L’ambaixada i el consolat van obrir les portes dilluns -4 de gener-. Ens havien advertit que havíem de ser presents a la porta de l’ambaixada a primera hora del matí (8 h), ja que calculaven que hi hauria una gran massa de gent intentant saber quina solució els proporcionava l’ambaixada respecte al fenomen AirComet. Així, a les 8 del matí, els meus pares i jo ens trobàvem davant l’ambaixada espanyola al Perú. Allí, un policia ens indicà que havíem d’anar al consolat. Un cop arribats al consolat, ens entregaren uns papers que havíem d’omplir, i ens digueren que fins a 2/4 d’11 no els podíem entregar. Quan veiérem els papers ens vam adonar que no eren res més que una denúncia cap a AirComet (pur tràmit burocràtic). Foment no proporcionava cap tipus d’alternativa ni cap tipus d’ajuda. En el document adjunt es pot veure la carta de presentació inicial que ens donaren al consolat.

Així, vàrem omplir els papers i ens passàrem tres hores esperant. En aquestes tres hores vam poder veure les persones que es trobaven davant del consolat espanyol en la mateixa situació que nosaltres. Si us he de ser sincera, a part de nosaltres i una noia de Toledo, la resta de persones eren peruanes. Tots els catalans i espanyols que havien viatjat al Perú i s’havien trobat al mig dels aldarulls que s’havien produït davant l’ambaixada espanyola feia dues setmanes s’havien espavilat a buscar bitllets d’avió i tornar ràpidament cap al país.

Estiguérem parlant amb diverses persones peruanes que estaven com nosaltres i totes ens deien el mateix: que les companyies aèries no tenien cap vergonya, ja què sempre es proclamaven en concurs de creditors en èpoques de màxim moviment migratori (com ara el Nadal) i que aquestes companyies que tancaven, eren companyies que tenien molts vols els països sud-americans.

Quan vaig ser conscient d’aquestes últimes paraules, vaig veure les coses molt diferents. Ja no estàvem parlant de la fallida d’una companyia sinó d’una estafa!

Quan va fer fallida AirMadrid, va ser al Nadal, i la majoria dels seus vols eren a països llatinoamericans. I AirComet ha utilitzat el mateix modus operandi. No són res més que una colla de capitalistes sense escrúpols. Llavors, va ser quan ens van començar a arribar notícies sobre els dirigents d’AirComet. Que si el president d’AirComet era el president del grup Marsans, que AirComet va absorbir els vols d’AirMadrid quan aquest va fer fallida, que el jutge anglès que havia embargat els avions d’AirComet li havia ofert a la companyia continuar amb les operacions aèries fins passat Nadal i el president d’AirComet ho havia denegat, etc.

Com poden ser les persones tan cruels?

Aquestes estafes no les feien a persones riques, les feien a persones amb baixa capacitat adquisitiva que estalviaven durant anys per tal de reunir els diners. I no només això. Com que aquestes persones que compraven els bitllets no tenien més diners, no tenien recursos per comprar d’altres bitllets ni per presentar una demanda contra la companyia. En fi, que estava tot meticulosament planejat per absorbir fins l’últim euro dels pobres peruans que viatjaven a casa per veure la seva família.

Però tornant als fets

Un cop passaren les tres interminables hores, a la fi vàrem poder entrar al consolat, on només ens van certificar l’entrada de la denúncia i ens van indicar on eren les oficines d’Iberia (aconsellant-nos que ens hi dirigíssim per tal de comprar els bitllets econòmics).

Indignats per la poca informació que havíem rebut ens vam dirigir cap a l’ambaixada, on només buscàvem poder parlamentar amb algun funcionari. A la porta de l’ambaixada ens va rebre un policia nacional espanyol que amb dolces paraules ens va negar l’entrada de l’ambaixada i ens va demanar que marxéssim. Amb passaport en mà, un policia va negar a uns eugeniencs l’entrada a l’ambaixada! La tossuda de la meva mare va intentar convèncer al policia, durant mitja hora, que només demanàvem, com a conciutadans espanyols, que un funcionari de l’ambaixada espanyola al Perú ens atengués a l’interior d’aquesta. I el policia, amb mig cos dins l’ambaixada i mig cos fora, aguantant la porta, ens deia que no podia fer res. No volíem reclamar res! Només volíem exposar el nostre cas i que se’ns escoltés. En comptes d’això, vam ser rebutjats a la porta de l’ambaixada per un policia flanquejat per dos guàrdies de seguretat que portaven metralletes en mà. I així és com ens protegeix el nostre govern? Quan el propi país et rebutja, un es planteja si realment val la pena considerar que s’hi pertany.

