I, enamorats per aquella Revolució Sandinista que va fer de l’educació un dels seus pilars (Educación es Revolución era una de les consignes de l’època revolucionària) fent el primer pas amb una mobilització nacional extraordinària a favor de l’alfabetització (1980, Cruzada Nacional de Alfabetización) i còmplices fidels dels esforços intensos i continuats del poble ensenyant i aprenent a llegir i escriure la paraula i el món, necessitàvem registrar, construir memòria i compartir aquesta font d’afecte i d’ensenyances que ha fet possible l’actual Nicaragua Territori Lliure d’Analfabetisme. Així neix la idea de realitzar aquest documental que ha volgut registrar la mirada i la memòria del poble i fer-li un sentit reconeixement per no haver parat ni un moment fins a veure complert, després de derrocar al dictador Somoza i recuperar la llibertat, el seu segon somni: l’alfabetització.

«La Pedagogia de l’Amor»

Nicaragua és un paradigma en matèria d’alfabetització i educació popular. No coneixem cap altre país tan generós i sensible a l’hora de lluitar contra l’analfabetisme, a l’hora d’entendre la unitat dels components del binomi alfabetització-desenvolupament, a l’hora d’integrar l’alfabetització, la producció, la salut preventiva i la defensa del medi ambient, a l’hora de mobilitzar i fer participar el jovent “para -en paraules de Orlando Pineda [FOTOS]- darlo todo sin esperar nada a cambio”… ni coneixem altre model pedagògic on “sólo el pueblo educa al pueblo” partint de la realitat, del llenguatge, dels interessos, de les necessitats, de les aspiracions, dels valors, dels somnis del mateix poble. Aquesta pedagogia del fang, de la suor, de les llàgrimes, de les esperances que envolten la gent del camp nicaragüenc, la Pedagogia del Amor, ha marcat la Història Social, i la Història de l’Educació, d’aquest país i encara ens mostra exemples commovedors.

Una tarda a l’Hospital Roberto Huembes de Managua

31 de juliol, 12.30 del migdia. Sala plena de gom a gom de personal sanitari i treballadores de l’Hospital Roberto Huembes que acaben de fer la seva jornada laboral i, sense dinar, venen a la projecció del documental. Tinc temps per mirar les cares, els ulls d’uns homes i unes dones que van ser brigadistes al 80, que van participar activament a les tasques revolucionàries, al costat de joves facilitadors i facilitadores que participen en una experiència única a Nicaragua i arreu: alfabetitzen als companys de treball i personal internat que no saben llegir i escriure. Les paraules finals, de la direcció de l’Hospital i d’altres, no es poden explicar aquí però deixen clar que volen declarar aquest Hospital primer, els Hospitals de Managua després i finalment els Hospitals i Centres de Salut de tota Nicaragua Territoris Lliures d’Analfabetisme. Vam platicar fins a la nit: us imagineu que sentíem escoltant un facilitador que havia ensenyat a llegir i escriure una malalta terminal?

Deixeu-me que digui que vaig trobar a faltar molt, moltíssim, per diferents motius, a dues persones: en Ramon Macaya i la Pilar Parra. Ramon, Pilar, lector o lectora d’aquestes ratlles: recordeu les paraules del poeta: “En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca” i continueu, si us plau, lluitant per un nou món possible.

Sebas Parra és veí de la Marfà de Santa Eugènia de Ter i corresponsal d’eldimoni.com a Nicaragua