A mesura que ens fem grans ens adonem de la vivesa de la nostra llengua. Aprenem els noms de les coses, fins hi tot de les més banals. Ens fixem que parlar no és una mera inèrcia. Aprenem d’on venim, alguns sorgim del franquisme anorreador i, de cop i volta, veiem que disposem d’una llengua que, a més, de fer-la servir per qüestions col·loquials, també serveix per fantasiejar i, inclús, per invitar als veïns perquè imaginin. D’això en diuen “literatura”. Alguns hi hem arribat tard i amb poc enginy, uns altres han estat més avisats i han sabut fer una obra de gran calatge. La mort de Joan Solà, un expert lingüístic, s’ha esdevingut durant un nou atac en contra del català –l’Estatut. Els quintacolumnistes continuen tenint bona salut, esperen cobrar alguna compensació gràcies a fer una feina infame. Sempre ha estat així, als catalans se’ns ha atacat per ser anarquistes, republicans o demòcrates i, sobretot, per ser una comunitat que malgrat les maltempsades avivades pels ignorants i l’exèrcit, hem mantingut la llengua viva i, sobretot, lliure, els llibres de Francesc Ferrer, de Girona, ho expliquen abastament. Des de la mort del dictador feixista, sembla que hàgim claudicat. No hem tingut la sort de tenir una classe política amb la suficient força per reinstaurar tot allò que el feixisme havia destruït, la República. Ens hem empassat la monarquia borbònica i tot allò que l’acompanya. Som la resta colonial d’un imperi que ja no existeix. El filòleg mort, Joan Solà, no s’arrugava i explicava les coses clares quan parlava de la llengua i de Catalunya, deia que érem víctimes d’un genocidi lingüístic i, també, afirmava que el bilingüisme és una fal·làcia, una trampa política, perquè sempre la llengua predominant fagocita a la feble. No hi ha cap llengua que sobrevisqui sense les lleis d’un estat que l’empari. Solà ha estat un utòpic, però, també, un savi que ha parlat sense embuts tocant el moll de l’os sobre el virus que afecta a la nostra llengua, l’endèmica feblesa dels nostres polítics. Encenguem el brindis per l’home que ens ha ensenyat a xerrar i entendre el català i, sobretot, brindem pel savi que ha orientat als que escrivim en aquesta llengua. Adéu-siau i bon viatge, mestre.

Jordi Arbonès (Nif) per a eldimoni.com