En una ciutat mil·lenària com Girona és normal que al llarg de la seva història s’hi donin llistes de disbarats urbanístics, arquitectònics, municipals. La ciutadania acaba assumint a còpia d’anys les gatades dels governants. Tot i això, alguns d’aquests errors són molt lamentables i han deixat petjada, mala petjada, en la història, però sobretot en l’ànim de la ciutadania.

La destrucció de les muralles i baluards -al sud i a l’oest- que tan alegrement van dur a terme els nostres avantpassats a començaments dels segle XX, amb festes i commemoracions de tota mena, va ser un error. Si no s’hagués perpetrat, tindríem avui, juntament amb els panys i les torres nord i est, un conjunt emmurallat absolutament únic i envejable. Tindríem un circuit urbà incomparable i una ciutat a l’estil de Carcassona, i a més, autèntica. Tirar a terra murs i fortificacions, ni que sigui per airejar els barris, per fer-los més saludables -que és l’única opció digna; la de l’especulació urbanística ja s’ha vist la ciutat que ens ha deixat- és un fet que requereix una visió ampla, històrica i meditada. No es va tenir i es va fer malbé, irreparablement, patrimoni històric comú de tots els gironins i gironines.

Va ser una pèssima idea tirar a terra la plaça de toros de Santa Eugènia de Ter. No només pel que té d’injust amb la història del recinte -s’hi havien fet concerts, mítings, aplecs de sardanes, festivals de circ, pel·lícules i toros-; sinó sobretot pel malbaratament d’un espai idoni, a l’aire lliure, per a la celebració present i futura de tota mena d’actes. Descartats els festivals taurins, que per llei catalana estan interdits en tot el territori autonòmic, queden mil usos per fer i desfer. La pressa i la barroeria política van malmetre fa ben pocs anys moltes opcions de futur. Si hom pensa en Les Arenes de Barcelona, a tocar de la plaça Espanya, li agafa un no sé què de ràbia i de mala llet.

La construcció de la variant de la N-II per la vall de Sant Daniel és un altre dels disbarats executats al terme de Girona. El dia de la inauguració, el ministre Josep Borrell va dir que la variant naixia petita. Hi ha hagut molts accidents, massa accidents, per petita i perillosa. Els efectes estètics són greus, com una línia de calç damunt la gespa d’un camp verd. Però els efectes ecològics són demolidors. Ni fonts, ni rius han rajat amb regularitat. Al final, com tothom sap, la variant va amb l’autopista i funciona de nassos. Aquesta setmana que ve s’inaugura. La variant que tanta terra i enrenou ha mogut és avui una simple ronda que ordena el trànsit de l’est de la ciutat, ara, a més, sense camions.

La pregunta és: ha valgut la pena la variant? Estem satisfets de com s’ha fet malbé un racó molt estimat dels gironins -vagin a la Font dels Lleons i opinin- per tan poca cosa, per, de fet, no voler escoltar el que deia la majoria?

Canalitzar i clavegueritzar el riu Güell ha estat una pífia. Treure del centre hospitals i clíniques, també. Les naus industrials al nord i al sud de la ciutat són un nyap impresentable. Fer rectes les escales de Sant Domènec va ser una relliscada notable. Posar el fanal de la plaça del Vi i treure’l -9.000 € en total- ens fa provincians i ridículs. Jugar al gat i a la rata amb el Pont del Dimoni ha estat despectiu per a un poble i els seus veïns. Carregar-se el trencadís d’Emília Xargay al carrer Remences / Santa Eugènia va ser vergonyós. Comprar per un milió dos-cents mil € i abandonar el xalet Tarrús hauria de veure’s en un jutjat de responsabilitats polítiques. Que l’AVE no pari a l’aeroport i per pur caprici de nous rics s’hagi carregat el Parc Central també té delicte… L’expiació socialista de tanta marrada va per llarg.

El govern de CiU, pobret i alegret, no fa tantes errades perquè en els temps que corren pot fer molt menys, però es va destapant: contractar trens per a una manifestació parcial, no aclarir-se al Parc Central, treure la L-11 del centre, tenir i defensar l’hospital de referència en precari… [El Nas de la Bruixa · Diari de Girona]

Jordi Vilamitjana i Pujol és professor de llengua i literatura catalanes a l’INS de Santa Eugènia de Ter

i coautor del llibre, entre altres, IFP Sant Narcís 1952-1997: 45 anys de Formació Professional a les comarques gironines