Aquests darrers dies previs a Sant Jordi he assistit a tres presentacions de llibres a la meva ciutat immortal.

Anem a per la primera, amb molta gent, a la sala La Planeta; “el todo Gerona” o -ara- “el tot Girona”. Pel que fa a la fauna política hi havia votants des de Conveniència i Desunió (perdó, CiU) fins a nadalistes convençuts (socialistoides), tot i que segurament cap de l’esquerra local, si és que existeix… també hi havien excapellans… i potser més d’un opusdeista, no oblidem que Girona és una ciutat manada pels de l’Obra. Estava asseguda al meu costat esquerra una exalcaldessa i, a la meva dreta, hi havia un alcalde que fa trenta o més anys és el batlle d’un poble proper a la ciutat dels quatre rius. L’autor del llibre, després de dir que el seu treball no deixava de ser una crònica dels seus vint-i-cinc anys en el periodisme local, va exclamar que calia vigilar que no ens tornin a prendre la llibertat… L’home sempre ha navegat segur “sabiendo nadar y guardar la ropa”… no cal que pateixi… a més, ell sempre ha estat al costat del poder, tal com en castellà es diu “a quién buen árbol se arrima, buena sombra le cobija”. Als dos alcaldes, presentadors del llibre, els hi dedico el meu comiat del present article.

La segona presentació va tenir lloc a l’Auditori Viader de la Casa de cultura Bisbe Lorenzana de Girona. Es presentava un poemari, que segons la seva autora va dir, vaig ser jo qui la va inspirar per dues de les seves poesies incloses al llibre. Va explicar que el moment de la inspiració va ser quan nosaltres dos passejàvem pel Barri Vell gironí… El presentador de l’acte, ja que també hi havia presentador, se li va escapar de dir que no és cap menyspreu dir que l’autora no té estudis superiors, ja que és una “triste fregona”. Home!, vaig pensar, Cervantes, el geni de la literatura novel·lesca, va intitular una obra seva La ilustre fregona… Si la poetessa m’hagués acostat el micro quan la seva cita a la meva persona, jo hagués dit el que penso de sempre, tot semiparafrasejant Josep Pla: “No sóc més que un pur i simple habitant d’aquesta ciutat emmurallada (encara ara), un místic que havia estat sofisticat per la ‘cultureta gironina'”. Li hagués afegit que “tu i jo sempre hem anat per lliure” i no tenim el caliu polític d’altres… encara que -afegiria- no ens feia cap falta.

El tercer llibre presentat va tenir lloc a una botiga de discs al carrer de la Barca, també de Girona, un carrer carregat d’història. Hi va haver unes actuacions dutes a terme dalt d’un empostissat al bell mig del carrer. Va cantar Sicran (Narcís). Va agrair la presència dels seus dos pares presents a l’acte: un, el musical (influència del grup Kitsch, de Banyoles), l’altre el biològic, dedicant-los la cançó ¿Y ahora qué?, de La Polla Récords. Com sigui que el temasso es va dedicar a la meva persona, ara ho faig a la recíproca a tots els assistents a la primera presentació, la de l’olor de multitudes políticas, tal com he anunciat al primer moment. Recordem el text, que és tant vigent: “Toda la vida comiéndome el coco pero ya veis que os sirve de poco, no habéis conseguido prepararme para poder manipularme. ¿Ahora qué?, ¿ahora qué?, ¿ahora qué me vais a hacer?… No podéis hacer nada contra mí, queréis anularme pero yo estoy muerto y sabéis que un muerto no puede morir. ¿Ahora qué?, ¿ahora qué?…”

I és que un va evolucionant, no involucionant, i va coneixent massa tot el personal.

Quim Torra i Roura és veí de Santa Eugènia de Ter i col·laborador d’eldimoni.com