Hola, gent de la conyeta!

Demano disculpes d’entrada pel to elegíac d’aquesta carta, que sonarà com un pet, en un programa com aquest tan divertit, ha ha! Em sap greu, però us ho he de dir o rebento:
En el Minoria absoluta [RAC1] del dilluns dia 18 de juny entrevistàveu en Juan Cruz, arran de la recent publicació del seu llibre Ojalá octubre, i en els prolegòmens de la conversa l’home, tot i ser castellanoparlant, va i es deixa anar parlant en català, fins que en un moment donat diu, en to divertit, que deixa el nostre «imperial idioma» per continuar parlant en el seu, cosa perfectament natural. L’assentiment de l’equip del programa, després d’una brevíssima negociació, va ser total, com és també natural: és així com funcionem a Catalunya (per molt que la Caverna vulgui intoxicar l’opinió pública espanyola venent-li la moto que aquí perseguim els castellans amb carraques matajueus…). Però, oh sorpresa!, sense que ningú us ho demanés (ni el mateix J. Cruz) i sense que res us hi obligués, tots, tot l’equip en pes, us vàreu passar immediatament al castellà… Però què collons feu, insensats? A veure, RAC1 és una empresa privada i podeu fer el que us doni la gana, està més que clar -per mi, podeu tocar les castanyoles i tot, si voleu-, però tampoc esteu precisament a la taula d’un bar del vostre barri, col·legues…, que el vostre programa l’escolta molta, moltíssima gent, i la gent automatitzem moltes de les expressions i maneres que sentim a la ràdio i a la TV i assimilem -inconscientment o no- els mecanismes mentals que les generen, i aquesta inèrcia estúpida de passar-nos al castellà així que tenim algú a davant que el fa servir, encara que ens entengui si li parlem en català (és així de desconcertant!, perquè si algú és capaç de parlar-lo, encara que sigui poc, vol dir que encara és més capaç d’entendre’l, no?), aquest automatisme bastard (made in Catalonia cent per cent: difícilment es deu donar en cap altre lloc del món, ni a l’estrambòtica Polònia!) ens està matant, ens està matant l’idioma. De fàstic!

(Obro un parèntesi

(Obro un parèntesi per fer, si m’ho permeteu -i si no m’ho permeteu també-, una comparació odiosa. Al cap d’uns dies d’aquest que cito, en un altre programa radiofònic també de caire humorístic i que s’emet a la mateixa hora, Problemes domèstics, Manel Fuentes i Carles Flavià entrevisten la model argentina-catalana Martina Klein, ells des de Barcelona i ella des dels estudis de l’emissora, Catalunya Ràdio, a Madrid. Semblantment, la Martina demana, amb tota l’educació del món, de continuar la conversa en castellà, perquè s’hi expressa amb més fluïdesa; i es fa així, canvia d’idioma, però només ella: els altres dos li fan les preguntes en català, i ella contesta en castellà. Cap problema. Això es coneix com a bilingüisme passiu, i contra el que diuen molts monolingües mesetaris tan prepotents com obtusos, no és cap desconsideració envers ningú, sinó tot el contrari, una mostra de la més exquisida civilitat. El resultat d’aquest acord tàcit entre els tres interlocutors és, d’una banda, que la model va alternant sense cap dificultat les dues llengües, fent servir en cada moment la que li ve més de gust, sense que ningú la forci; i de l’altra, els oients del programa hem assistit al llarg d’una hora a una conversa divertida, educada i fluida, i a una lliçó pràctica i amena de respecte pels drets lingüístics individuals i col·lectius. Tanco el parèntesi).

Que el vostre sigui un programa d’humor i que vosaltres sigueu gent de la broma no vol dir (en la meva humilíssima opinió) que tot s’hi valgui, i que no vingui d’un pam. Al contrari, l’humor i la ironia obliguen, crec jo, a ser coherents amb el pensament que els provoca. O no? Una altra cosa seria que trobéssiu còmica la situació tan xunga en què entre tots ens han deixat la nostra putejadíssima llengua; però no seré jo que us pressuposi una idea tan ofensiva com aquesta… I també em nego a pensar, perquè no voldria insultar la intel·ligència de ningú, en la possibilitat que el missatge dels no-nacionalistes radicals autoanomenats Ciutadans (com es podrien dir No-Pagesos) estigués fent forat, a la nostra pròpia terra.

Al final resultarà, si no canviem algunes actituds mentals -la de confondre ser cosmopolita amb ser provincià, per exemple; o la de riure’s a la cara dels que no parlen català amb accent de Vic, com el pobre president Montilla mateix-, que aquell dictador de veu aflautada, que tenia tant de sanguinari com de ridícul, farà com el Cid Campeador i guanyarà aquesta batalla després de mort… A vosaltres no ho sé, però a mi no em faria cap gràcia.

Dit això, i si no ha de sonar llepes, després d’aquest ruixat, deixeu-me dir –perquè una cosa no treu l’altra- que aplaudeixo amb totes dues mans la vostra feina, tan desintoxicant, tant aquí a la ràdio com a la TV. I, òbviament, no puc estar més en desacord amb l’estrany pronunciament del CAC en el sentit que aquesta mena de programes banalitzen la política. Jo penso just el contrari: que són com un certificat de maduresa de la nostra societat, i en això crec que ens acostem més a Anglaterra que a Espanya, per exemple.

Gràcies per la vostra atenció, i perdoneu les molèsties. I si us he fet emprenyar, us dono permís per acollonar-me tant com vulgueu.

Salut!

Fermí Sidera Riera, veí del Sitjar, és col·laborador de La Farga de Salt
i membre del consell de redacció de la revista L’Atípic
[Fermí Sidera gestiona el weblog El Dret d’Herència Universal]