Déu n’hi do els espetecs que va produir la intervenció del lehendakari Ibarretxe a la sessió de les Corts on li van tombar, el PSOE i el PP de bracet, la seva proposta de reforma de l’Estatut de Gernika, coneguda com a Pla Ibarretxe…! Alguns dels escarafalls amb què van rebre el projecte del president basc els màxims mandataris dels dos grans partits estatals mereixen una repassadeta, especialment els de Mariano Rajoy, que li va quedar la boqueta més rodona que mai de tant dir que no: ¡No a todo!, va venir a dir, en resum, el nou paladí del PP. Però va dir més coses:

– Va tirar, per exemple, novament del peculiar silogisme, ja exhibit a tort i a dret anteriorment, segons el qual ETA vol la independència del País Basc, el PNB també; per tant, si volen el mateix, ETA i el PNB són la mateixa cosa. D’acord amb aquesta manera tan curiosa de raonar, un lladre i un honrat empresari, per exemple, serien el mateix, ja que tots dos volen guanyar diners, amb la seva activitat, oi? I portant-ho al seu terreny: si Franco i el seu règim feixista perseguien –i de quina manera!- la famosa unidad de España, vol dir que els que encara ara pretenen el mateix objectiu, i al capdavant de tots el PP, són també franquistes, o feixistes?

– Si fuera por mi, va dir el doctor No, este debate no se hubiera celebrado. No en dubtem pas. Però no havíem quedat que es podia parlar de tot, si ETA deixava les armes? Doncs es veu que no: el mateix MariaNO ens ho va aclarir, en un comentari addicional: Primero que ETA deje las armas, y después… ya veremos. És a dir: allà on vaig dir dic, dic Dídac, i vosaltres tontos de creure-us-ho…! La tercera perla cultivada del doctor Mariano va ser l’avís que, en cas que això anés endavant, las víctimas del terrorismo habrán muerto en balde: ¿estava dient, doncs, que les víctimes del terrorisme fins ara no havien mort en va, és a dir, que algú en treia un rendiment polític?

– De meitats i cinquantes per cent: aquests dies més que mai, els unionistes espanyols no s’han cansat de dir i repetir que el pla Ibarretxe divideix el país (basc) en dos, i que això no pot ser. És a dir, no pot ser que, en el marc d’un possible referèndum democràtic, el presumible quasi cinquanta per cent suposadament unionista s’hagi de doblegar a la voluntat del cinquanta per cent més u separatista, o partidari de la sobirania basca. Però si aquest 50 + 1 no ha sortit de cop i volta com un xampinyó a l’ombra del Pla Ibarretxe, ja hi devia ser abans, no?, i fins ara, per tant, devia ser sotmès a la voluntat de l’altra meitat, imposada no pas precisament per mètodes democràtics, i no pas nascuts tampoc espontàniament a la terra basca, sinó vinguts de fora… Però ves per on, aquesta imposició sí que era tolerable, oi?

– Més sobre voluntats populars: ¿estarien d’acord ells, els castellanoespanyols, que ho haguessin de decidir tots els europeus, i no solament els espanyols, si estan d’acord o no que el País Basc i Catalunya fossin nous països europeus, independents de l’Estat espanyol?

– De pancartes i pancartistes: en el partit Sevilla-Barça lluïa una pancarta a la grada que deia Si no sois españoles, qué haceis aquí?. Bona pregunta, sevillans. La resposta és fàcil: Som aquí no pas perquè ens hi hagin convidat, sinó perquè ens hi obliguen. I la pregunta de rebot és aquesta: Si som, sobretot els catalans, que en això ens emportem la palma (del martiri), tan nefastos, tan insolidaris, tan interessats, tan lladres, tan nostres i tan poc espanyols, al capdavall, ¿per què no expulsen Catalunya d’Espanya, d’una vegada?

– En JL Rodríguez Zapatero va dir al lehendakari: Si vivim junts, hem de decidir junts. Però el senyor ZP bé deu haver sentit parlar d’unions forçades, d’unions contra natura, d’unions de conveniència, d’unions errònies…, i que tanmateix cap d’elles no és per sempre: que hi ha una cosa que se’n diu divorci, que en definitiva afirma i confirma que les unions han de ser lliurement acceptades per les dues parts. El president basc li va haver de recordar que la Constitució, convertida en el text sagrat dels unionistes espanyols, existeix perquè abans existia el País Basc, i no pas al revés, i en un altre context el moderadíssim president Maragall va puntualitzar que l’autonomia a Catalunya no ens la van donar, sinó que ens la van reconèixer.

I una altra de pancartes, per acabar: si els fanàtics del NO a todo ara ens venen amb tant d’entusiasme l’eslògan del SÍ a la Constitució europea, per què deu ser?

Txascarrillo de Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, publicat a la revista La Farga de Salt
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]