El 15 de març de 1939 moria afusellat a Girona Carles Rahola (Cadaqués, 1881 – Girona, 1939), gran pensador, escriptor i historiador i, per damunt de tot, un fervent enamorat de la ciutat. Durant molts anys es van silenciar els fets que van envoltar la seva detenció i posterior condemna a mort i la seva figura no va poder tenir el reconeixement que mereixia fins a finals dels anys setanta.

L’Assemblea Democràtica d’Artistes va promoure l’any 1978 la instal·lació a la Rambla de la Llibertat d’una obra denunciadora de l’horror de la pena de mort. La inscripció diu el següent: «A Carles Rahola. 1891-1939. Que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. Assemblea Democràtica d’Artistes i col·laboració de l’Ajuntament. 23 d’abril de 1978».

L’escultura que corona el monòlit representa dues dones que contemplen horroritzades alguna cosa. Aquesta escultura, la va fer Torres Monsó l’any 1959, i inicialment no tenia res a veure ni amb Carles Rahola ni amb la pena de mort. L’obra -amb què va obtenir el premi Juli González- està inspirada en l’horror que l’escultor va observar en dues dones que miraven com tallaven els arbres de la carretera de Santa Eugènia. La peça és de bronze i correspon a la reducció totèmica de la vida que va experimentar Torres Monsó en una etapa de la seva trajectòria. Darrera d’aquest conjunt s’hi van plantar un arbre i un llorer, com a símbols d’esperança i d’honor.

El 23 d’abril de 1978, per presidir els actes d’inauguració es va traslladar a Girona, per delegació del president Tarradellas, el Conseller de Cultura i Ensenyament de la Generalitat, el Sr. Pere Pi i Sunyer. Van acompanyar-lo en l’acte, l’alcalde, Ignasi de Ribot, els senadors Sunyer i Ferrer i la diputada Rosina Lajo. Eren presents al costat del monument, Ferran i Carolina, germans del difunt, i una nodrida representació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes. L’amfitrió de l’acte fou el president de l’AVRA, el Sr. Pere Ribas Culubret. El professor Joaquim Nadal i Farreras va glossar la figura i l’obra de l’homenatjat. Es va referir a la llarga llosa de silenci que ha pesat sobre Carles Rahola durant tants anys i que ara, a poc a poc, gràcies a una ambient de reconciliació, ha estat possible desagreujar. Va parlar dels treballs històrics de Rahola en relació amb la Girona del XIX, i va assenyalar la preocupació de Rahola per la seva ciutat en un desig de fer-la més justa, noble i habitable. Per últim va sintetitzar les virtuts que van ornar la vida de Carles Rahola: «feta de tolerància, de respecte a la llibertat i de fidelitat a les seves idees»; «precisament per aquesta fidelitat va caure víctima de la intolerància i de la incomprensió i per això també, per subscriure-les plenament crec arribat el moment d’assumir el que es diu al peu del monument».

Al final de l’acte va intervenir el senyor Pi i Sunyer que va dir que «Rahola havia representat el signe de la voluntat lliure de Catalunya davant dels totalitarismes opressors del país» i que «havia marcat un camí de fidelitat a tots els catalans, però que també havia assenyalat el camí del diàleg i la comprensió».

En aquella mateixa data es va instituir dipositar flors al monument i molts gironins van dur-hi roses i clavells. [Especial Onze de Setembre · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol
és professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’IES Santa Eugènia de Ter
i coautor del llibre IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines
[Text facilitat per l’autor i publicat en l’Especial Onze de Setembre del Diari de Girona]