Quatre pobles en un segle (1862-1963): el llibre de Fires d’enguany repassa una de les efemèrides més importants d’aquest any: el 50è aniversari de les annexions dels antics municipis de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter a la ciutat de Girona. El seu autor, Manel Mesquita, vol posar aquests actuals barris en el mapa i donar-los un “nou relat”, tot posant de relleu la seva història i personalitat.

Girona ha commemorat enguany el 50è aniversari de l’annexió dels antics pobles de Palau-sacosta, Sant Daniel i Santa Eugènia de Ter. Una efemèride que no ha estat exempta de polèmica, ja que els tres pobles van ser annexionats per força durant el franquisme (el 30 de juny de 1963), de manera que molts dels seus veïns pensaven que n’havien sortit perjudicats i hi havia recels a l’hora de parlar de celebració. Finalment, l’Ajuntament de Girona va aprovar una moció de desgreuge i en els darrers mesos s’han celebrat diferents actes i hi ha hagut una exposició itinerant. Ara, aprofitant les Fires, el consistori ha editat el llibre Quatre pobles en un segle (1862-1963), on Manel Mesquita fa un “nou relat” de la trajectòria d’aquests actuals barris i en reivindica la història. “L’urbanisme ha fet molts de canvis, perquè han passat 50 anys, dels quals bona part van ser sota la dictadura, però des del punt de vida associatiu, encara hi ha un sentiment de pertanyença a Palau, Sant Daniel i Santa Eugènia que potser no es troba en altres barris de la ciutat”, explica l’autor del volum.

El llibre es remunta a l’any 1862. El motiu? Va ser quan va arribar el tren a Girona, de manera que va convertir en una data clau. Pocs anys més tard s’enderrocava part de la muralla, de manera que, recorda Mesquita, “Girona es va trobar amb tot el pla al seu voltant”. I tenint en compte que era una de les capitals de província més petites d’Espanya, amb només 7,18 km², Girona necessitava expandir-se. Així doncs, el primer intent d’annexionar Santa Eugènia es va produir l’any 1867, i en els anys següents se’n produirien molts més. Per tant, l’annexió no va ser un desig exclusiu del franquisme, sinó que aquesta idea ja havia plantejada molt abans. Per exemple, indica Mesquita, ja en va parlar l’editor Joaquim Pla i Cargol al suplement de Fires d’El Autonomista l’any 1928, en un article titulat Girona futura, i també el periodista Carles Rahola al llibre La ciutat de Girona (1929). Aquesta és la primera part del llibre: un recorregut per les diferents propostes d’annexió que no van arribar a bon port.

Tot seguit, el llibre fa una cronologia dels tres antics municipis, per tal de posar-los al mapa. “No estem parlant de barris nascuts al segle XX, sinó que són pobles d’una trajectòria molt llarga”, assenyala Mesquita.

La tercera part del volum se centra en les al·legacions presentades pels tres municipis en contra de l’annexió, totes fetes per advocats i erudits de reconegut prestigi: Ramon Congost i Horta (Palau-sacosta), Lluís Marquès i Carbó (Sant Daniel) i Josep Maria Pi i Sunyer (Santa Eugènia de Ter). Entre les seves propostes destacava la de crear una mancomunitat de municipis, d’una manera molt similar a la que Josep Maria de Porcioles va fer a l’hora de crear la Gran Barcelona. “Aquí no es va fer així perquè hi havia una tendència a favor d’annexionar tots els pobles de l’entorn, fins i tot es parlava d’Aiguaviva, Celrà, Salt, Sant Gregori, Sarrià de Ter, Vilablareix”, recorda Mesquita. “Tot això era una necessitat d’espai, per engrandir el terme municipal, però també ideològica, amb la voluntat de ser una capital gran (la Gran Girona) que pogués arribar, donat al cas, als 400.000 habitants”, indica.

Finalment, la quarta part del llibre recull les respostes de les administracions locals: la de la Diputació i l’Ajuntament de Girona, que van rebutjar qualsevol tipus d’al·legació, i la de la Secció Provincial d’Administració Local, que ho va posar més en dubte. El volum també inclou, finalment, un text del palauenc Joan Corney i un poema del danielenc Joan Camós, i un diccionari bàsic.

Sigui com sigui, el resultat és que els pobles van acabar essent annexionats. Segons Mesquita, aquest mig segle que ha transcorregut ha fet que el seu urbanisme canviï substancialment, però creu que es manté viu l’esperit associatiu: “Encara hi ha un sentiment d’identitat, tot i que hagin passat 50 anys”, indica.