Fa uns dies una metgessa del centre esportiu Sagnier del Prat de Llobregat, Anna Vegué, va ser despatxada, i de manera improcedent, tal com reconeix la mateixa empresa, «per la seva negativa a l’ús de l’idioma castellà», segons la carta d’acomiadament, cosa que no és certa, com explica l’afectada: «Prioritzo parlar en català, si m’entenen, perquè és la meva llengua i m’hi trobo més còmoda, però no em nego a parlar en castellà. És més, si no m’entenen canvio d’idioma, però això passa poc, perquè la comprensió és alta». La senyora Vegué feia, doncs, allò que és normal en qualsevol país del món: parlar normalment en la pròpia llengua; però es veu que al Prat de Llobregat (Catalunya, però territori espanyol) això és delictuós i una raó (una desraó) per perdre la feina…

Paral·lelament, el govern de la Generalitat valenciana decideix, sense explicar-ne els motius reals, clausurar aquest mes de març, dos mesos abans de les eleccions municipals, els repetidors -pagats volenterosament de la seva butxaca per valencians particulars- que permetien des de feia anys, evitant tots els entrebancs del poder blaver, rebre al País Valencià les emissions de Televisió de Catalunya. En l’època de les telecomunicacions, el senyor president Francisco Camps, de professió anticatalanista i proespanyolista, va i ordena, ell solet i sense l’oposició efectiva de ningú, posar portes al camp. He dit oposició efectiva, sí: ¿on són els empresaris que es queixaven fa uns mesos del boicot espanyol als productes catalans promogut aleshores per la dretona carpetovetònica en protesta per la reforma de l’Estatut, l’escarransit Estatut de la Moncloa? És que els és igual, als empresaris que fan publicitat a TV3, que els seus anuncis deixin de tenir un milió més o menys d’espectadors potencials? I a la mateixa Televisió de Catalunya, que perd audiència, i doncs quota de pantalla per als qui participen en els seus programes? No se suposava que la quota de negoci, parli la llengua que parli, és un concepte sagrat i intocable? Tanta por els fan, aquests cavernícoles de trajo blau i corbata rosa, que no se’n saben defensar ni quan els toquen la butxaca? I els polítics: ¿en queda algun de guàrdia que es pugui dedicar a defensar els drets lingüístics dels valencians?

D’altra banda, parlant de polítics útils, l’expectació és màxima a tot el país: els ciutadans del carrer estem esperant ansiosos la furibunda i decidida reacció habitual del partit polític més chic, Ciudadanos/Ciutadans, els defensors de la paritat lingüística, els campions del cinquanta per cent, els adalils de la llibertat, els ciutadans de llengua bífida i ment ambidextra que ens volen alliberar de l’empobridor monolingüisme, que vetllen pel dret a la llibertat d’elecció d’idioma a l’escola i arreu, en tot lloc i tothora, aquests elegants i selectes pensadors que reivindiquen per a les aules, curiosament, el model anàrquic del carrer. ¡Libertad, libertad, libertad!

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]