Ha fet més per a mi aquella que es considera una Comunitat autònoma amb aires de grandesa que no pas el país que l’envolta.

Indignats és una adjectiu massa fluix per designar el nostre estat anímic en aquell moment. Ja no sabíem que fer. Ens vam dirigir a les oficines d’Iberia per tal de fer quelcom. Després d’esperar 45 minuts (hi havia una cua d’una cinquantena de persones afectades per AirComet esperant trobar uns bitllets econòmics per tornar a Espanya), vam poder accedir a les oficines. Un bitllet de 700 € per al dia 23 de gener. Però s’han tornat bojos? I això n’hi diuen bitllet econòmic?

I aquí, senyors i senyores, veiem com l’estafa es queda curta i tot plegat es converteix en un atracament! Les altres companyies aèries que tenien rutes similars a les d’AirComet havien aprofitat el tancament del grup per tal de fer més diners.

Vam sortir d’aquelles oficines, i personalment, amb una ràbia continguda. Com podia ser que la gent fos tan poc empàtica i tan poc solidaria?

Durant tota la tarda el meu pare es va estar movent i no es va desenganxar de la pantalla de l’ordinador, intentant trobar una solució al problema. Perquè clar, ja no només era una qüestió de diners, sinó de temps. La meva mare començava a treballar el dia 11, el meu pare el 7 i jo el 8 començava classes a l’IES Santa Eugènia.

Sí, potser pensareu que en una situació com aquesta no et poden dir res. Però i després a la tornada? Entre el dia 8 de gener i el dia 23 (que és quan ens proposava tornar Iberia) jo tinc 6 exàmens, he d’entregar 4 treballs i el dia 20 de gener tinc l’exposició oral del treball de recerca. Per tant, o tornàvem abans del 10 de gener o perdia una part del segon trimestre.

Finalment, el meu pare va trobar l’oferta més barata a 1.100 € per cap, marxant el 7 de gener a les 24 h de Lima i fent escala a Nova York i Amsterdam, arribant a les 9 del matí del dia 9 de gener a Barcelona.

El que ens quedava de dignitat s’havia esvaït

Empesos per la ignorància rebuda per part de l’ambaixada i per les necessitats laborals i del curs escolar havíem comprat uns bitllets de tornada que ens havien costat poc menys que els bitllets d’anada i tornada comprats a AirComet. Però el pitjor no és això, el pitjor és saber, més tard, que mentre els presidents de les companyies aèries es van fent rics amb les desgràcies dels altres, els teus pares han comprat aquests bitllets amb els diners que portaven estalviant, durant molt de temps, per tal de poder-te pagar la universitat.

Avui marxem del país. I aquest viatge el podria resumir en tres apartats: Perú és un país màgic, bell i impactant; degut al poc control que té el govern espanyol de les grans empreses del sector servei, el rics cada dia seran més rics gràcies als diners de la resta de la població; i realment, quan una persona té problemes, els amics surten de tot arreu, i això s’agraeix.

Gràcies a tots els que heu difós el nostre missatge, gràcies a tots els que ens heu ajudat (encara que només fos reenviant el correu-e) i -finalment- gràcies a tots aquells que hagueu pensat en nosaltres.

Les coses no quedaran així. Per molt que els grans capitalistes sempre se n’acabin deslliurant, les coses no quedaran així. El poble, unit, té més força que qualsevol moneda.

Clàudia Ballester i Freixas és alumna de 2n de Batxillerat de l’IES Santa Eugènia,
escriu des de Perú per a eldimoni.com/elsmilipico

:: CLÀUDIA BALLESTER ESCRIU DES DE PERÚ (1)
> Eugeniencs afectats d’AirComet: solidaritat!

:: DIARI DE GIRONA [10·01·2010]
> La família gironina retinguda al Perú arriba a casa amb 6 dies de retard