigrant, a trobar-te amb una multitud d’ells: magrebins, africans subsaharians, llatinoamericans, dels balcans, romanesos, russos, paquistanesos, vietnamites, xinesos…

Prop de casa hi ha dos llocs de culte de confessions evangèliques i algun de musulmans.

Cada dia hi ha més bars, fleques, fruiteries i petites botigues d’electrodomèstics (sobretot de telèfons mòbils) regides per immigrants. Cada dia rebo, almenys, un parell de trucades que, amb el dolç accent sudamericà, m’ofereixen una línia telefònica o una línia ADSL, o llibres.

Els casaments mixtes són, cada dia, més freqüents. En 10 anys he intervingut en la tramitació d’un bon piló d’expedients matrimonials entre un espanyol i un estranger, sigui des d’en despatx parroquial, sigui des de les oficines de la Cúria diocesana.

En aquest terreny, hi ha entrat la picaresca, el frau, l’ engany i l’explotació del més pobre. I no parlo de les màfies, que falsegen i venen documents d’identitat i permisos de conduir o contractes de treball falsos a immigrants. Parlo d’uns quants casos, que tinc documentats, de casaments trucats: l’estranger paga una quantitat respectable per casar-se amb un o una del país. A partir d’aquí pot obtenir papers; fins i tot, la ciutadania. Al cap d’un temps, es divorcien i… a otra cosa, mariposa, o si te he visto, no me acuerdo.

La gent del país diu que, des que hi ha tants estrangers, han augmentat els delictes, les baralles, els crits, la violència que en diuen de gènere (i, què vol dir la violència en espècie?), els incendis provocats, els robatoris i agressions. Sovint, als voltants del parc Central i l’estació d’ autobusos i de la Renfe, hi ha altercats; fins i tot hi ha hagut algun crim. A partir de les 10 del vespre, hi ha poca gent que s’aventuri pels voltants del parc Central.

Jo no ho he pas notat, però ho diuen. I la culpa la tenen els estrangers!; aquesta és la vox populi. Això fa augmentar la xenofòbia, l’odi, el tancament. Jo mateix haig de confessar que, més d’una vegada, he mirat amb mals ulls un grup de magrebins que passaven pel meu costat cridant o escopint a terra. Certament que veig més sovint la policia pel meu barri, entrant en alguna escala on hi ha hagut problemes. Tinc ben situats (i no m’hi fico mai) alguns bars i petits restaurants on sovint hi ha trifulques.

Però no sé si això és culpa dels immigrats o de la gent del país.

Bé; tornant al començament, el nou bisbe de Girona haurà d’entomar aquesta realitat de la immigració. És un problema pastoral seriós. De la mateixa manera que els Rectors de Parròquies es troben, cada vegada més, amb infants de primera comunió o amb candidats al matrimoni sagramental que no són ni batejats, també es troben amb infants, joves i adults d’altres confessions religioses.

Molts pares d’infants de primera comunió no tenen ni idea de què vol dir ser cristià, i del compromís actiu que comporta; molts que són, pràcticament, agnòstics i alguns que han apostatat de la fe.

Les parròquies envelleixen, es depauperen. En canvi, la immigració és jove. El nou bisbe haurà d’entomar aquesta qüestió. [Memòries del Burxeta]

Quim Pla Gallart és veí del veïnat de la Rodona i gestor del bloc > Memòries del Burxeta

:: QUIM PLA
> Petita història de Santa Eugènia, 25 (la Rodona)