El castellà, també conegut com a espanyol (suposadament perquè és la llengua pròpia d’Espanya, que suposadament seria -perquè ningú sap dir què cosa és, exactament- el territori on es parla espanyol…), és ara mateix una més de les més de 300 llengües que es parlen a Catalunya, portades al nostre país per successives onades d’immigrats. I per tant mereix el mateix respecte que totes les altres; però, si més no a nivell individual, tampoc té per què despertar més interès o més simpaties que les altres. Que sigui percebuda com a llengua preferent o no i que algú la vulgui adoptar com a tal és una qüestió personal de l’interessat. (En canvi, poder-ne prescindir ja és més difícil…).

Concepte de ‘llengua important’

Tots els imperialistes han tingut clar que la lengua es la compañera del Imperio. El mateix Goering, un fanàtic d’aquesta mania, vaticinava llarga i extensa vida a l’alemany, que, essent segons ell la millor llengua que mai havia existit, havia de ser necessàriament la llengua oficial del Reich dels 1.000 anys, és a dir, de tot Europa… És natural que anant dalt d’un gros elefant et pensis que el món és teu, però això no vol pas dir que sigui veritat.

Valors naturistes

La biodiversitat no és pas un concepte tancat al zoo, ni s’acaba als llibres sobre la flora i la fauna del planeta, ni és una faula per explicar als nens, ni és només allò que divulguen els documentals de sobretaula de la BBC que tant agraden a l’exfiscal Fungairiño… Aquest i tots els altres terminators de les llengües petites que hi ha al món, que ells troben molestoses i grotesques, fins al punt que només voldrien veure-hi la seva i tres o quatre més, ¿trobarien normal que a la natura els grans depredadors exterminessin la resta d’animals i que es quedessin sols? A la natura, lleons, orques i balenes, i quatre elefants de mostra; a la societat humana, l’anglès, el castellà i el xinès, i potser el francès, i prou: així tot seria més fàcil, segur…

‘Llengua útil’

Si el concepte prioritari a l’hora de donar valor a una llengua (això els qui són capaços de suposar que pugui haver-n’hi alguna que no en tingui per ella mateixa, de valor) és la utilitat, ¿com és que no ha funcionat –i que ells tampoc la reivindiquen- una llengua cent per cent funcional, utilitària i universal com és l’esperanto?

Concepte de reciprocitat

Aquella aberració que va escriure en portada un diari espanyol, como en tiempos de Franco pero al revés, referint-se a una presumpta persecució (!) del castellà avui a Catalunya i que han anat repetint com un eco enfadós els diferents peons de la dreta espanyola, fins a la patètica versió nostrada dels taxidermistes màrtirs i malgrat tot ciutadans de Catalunya (a veure si un dia d’aquests els hi paguen un bocata de calamars, pels serveis prestats, que ja va sent hora, caram!), tindria raó de ser -i per tant ja no seria una aberració- si complís el principi de reciprocitat: com en temps de Franco però al revés seria el cas que el català fos imposat a la Resta d’Espanya per la força de les armes, que els nens i joves espanyols (d’allà, d’Espanya) fossin obligats a estudiar en català, que tots els canals de comunicació, premsa, ràdios i TV, tot el comerç i la indústria, tota la burocràcia, tota la funció pública, incloent-hi l’exèrcit i les forces d’ordre públic, la justícia, etc, etc.. tinguessin com a única llengua vehicular el català, i que el castellà es veiés relegat a la intimitat familiar, a l’àmbit d’uns quants aplecs del xotis ballats en semiclandestinitat i a uns innocents i innocus premis de poesia cervantina anuals… D’això se’n diu efecte mirall, i és ben fàcil de comprovar. Una altra cosa és que algú amb el mirall sigui capaç de fer-hi la rateta i tota mena d’il·lusions òptiques per enganyar els badocs.

Concepte ‘organisme públic’

Radio Nacional de España (RNE 1, 2, 3, 4 i 5), com a ràdio pública que és, no emet publicitat, mentre que Catalunya Ràdio, que també és una ràdio pública, i nacional de Catalunya, però que radia només per al Principat (i altres terres catalanoparlants que s’han espavilat pel seu compte amb els repetidors) sí que n’inclou, de publicitat d’empreses privades. La diferència de criteri deu respondre a la vella filosofia mesetària: si los catalanes quieren algo, que se lo paguen. Els catalans també sufraguem una bona part (tot, en realitat) del pressupost de 60 milions € anuals de l’Instituto Cervantes, que es preocupa únicament i exclusiva de la salut del castellà, i prou feina que té, pobrot…; la nostra, de feina, és únicament i exclusivament pagar la seva.

Concepte ‘300 millones’ (que ara ja deuen ser un bon escaig)

Amb un auditori com aquest, queda clar que la llengua castellana ha tingut un èxit brutal (l’adjectiu no és pas innocent). Però la pregunta és: si són tanta colla, per què nassos en volen més? Els hi ve de 9 o 10 milions de fidels més o menys? Per què no ens deixen en pau, als rústics habitants del quadrant nord-est peninsular, amb la nostra rústica llengua catalana?

Concepte ‘dificultat d’aprenentatge’

Alguns marrecs de les escoles catalanes, obligats per llei a usar la llengua del país a les aules, es queixen que el català és molt difícil d’aprendre, com s’ha vist repetidament amb els percentatges d’aprovats de les proves de selectivitat. Difícil?, en comparació amb quina altra llengua? Amb el francès no, perquè el seu nivell de complicació és molt més elevat, però a més ja fa temps que ha deixat de ser l’idioma estranger per excel·lència. L’anglès tampoc, perquè s’hi afegeix la dificultat de no ser una llengua romànica. Aleshores deu ser difícil comparat amb el castellà, que resulta, doncs, que ultra ser una llengua de cultura, és un idioma que mola, perquè a més de ser guai és fàcil d’aprendre (potser és per això que l’ha après tanta gent?)… Les protestes d’aquests ninyatos em recorden en Carlos Segarra, el cantant d’un grup barceloní de nom Los Rebeldes, que va dir que el català no anava bé per fer rock… A banda que és molt temerari suposar que coses com Mi generación o Mediterráneo siguin rock’n’roll, fa riure que el comentari vingui d’un grup que anessin de rebels (sudistes, però). De ‘Rebeldes’ com aquests, que me’n donin uns quants grapats!, devien pensar certs polítics que manaven en aquell moment al govern de l’Estat…

Al capdavall de tot, em queda un dubte: si l’atracció evident d’aquesta vigorosa llengua no deu ser simplement la seducció que desprèn el poderós (proporcional al menyspreu i/o compassió que inspira el dèbil)… I em queda així una pregunta per contestar: ¿seria on és, aquesta llengua de cultura i de culte dels adolescents, si no hagués disposat de la infinitat de recursos de què s’ha servit, des dels més expeditius (i excusin el mal gust a la referència militar) als més suggestius i seductors, com la literatura, el teatre, el cinema (via doblatge, sense purismes cinèfils que valguin) i sobretot la TV, aquest incansable cridaner i simpàtic agent de difusió que entra impunement a totes –totes- les llars a les quals té accés, que són pràcticament totes les de la vella Pell de Brau?

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]