Aquest primer text que inaugura la meva futura baixada setmanal a l’infern, a mena de diabòlica, per allò d’El Dimoni, òpera prima, serà una mica especial. Primer pels nervis del debut. També per la necessitat d’agradar, d’enamorar com dirien a Nicaragua, de commoure i d’interessar a la gent que segueix el nostre periòdic-e eugenial. Però, sobretot, per la necessària declaració d’intencions que es suposa cal explicitar avui a mena de còmplice orientació dirigida a les potencials lectores.

Començo per les intencions…

Voldria que els meus futurs textos s’envoltin sempre de bones amistats: la passió, la ironia, la crítica, el compromís, l’afecte, la lluita, la utopia, l’esperança, la insubmissió… Voldria escriure acompanyat del silenci nu, de la ràbia, del patiment i del dolor, acumulats per les més de 630.000 persones aturades a casa nostra, la majoria joves, i molt especialment, de les més de 200.000 que no cobren cap prestació ni subsidi de cap mena. I, per extensió, voldria caminar amb cada paraula molt a prop de la gent treballadora oprimida d’aquí i d’arreu que no volen ni necessiten rescats dels mercats sinó justícia, llibertat i solidaritat internacionalista. Voldria fer meva aquella veritat elemental que ens recorda el pedagog revolucionari Paulo Freire “no hi ha canvi sense somni, com no hi ha somni sense esperança” i voldria escriure per estimular els somnis i les lluites i educar la esperança. Voldria escriure per lluitar decididament per l’eradicació dels analfabetismes, començant pel més estès i perniciós: l’analfabetisme polític. I per eradicar l’analfabetisme polític escriure per rescatar la memòria històrica de la nostra gent: recordant, per exemple, que l’esquerra sindical, política i cultural ha deixat passar com si res la celebració del cinquantenari de la vaga de la mineria asturiana de 1962, segurament el fet històric desencadenant de la fi de la dictadura franquista i, sens dubte, la major victòria de la classe obrera de l’Estat espanyol de la segona meitat del segle XX. Voldria també decidir si escric les xuletes (sóc tan ingenu que mai he copiat en un examen) ara que començo el repàs abans dels exàmens finals…

Confio en sortir-me’n i que m’ajudeu a no cremar-me gaire en aquestes terres/hortes dominades pel Dimoni. I com que no vull fer d’aquesta òpera prima una italiana opera in musica o -pitjor- una vulgar opereta, derivada com sempre de l’opera buffa o còmica, com la que vol muntar el nostre alcalde a la nova fàbrica Marfà dedicant una pasta gansa a uns cursos privats de formació universitària de tema musical; com no vull sentir xiulets ja en aquestes primeres lletres ho deixo aquí, doncs, i fins a la propera setmana.

Sebas Parra és veí de la Marfà de Santa Eugènia de Ter